Societat

ANTON PÀMIES

ARQUITECTE GUANYADOR DEL PREMI ALEJANDRO DE LA SOTA I COMISSARI DE L’ANY PERE CASELLES

“L’arquitectura es diferencia de la construcció en el valor afegit”

L’arquitectura condiciona l’harmonia de les ciutats i de l’entorn. Per reconèixer la tasca dels bons professionals, el Col·legi de Tarragona ha donat el premi extraordinari Alejandro de la Sota

La demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes ha reconegut l’edifici que alberga la Facultat d’Economia i Empresa de la URV com a projecte que es va “anticipar al seu temps”, amb una arquitectura resolta amb una “radical claredat”. El projecte ha merescut el premi extraordinari Alejandro de la Sota. L’edifici destaca per la innovació en el sistema constructiu en l’època, ja que els pilars i l’estructura dels forjats es van fer amb formigó prefabricat i, segons el jurat del premi, passats vint anys, l’edifici s’ha consolidat com a “referència arquitectònica”. Quina rellevància té aquest premi?
Genera satisfacció perquè és el primer que s’entrega com a premi extraordinari. Fa vint anys que, de manera biennal, el Col·legi d’Arquitectes entrega el premi Alejandro de la Sota, que va ser l’arquitecte que va fer l’edifici del Govern Civil de Tarragona i va estar molt vinculat al col·legi. La novetat és que, enguany, s’ha decidit concedir un premi extraordinari. Prenent totes les obres de cada categoria que havien resultat premiades aquests anys, un jurat decidia escollir la millor. La facultat d’Econòmiques justament havia estat la primera obra premiada, ara fa vint anys. El jurat en valora els sistemes constructius i que resisteix bé el pas del temps. I els clients n’estan contents, que, al cap i a la fi, és el més important de tot. El guardó és compartit, però en Pau Pérez no va poder assistir a l’acte i em va tocar a mi rebre el diploma.
Genera una satisfacció especial que el reconeixement vingui dels mateixos companys de professió?
Ja m’havien premiat unes quantes vegades, abans. La rehabilitació i ampliació del Teatre Bartrina o la construcció de la mateixa plaça Bartrina, les obres de l’Escola Elisabeth de Salou, l’institut de Calafell, el conservatori de Vila-seca o els laboratoris del Centre de Nutrició i Salut, de davant l’Hospital de Reus.
És tot un col·leccionista de premis.
Sí, en tinc uns quants. Per això de tant en tant surto als diaris. Una cosa, li diré: de diplomes, molts, però pel que fa a diners, no tants.
Ho té difícil perquè el compadeixi en aquest sentit, treballo de periodista. A més, els arquitectes sempre han tingut un estatus de professionals d’alta volada.
A vegades només ho sembla.
En qualsevol cas, a vostè el jurat l’ha premiat per haver dotat l’edifici de funcionalitat. La bona arquitectura va més enllà de l’estètica?
Al jurat hi havia arquitectes de primer nivell, com en Jordi Garcés –que va fer el Museu Picasso–, en Josep Llinàs, l’Ángela García de Paredes Falla i Ricardo Vieira de Melo. És una satisfacció que als companys els agradi una obra meva.
Els arquitectes topen amb el mateix prejudici que topen els artistes? És a dir, han de sentir com la gent valora les seves obres amb expressions del tipus “Té molta fama però a mi això que fa no m’agrada gens”?
El gust s’ha d’educar, potser no t’agrada un Picasso i en canvi està ben valorat. Un edifici ha de satisfer les necessitats d’aquells que l’usen, els clients n’han d’estar contents, però l’arquitecte no pot cedir a tots els gustos, s’ha d’intentar elevar el nivell d’exigència dels clients, oferint-los més coses que les funcionals que demanen. L’arquitectura es diferencia de la construcció en el valor afegit que aporta, li dona qualitat a una obra. L’arquitecte Moneo ho va definir d’una manera molt entenedora: “Els arquitectes donem llebre en lloc de gat.” Anem més enllà del que se’ns demana. Jo soc professor a l’escola d’arquitectura de La Salle Barcelona i intento que els meus alumnes surtin amb una formació de composició i estètica que creï tendència. Si els clients ho saben valorar, així avança l’urbanisme.
Però els arquitectes també han estat responsables de grans pífies i d’haver ajudat a aixecar monstres de ciment i formigó en llocs inconcebibles.
S’han fet molt disbarats, com en qualsevol professió. Ho hem d’evitar, però no perquè sigui de formigó una construcció és automàticament dolenta. La història jutja si allò està bé o està malament. A Le Corbusier el van criticar molt i ha acabat sent un referent. Si ens referim als hotels i grans blocs de la costa, és evident que si poguéssim desconstruir, ho faríem. Són errors que no hauríem de cometre, però hi ha molts interessos pel mig. Els bons arquitectes fan coses raonables i sostenibles, no només en termes econòmics.
La temptació de fer més diners a costa de sacrificar l’estètica, sempre hi és?
No ho sé, personalment no m’hi he trobat mai. En obra pública està tot molt regulat, és possible que en obra privada sí que es doni aquesta circumstància. Hi entra l’ètica i l’honradesa professional de cadascú i decidir si hi participa o no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.