“L’arquitectura es diferencia de la construcció en el valor afegit”

Genera satisfacció perquè és el primer que s’entrega com a premi extraordinari. Fa vint anys que, de manera biennal, el Col·legi d’Arquitectes entrega el premi Alejandro de la Sota, que va ser l’arquitecte que va fer l’edifici del Govern Civil de Tarragona i va estar molt vinculat al col·legi. La novetat és que, enguany, s’ha decidit concedir un premi extraordinari. Prenent totes les obres de cada categoria que havien resultat premiades aquests anys, un jurat decidia escollir la millor. La facultat d’Econòmiques justament havia estat la primera obra premiada, ara fa vint anys. El jurat en valora els sistemes constructius i que resisteix bé el pas del temps. I els clients n’estan contents, que, al cap i a la fi, és el més important de tot. El guardó és compartit, però en Pau Pérez no va poder assistir a l’acte i em va tocar a mi rebre el diploma.

Ja m’havien premiat unes quantes vegades, abans. La rehabilitació i ampliació del Teatre Bartrina o la construcció de la mateixa plaça Bartrina, les obres de l’Escola Elisabeth de Salou, l’institut de Calafell, el conservatori de Vila-seca o els laboratoris del Centre de Nutrició i Salut, de davant l’Hospital de Reus.

Sí, en tinc uns quants. Per això de tant en tant surto als diaris. Una cosa, li diré: de diplomes, molts, però pel que fa a diners, no tants.

A vegades només ho sembla.

Al jurat hi havia arquitectes de primer nivell, com en Jordi Garcés –que va fer el Museu Picasso–, en Josep Llinàs, l’Ángela García de Paredes Falla i Ricardo Vieira de Melo. És una satisfacció que als companys els agradi una obra meva.

El gust s’ha d’educar, potser no t’agrada un Picasso i en canvi està ben valorat. Un edifici ha de satisfer les necessitats d’aquells que l’usen, els clients n’han d’estar contents, però l’arquitecte no pot cedir a tots els gustos, s’ha d’intentar elevar el nivell d’exigència dels clients, oferint-los més coses que les funcionals que demanen. L’arquitectura es diferencia de la construcció en el valor afegit que aporta, li dona qualitat a una obra. L’arquitecte Moneo ho va definir d’una manera molt entenedora: “Els arquitectes donem llebre en lloc de gat.” Anem més enllà del que se’ns demana. Jo soc professor a l’escola d’arquitectura de La Salle Barcelona i intento que els meus alumnes surtin amb una formació de composició i estètica que creï tendència. Si els clients ho saben valorar, així avança l’urbanisme.

S’han fet molt disbarats, com en qualsevol professió. Ho hem d’evitar, però no perquè sigui de formigó una construcció és automàticament dolenta. La història jutja si allò està bé o està malament. A Le Corbusier el van criticar molt i ha acabat sent un referent. Si ens referim als hotels i grans blocs de la costa, és evident que si poguéssim desconstruir, ho faríem. Són errors que no hauríem de cometre, però hi ha molts interessos pel mig. Els bons arquitectes fan coses raonables i sostenibles, no només en termes econòmics.

No ho sé, personalment no m’hi he trobat mai. En obra pública està tot molt regulat, és possible que en obra privada sí que es doni aquesta circumstància. Hi entra l’ètica i l’honradesa professional de cadascú i decidir si hi participa o no.