“Jujol és un geni, en la seva producció no hi ha dues obres iguals”

A banda de la meva feina en el món de la consultoria de televisió, amb Sagesse he fet diversos documentals: Futbol Club Barcelona, pasión y negocio, El cinturón rojo i Jujol-Gaudí, dos genis de l’arquitectura. És molt enriquidor. Amb els documentals faig temes que m’agraden, dono la meva versió i, tot i que no soc periodista, faig periodisme. Jo volia fer un reportatge sobre Gaudí.

Jo buscava alguna cosa que fos de repercussió internacional. Gaudí pot vendre, s’havien fet coses però eren una mica antigues. També escric novel·la, i en vaig fer una presentació a Can Negre, a Sant Joan Despí, i aquella casa em va impactar.

Em va impressionar per l’estructura, els colors, les formes, les finestres, però també pels mecanismes que hi ha dins de la casa. Hi ha també molts signes, com si Jujol enviés un missatge encriptat. Té molts detalls i que no es repeteixen.

Jujol era al principi un deixeble de Gaudí, després va ser un col·laborador. Gaudí era molt intel·ligent i mirava què passava a Barcelona. Quan Jujol estava acabant els estudis, Gaudí li va proposar fer alguna cosa a la façana de la Casa Batlló. Gaudí no era llavors un home de colors impactants, i Jujol va col·laborar en la façana. Gaudí tenia molta confiança en ell. Quan li van encarregar la catedral de Palma hi va enviar el Jujol. La cosa va acabar fatal, perquè cada finestra la feia diferent i no va agradar als capellans. Un tema molt interessant és que va posar enigmes als seus edificis. Deixava missatges que ja es trobaran. Hi ha molt per buscar.

Jujol d’alguna manera està darrere d’una cortina i el documental intenta obrir aquesta cortina, descobrir-lo una mica a la gent que no el coneix. Jo el vaig descobrir a partir del documental, que té 14 entrevistes a persones com el seu fill, Josep Maria Jujol. També a Perejaume, Pep Llinàs, Oriol Bohigas, Toshiaki Tange, un japonès que és a Barcelona des dels anys seixanta... Vaig descobrir que Jujol és un geni. En tota la seva producció, que està molt repartida, no hi ha dues obres iguals. Era molt perfeccionista i ho aprofitava tot. Unes pedres que els pagesos retiraven, ell les agafava i les usava.

Sí, Jujol treballava en aquella època per a ell mateix i també per a Gaudí. Per exemple, el Teatre Metropol de Tarragona el van oferir a Gaudí i Gaudí va dir que, ja que Jujol era de Tarragona, ho fes ell. Una part de la façana de la Casa Batlló la va fer Jujol. Les baranes de la Pedrera i els bancs del Park Güell eren també de Jujol. Era un col·laborador 27 anys més jove però tenia la seva iniciativa i feia les seves pròpies obres. Gaudí tenia com a mecenes els bisbes i Jujol, els capellans. Un nivell més baix, un pressupost més baix, un risc més baix i un reconeixement proporcionalment i terriblement més baix.

Va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí molts anys, va fer uns 70 projectes, entre els quals destaquen la Torre de la Creu i Can Negre. També va fer el Teatre Metropol a Tarragona i la casa Bofarull als Pallaresos. A Tarragona hi ha molta cosa, perquè ell era tarragoní. L’obra de Gaudí està molt concentrada a Barcelona i el seu voltant; anar a treballar a Tarragona era complicat llavors.

He descobert una persona molt avançada a la seva època. La seva relació familiar era molt democràtica, cosa atípica. Tot ho discutien a casa, es tractaven de tu, era molt religiós i molt generós. Per exemple, la Colònia Güell després de la guerra va quedar molt malmesa i ell hi va refer algunes coses. Ell feia la feina, li pagaven per exemple 42 pessetes i l’endemà hi havia una donació anònima de 42 pessetes. Era un home sense horaris ni honoraris, però li encantava. Era un geni, però mai se’n va adonar. 

A part de l’arquitectura, destaquen els mobles que feia. Al MNAC hi ha mobles molt macos. Li van encarregar també la Casa Mañach, que era una ferreteria d’un senyor que es deia Mañach, molt amic de Picasso. Jujol estava molt impactat per la Setmana Tràgica i la crema d’esglésies. Jujol transformava els seus sentiments en arquitectura i a la Casa Mañach va reflectir el foc i la sang de la Setmana Tràgica. Va fer per exemple a la porta d’entrada un cor travessat, i la gent quan havia d’obrir la porta havia d’agafar el cor.