Palafrugell vol normalitzar les relacions entre les comunitats que integren el seu teixit social

Marroquins i romanesos

A finals del 2009, de les 22.940 persones empadronades, 5.984, o sigui un 26,08%, eren estrangeres i, d'aquestes, 3.178 marroquines, 1.089 romaneses, 182 de l'Equador i 117 del Regne Unit, encapçalant un rànquing de 64 nacionalitats en les quals es poden incloure ciutadans de Ruanda, Austràlia o Filipines, en la que és una miscel·lània que es concentra sobretot al barri de la Sauleda, els pisos San Martín i l'edifici Aniversari, quan es tracta de persones no comunitàries, i ocupa espais del centre i les platges si parlem de membres de la UE. Sobta que, tot i que el grau d'integració dels segons és molt baix ja que molt sovint tan sols es relacionen entre ells, si en algun moment han saltat les alarmes ha estat amb l'arribada massiva de magribins, que es va percebre com una amenaça fantasma respecte a la qual havien de reaccionar associacions i institucions. Com assegura Dolors Gubau, que amb Raúl García-Durán, Hassan Abarkan i altres persones va fundar els GRAMC, «s'han superat els temps més complicats i es pot dir que en el cas magribí avui si hi ha conflictivitat és interna i es viu a dintre de cada família. Aquí hi ha un tema d'habilitats i debilitats. Molts caps de família als quals al seu país, en un altre context, no els costa mantenir l'ordre en el propi grup social, aquí queden completament desarmats quan es qüestiona l'autoritat paterna, el respecte a l'entorn familiar, o es busca un altre rol al paper que tenen les dones, etc.» Sense donar-li del tot la raó, les paraules de Gubau són ratificades per Mohamed Sabba, vicepresident de l'Associació Centre Islàmic del Bé dels Immigrants de Palafrugell, que assegura: «Els fills petits, que han nascut i han viscut aquí, és complicat que s'adaptin als costums del Marroc. És normal que això passi perquè aquí hi ha una altra educació i una altra societat. Allà és tot diferent, l'ambient, la manera de viure, de veure les coses. Encara que avui les famílies immigrants no podem parlar de futur perquè podem canviar de vida de forma sobtada, jo crec –continua– que, a la llarga, tothom s'haurà d'adaptar als canvis, siguin els pares, siguin els nens.» Sabba, que defineix l'alcalde, Sergi Sabrià, com una bona persona i recorda que jugava amb ells a futbol, reconeix que amb la crisi hi ha hagut immigrants, sobretot els que tenien una pensió d'invalidesa, jubilació o cobraven l'atur, que han tornat al seu país d'origen, mentre que altres que ja han aconseguit la nacionalitat espanyola «han decidit anar a Holanda, França, Alemanya o Suïssa per veure si trobaven feina, i més avui que, com sabeu, les hipoteques han matat la gent».

Amb hipoteques o no, si un repassa les bústies de l'edifici Aniversari es pot trobar que en un sol replà d'escala hi viuen catalans, romanesos, italians, marroquins, en la que és una versió reduïda de l'ONU ja que, tot i la dispersió lingüística i cultural, s'han superat els problemes de convivència i s'ha sabut arribar a pactes de bon funcionament, com ara el que ha fet treure les parabòliques de les terrasses i una antena col·lectiva cobreix les demandes dels inquilins. Com puntualitzava Núria Rivas, tinenta d'alcalde responsable del pla de barris la Sauleda-carrer Ample, un projecte amb un pressupost de 8,27 milions d'euros, la meitat dels quals els posa la Generalitat, «treballem per potenciar la convivència ciutadana i la millora de l'espai públic».

Previsió política

Els tres darrers alcaldes –Frederic Sunyer, Lluís Medir i Sergi Sabrià– han apostat per repartir equitativament els serveis i les infraestructures pels barris i, així, a la Sauleda s'hi van situar un camp de futbol, una guarderia pública i l'estació d'autobusos, i s'hi van fer 55 pisos per a joves; a San Martín hi ha les comissaries de la policia local i els Mossos d'Esquadra i el Centre Municipal d'Educació, un complex que gràcies a la inversió d'un milió d'euros ha esdevingut un important punt de dinamització on no tan sols es fan classes d'adults, llengua o capacitació, sinó que hi ha serveis d'informàtica, salut, etc.

La política de redistribució que ha permès que els barris tinguin equipaments i recursos i ha evitat que es converteixin en guetos no és sinó la continuació de l'aposta institucional iniciada a principi del nou segle, quan es va convertir l'educació en eix vertebrador del Palafrugell del futur i es va buscar l'equilibri en el moment de repartir els alumnes immigrants entre les escoles públiques i concertades. Com puntualitzava l'alcalde, Sergi Sabrià, «tenir una immigració mes antiga ens ha ajudat a veure a venir els problemes; l'escola ha estat la gran aposta de l'Ajuntament». Coneixedor de les complicacions que genera la crisi econòmica en un dels col·lectius econòmicament més febles, el batlle no s'amaga quan diu que té bona relació amb el consell que dirigeix la mesquita: «Per a nosaltres és una referència ja que fa molta feina i es preocupa de veritat pel que passa a la comunitat, no com els imams, que molt sovint estan de pas i no coneixen el poble.»

Qui sí que ho sap és Lluís Carreras, president del club de futbol, que explica que vint dels 200 vailets de les categories inferiors són fills d'estrangers. Aplicant un principi elemental –«les coses es poden normalitzar sense estridències»– i acompanyat dels altres membres de la junta, ha hagut de prendre decisions valentes, com ara fer entendre als pares, sense excepcions entre autòctons i immigrants, que la institució no tenia gaires recursos i si volien que el futbol base funcionés tothom havia de pagar les quotes: «La integració –assegura– implica que els nois tinguin continuïtat i així tenim alguns entrenadors del futbol base que són marroquins o sud-americans.» Mohamed Sabba reconeix que l'esport i la mesquita han ajudat a treure molts joves del carrer, «i, encara que n'hi hagi alguns que no s'adeqüen a la situació, de cap de les maneres aquests són representatius de l'actitud de la nostra comunitat».