“La màgia és que els pedals ens han permès trencar molts prejudicis”

[Ricard Calmet] El fet de moure els pedals ens ha permès donar gairebé una volta i mitja al món. La màgia no és moure’ls, sinó que els pedals et porten a viure, conèixer gent i cultures i trencar molts prejudicis i estereotips. Tot això és un enriquiment personal, una màgia gràcies al fet de girar els pedals. La màgia és com pot ser que abans de sortir de casa veiés el món d’una manera i ara el vegi d’una altra. [Alba Xandri] Vam sortir amb la idea de veure paisatges, parcs naturals, llacs i boscos diferents dels d’aquí i, a mesura que passaven els quilòmetres, el que ens entusiasmava eren les trobades amb la gent i l’enriquiment d’altres cultures.

[R.C.] La gent ens pregunta si no vam tenir por en un país concret, de la seva gent o si no era molt arriscat, però la realitat és que hem trobat gent que ens convidava a casa seva de manera espontània, per pura generositat. No he canviat com a persona, però estic convençut que el que he viscut és important. [A.X.] Per exemple a l’Iran, on ens van trencar molts estereotips. Des d’aquí es veu com un país perillós i que si hi vas et mataran, quan és tot el contrari. És dels més hospitalaris i generosos on hem estat. O bé els Estats Units, que es veuen molt individualistes, però vam fer la ruta Grat Divide creuant-lo per carreteres sense asfaltar i cada dia teníem mostres de generositat: des de donar-nos aigua fins a convidar-nos a dins de casa. [R.C.] Ens demanen a les xerrades que expliquem l’èpica, els quilòmetres i l’etapa més llarga, però no és el missatge que volem transmetre. [A.X.] Tot i que també els tenim quan ho pregunten. Hem fet 55.000 quilòmetres, a la Xina ens va ploure dos mesos seguits, hem tingut 25 punxades, però per a nosaltres això és irrellevant.

[A.X.] Els primers 14 mesos els teníem una mica més planejats; quan vam creuar Sud-amèrica i l’Amèrica Central des de Santiago de Xile, vam baixar a la Patagònia i vam tornar a pujar amunt travessant els Andes diverses vegades. Vam tornar a casa a passar el Nadal del 2015 i després vam anar a la Xina sobre la marxa. [R.C.] A la zona del Caucas, l’Àsia Central, la planificació va ser més per treure’s els visats i permisos. De fet diem que el més previsible sempre és l’imprevisible. Un s’acostuma que les coses canviïn.

[R.C.] Vam tenir temptacions d’allargar-ho, però manava que jo tenia una excedència als Bombers de tres anys que caducava a l’octubre. [A.X.] Jo en tenia una de dos anys, però em va caducar, però aleshores vaig rebre una oferta per començar a l’institut de Berga al setembre.

[A.X.] En bicicleta hem estat en 41 països, però l’Àfrica no l’hem tocada i sempre diem que seria el màster del cicloturisme. Per tema de visats no vam poder creuar cap a Rússia i Mongòlia i ens va quedar l’espina clavada.

[A.X.] Tenim una web on hi posàvem els relats, fotos i vídeos [ www.bike2reality.com ] per a la família i els amics, però la gent s’hi enganxava i els esperava. Algú ens va dir de fer el llibre, perquè soc traductora, que també ens sonava a un altre somni, i el darrer any ens hi vam llançar. El vam fer al setembre, en tornar, recuperant textos refets i fent-ne de nous. És amè de lectura, ens diuen, amb 23 capítols independents, amb històries de fets, anècdotes, sentiments... No és un llibre de viatges. [R.C.] No parlem de tots els països, com per exemple de Nova Zelanda, si no teníem res especial a explicar o no ens passava una cosa molt representativa.

[A.X.] A Berga va ser el llibre més venut per Sant Jordi. El vam autoeditar i distribuïm els 1.500 exemplars aprofitant les xerrades que anem fent o a través del web.

[R.C.] D’això de fer vídeos no en sabia quan vaig començar, però cada 15 dies miràvem de fer un documental de tres minuts. Fer-lo quan vas amb unes alforges o estàs a la muntanya és difícil, costa organitzar-se i fer-ho ràpid. I en arribar vam decidir fer un primer documental de disset minuts que es diu La febre dels Andes, de la part que ens ha marcat més, el pas per Sud-amèrica. Són moments, sense guió, i intentem que la gent pugui ser allà, amb instants de nevada, pluja... A mi m’agrada que a la gent, després de veure’l, li vinguin ganes d’agafar la bici i marxar. [A.X.] El Ricard és l’artista fent fotos i vídeos. Ara preparem la segona part, que serà més llarga, quan vam anar a la Xina, al sud asiàtic, a Corea, al Japó...