“La meva feina és vocacional; acabo apagant mil focs cada dia”

Pertanyo a l’àrea social de la fundació, que és la que fa atenció directa als usuaris. I dins de l’àrea social hi ha dos perfils: el referent i l’agent de tutela. La meva feina és establir plans de treball per als usuaris. Un 50% de la meva feina és d’oficina, de gestionar recursos i coordinar professionals, i l’altre 50% és atenció directa als usuaris.

Cada dia és un món diferent! Personalment puc arribar a atendre vuit usuaris en un dia. I hi ha una part important de la nostra feina que és l’atenció telefònica. Hi ha usuaris que necessiten un suport puntual i que els veiem només dos o tres cops al mes, i d’altres que necessiten un contacte diari per explicar-nos alguna situació amb què s’han trobat i que volen que els orientem sobre què fer.

Sí, depèn de l’autonomia i depèn també de si tenen o no suport social. N’hi ha que estan molt sols o que provenen de famílies molt desestructurades, i quan establim un vincle amb ells ens agafen com a persona de referència per a moltes coses de la seva vida.

Cal tenir en compte que treballem tant amb discapacitats intel·lectuals com amb persones amb malaltia mental i també amb gent gran. I depèn molt de la situació de cada persona. Si una persona està en una residència amb les necessitats cobertes, la nostra feina és puntual. Però en aquells casos que viuen de forma autònoma, reclamen més el nostre suport. La part econòmica és una part molt important de la nostra feina i és una de les àrees que els costa més d’acceptar que nosaltres els gestionem. Fem un pla econòmic amb ells perquè entenguin quins són els ingressos, quines les despeses i de quins diners poden disposar. Però sobre aquests plans de treball sovint apareixen imprevistos, despeses extres que per a ells són importants i que obliguen a revisar i valorar la situació.

La vessant d’ocupació, ja sigui en l’aspecte laboral o bé de caràcter lúdic, de buscar espais on puguin trobar persones amb característiques similars i fer activitats d’oci. Parlem de persones que tenen dificultats per establir vincles, trobar llocs on es puguin sentir a gust. Estem en un moment en què falten recursos, però els que hi ha de vegades ells no els coneixen. És un trencaclosques que anem construint. Busquem totes les peces i els les oferim per intentar que guanyin en qualitat de vida, en estabilitat emocional. Les demandes que ens fan tenen molt a veure amb el vincle que aconseguim crear amb la persona. Hi ha persones amb les quals s’estableix un bon vincle i es pot fer un treball més proper, i d’altres que no, o bé perquè no el necessiten o bé perquè no accepten el càrrec.

Sí, sovint. Per això és molt important tenir un bon suport a dins de l’entitat. I intentar deixar per escrit tot el que té a veure amb pactes econòmics que establim amb ells. Perquè són persones que es mouen per impulsos i que ho volen tot de forma immediata. Això vol dir que són molt demandants i de vegades rebem amenaces. Els casos més complicats són els de les persones que no accepten l’acompanyament.

Amb un pacte de mínims i acceptant que no podem fer amb aquella persona tot el treball que ens agradaria i que considerem que necessita.

Tenim aquesta sensació. Voldries fer un treball molt profund i acabes apagant mil focs. Costa molt d’arribar als objectius que et proposes. És un treball molt intens i penso que és vocacional. Fa deu anys que treballo aquí i encara aprenc coses noves. Això és un estímul més.

Això va ser un xoc per a nosaltres perquè va representar qüestionar la feina que havíem fet fins aleshores. Però també és un repte, perquè aquest canvi suposa haver d’assumir riscos. Requereix un treball educatiu més gran amb l’usuari i un treball a nivell de societat; és un treball extra. Però estem encaminats a donar suport a la seva voluntat.

En l’àmbit judicial encara no s’ha fet el canvi de xip, i això vol dir que hem d’argumentar molt bé la nostra feina. En l’àmbit social cal anar explicant aquests canvis, també amb l’ajuda dels mitjans de comunicació.