Ordenen tres diaques permanents, en plena crisi de manca de capellans al bisbat
El bisbe Francesc Pardo alerta que aquesta figura no s'instaura per compensar la manca de preveres
El doctor Narcís Jubany, que va ser bisbe de Girona i cardenal arquebisbe de Barcelona i va participar en el Concili Vaticà II, va ser pioner en l'ordenació de diaques, però no pas quan va ser a la diòcesi gironina. La crida al diaconat permanent al bisbat de Girona no es va fer fins al pontificat de Carles Soler Perdigó, bisbe entre el 2001 i el 2008. Sis homes van començar a preparar-se per ser ordenats diaques.
Una primera part d'aquest procés culminarà demà, diumenge 14 de febrer, diada de Sant Valentí. A tres dies del dimecres de cendra del 2010, a les cinc de la tarda, el bisbe ordenarà els tres primers diaques. Més endavant, potser aquest any mateix, ordenarà els altres tres.
Dos casats i un solter
Els tres primers diaques seran dos casats i un solter. Tots tres amb una llarga trajectòria de vinculació a la vida parroquial.
Joan Baptista Esteve Avilés, nascut el 17 de març del 1942, col·laborarà a la parròquia de Sant Feliu la Major de Girona. Mestre, relacions públiques i empleat de Nestlé, explica que la seva vocació li ve d'haver crescut en una família molt religiosa. Ha estat escolà al servei de la litúrgia i a la sagristia de la catedral de Girona. És casat. Arran d'un accident, per no perdre la memòria, Josep Maria Ministral, director de l'Institut de Teologia, li va proposar estudiar una carrera i es va llicenciar en ciències religioses.
Josep Farrerons i Fulgarolas, d'Arbúcies, nascut a Sant Celoni el 25 de febrer del 1944, serà a la parròquia de Santa Coloma de Farners. És casat i té un fill i una filla. «Vaig decidir que dedicaria els darrers anys de la meva vida a la comunitat. Vaig anar a viure una temporada a una comunitat Vedruna de Bolívia. Allà vaig rebre el ministeri del lectorat i el bisbe d'allà, un polonès, em va proposar fer el diaconat. Quan vaig tornar acabava de sortir el decret del bisbe Carles.» Entre els onze i els setze anys Farrerons va ser al seminari de Barcelona. Farrerons, que ha estat professor d'electrònica i electricitat d'ensenyament mitjà i ha treballat en empreses del ram, coneix molt bé el tercer món, per feina i perquè hi havia anat de cooperant.
Joan Robé i Campeny, nascut a Canet de Mar el 16 d'octubre del 1954, té la destinació a les parròquies de Palafolls. Treballa a la cúria diocesana, on forma part de l'equip de mossèn Jordi Callejón, a la secretaria particular del bisbe Francesc. Educador social de professió, va exercir quinze anys al Collell. Explica que la vocació va sorgir durant la infantesa, quan es va vincular a la comunitat parroquial de Canet de Mar.
A partir de diumenge a la tarda, un cop hagin rebut el primer grau de l'orde sagrat, Joan Esteve, Josep Farrerons i Joan Robé seran clergues i podran ser tractats de mossèn.
Funcions del diaca
Què fan els diaques? Més ben dit, què és el que no poden fer? No poden impartir el sagrament del perdó (confessar), la unció dels malalts (extremunció), la confirmació (que és ordinari dels bisbes, però la poden impartir els preveres extraordinàriament) ni consagrar. La funció del diaca té tres fronts: la litúrgia, la paraula i la caritat. És a dir, ajudar el bisbe i els preveres a l'altar durant la missa, impartir el sagrament del baptisme i el del matrimoni; la lectura de l'evangeli, l'homilia i predicació, la catequesi o la preparació per al matrimoni, que, per experiència pròpia, els casats faran millor que els capellans, i la feina pròpia i fonamental del diaca, que és el suport als necessitats, sigui a la pastoral penitenciària, de salut, de Càritas o a Vida Creixent. «Un diaca és una icona vivent del Crist servidor en l'església que serveix», remarca el bisbe, que hi afegeix: «L'essència és la caritat i el servei al més pobre, i no pas només de pobresa material.»
I diaconesses?
És una realitat incontestable el paper de la dona en la vida ordinària de les parròquies, sigui en la catequesi (paraula), sigui en el manteniment de l'església, sigui en la caritat. Per això s'ha parlat i es parlarà de l'ordenació de dones diaques. Serà un començar i no es pot descartar que vagi a més.
El Codi de dret canònic no diu res que impedeixi el nomenament de diaconesses. El cànon 517.2 deixa la porta oberta: «Si, per manca de sacerdots, el bisbe diocesà considera que ha d'encomanar una participació en l'exercici de la cura pastoral de la parròquia a un diaca o a una altra persona que no té el caràcter sacerdotal, o a una comunitat, designarà un sacerdot que, dotat de les potestats pròpies del rector, dirigeixi l'activitat pastoral.»
Si calen arguments teològics, el Nou Testament és ple de referències històriques. Sobre les diaconesses, ja escriu Sant Pau al Nou Testament: a romans 16,1 i a 1-Timoteu 3,8-13. Als cristians de Roma els parla del tracte cap a les dones diaques: «Us recomano la nostra germana Febe, diaconessa de l'església que és a Cèncrees. Acolliu-la en el nom del Senyor, com correspon als qui són del poble sant, i ajudeu-la en tot el que necessiti de vosaltres, que ella també n'ha ajudat molts, entre els quals em compto jo mateix.» A la primera carta a Timoteu, Pau es refereix a les diaconesses en un capítol dedicat als diaques: «Si són dones, han de ser també dignes, no murmuradores, sinó sòbries i de tota confiança.»
El bisbe de Girona, Francesc Pardo Artigas, admet que no hi ha portes tancades, però es remet a la Comissió Teològica Internacional: «Hi ha un ministeri de discerniment, del Papa i els bisbes, que ja es pronunciarà quan toqui.» Pardo vol precisar que les diaconesses tenien un ministeri diferent del dels diaques i que no eren equiparables.