“La Mina sempre ha estat la galleda d’escombraries de Barcelona”

Hem treballat de manera desinteressada pel barri, sobretot des de les Adrianes. Hem aconseguit que les dones surtin de casa i reconeguin els seus valors com a persones, més enllà de rentar culs i cuidar els nens. Volem rebre però també donar al nostre barri. Molta gent aquí està acostumada a rebre només, però donar també és gratificant, no només per al que rep sinó també per a nosaltres mateixes.

Sí, jo hi porto 44 anys. El meu oncle vivia al Camp de la Bota i va agafar un pis a la Mina, i jo hi vaig venir a viure.

És una zona molt oblidada. Nosaltres vam fer una maqueta per reproduir les barraques del Camp de la Bota que es va mostrar al Fòrum i ara és al Museu de la Immigració. Volíem que no es perdés la memòria del Camp de la Bota i de la dignitat de les persones que vivien allà.

Al principi estàvem bé, però entrats els anys vuitanta vam anar enrere. La droga i la deixadesa de les administracions en són culpables. Per algunes coses érem de Barcelona i per altres de Sant Adrià, i al final estàvem abandonats per tothom.

No ha anat igual. La Mina sempre ha estat la galleda d’escombraries de Barcelona: tot el que no volen ve cap aquí. Tenim una sala de venipunció que està molt bé, però només un 30% dels usuaris són de Sant Adrià. Aquí sempre ve a parar el pitjor. També som persones i creiem que hauria d’estar més repartit.

Formem part de la plataforma d’entitats i intentem reeducar les dones perquè estimin el seu barri. Si tothom s’estimés més el seu barri, aniríem endavant. La deixadesa dels veïns se suma a la de les administracions i ens fa anar enrere.

I també més suport de les administracions. Ens agradaria que s’estimessin més la Mina, que no hauria de servir només per venir a buscar vots quan hi ha eleccions. Som una tercera part de la població a Sant Adrià i només es recorden de nosaltres quan s’ha de votar.

Sí, ens agrada. La barreja de persones és molt enriquidora, tot és cultura i podem aprendre els uns dels altres. És un barri molt solidari, tots som una pinya. És una llàstima que moltes persones no ho sàpiguen apreciar.

No, a la Mina hi ha molt de masclisme. De portes enfora no ho volen reconèixer, però encara hi ha moltes dones tancades a casa seva que han d’obeir el marit i no les deixen sortir. Hem aconseguit trencar una mica això. Ens arriben dones del CAP de la Mina amb problemes de depressió perquè intentem treballar amb elles l’autoestima i demostrar que són capaces de fer tot el que vulguin. Oferim cursos de català i cultura general perquè creiem que el coneixement ajuda a obrir la ment. Moltes de nosaltres hem hagut de deixar l’escola molt joves per posar-nos a treballar, però volem seguir aprenent.

Sí, la presidenta i fundadora de les Adrianes, la Mari Àngels Rosell, ens va animar a fer-ho. Al principi no crèiem que fos possible, però cada una en va fer una part i va sortir. Explica algunes de les iniciatives que hem tirat endavant, com ara la recollida de 54.000 signatures en contra del maltractament infantil que vam lliurar al Congrés dels Diputats l’any 2007. Els infants sempre han estat una de les nostres inquietuds, ells són el futur.

Estem organitzant una trobada de barris del Barcelonès Nord per debatre l’educació entre ètnies. Volem que hi hagi un intercanvi entre diferents experiències educatives. Ho farem el 25 de maig, en el marc de la setmana cultural de la Mina. També estem preparant els actes pel Dia de la Dona Treballadora. El 9 de març s’inaugura una plaça al barri que porta el nom de la Mari Àngels Rosell. És una gran satisfacció per a nosaltres perquè ella va estar implicada en la dignificació de la Mina i va ser ella que va intentar convèncer les dones perquè sortissin de casa i les va implicar per millorar el barri.

És difícil veure-li futur. Hi ha moltes entitats que lluiten, però no és suficient. Cal una feina molt més de fons i ens falten suports. Som fortes i lluitadores i tirem endavant perquè ens estimem la Mina. Per això totes treballem plegades.