Societat

Moments estel·lars de l’interior

La dama i el castell

GALA A finals dels seixanta, a la vall de la Pera es van creuar les vides d’un casalot atrotinat i d’una dama que necessitava recer per protegir la pròpia decrepitud entre records, lectures i visites amb invitació personal. El castell de Púbol i Elena Ivanovna Diakonova, coneguda com la Gala de Salvador Dalí, es van salvar l’un a l’altre i junts van escriure un capítol de la història que ha perdurat

Senyorejat mil anys per llinatges principals, el castell de Púbol mostrava un fatal abandonament
Ben entrada en la maduresa, Gala buscava refugi en una habitació pròpia amb llisquet

“Accepto amb una sola condició: que només em vinguis a visitar quan rebis la meva invitació.” Finals dels anys 60 del segle XX, a Púbol, vall de la Pera, al Baix Empordà, resposta d’Elena Ivanovna Diakonova –Gala– a Salvador Dalí que li ha regalat un castell gòtic bastant atrotinat amb el propòsit de transformar-lo en inviolable santuari de refugi i escapada per a la seva dama, talment com marquen les regles de l’amor cortès i com, efectivament, ella li reclama. Gràcies al mutu consentiment de la parella, dues històries de singular recorregut s’encreuen i uneixen per sempre més: la del famós tàndem d’artistes que camina cap l’encalç del seu últim horitzó i la d’un edifici salvat in extremis del desemparament i la implacable ruïna

Història d’un castell. Que és la història d’uns quants llinatges i d’uns començaments realment antics: hi ha constància del lloc de Púbol al 1017 i del seu castell al 1065, quan Gaufred Bastons en cedí la potestat, juntament amb el de Cervià, als comtes de Barcelona. Des d’aleshores ha estat senyorejat per fets d’armes i de matrimoni, pels Llers, els Cervià, els Campllong, esdevenint al XV centre de la baronia de Púbol i guanyant, a mans dels Corbera, el seu moment de màxima esplendor: al 1437 un Bernat de Corbera va contractar per a l’església del castell el retaule de Sant Pere de Bernat Martorell, única peça documentada d’aquest autor que actualment es conserva al Museu Diocesà de Girona. Dels Corbera la baronia va passar als Requesens, als Muntanyans-Horta, als Oms, als Tormo, als Batlle i als Miquel. Va ser Pilar de Miquel i Alberch, filla de Carles de Miquel i de Sambol, marquès de Bondel i baró de Púbol, qui al 1969 va vendre a Salvador Dalí per un milió i mig de pessetes la seva casa pairal en terres empordaneses, l’estructura de la qual –tal com ha arribat als nostres dies– data del segle XIV tot i que s’hi havien fet successives reformes al XV, al XVI i al XIX. Llavors però, l’edifici era ben galdós: “Abandonat des de la guerra, amb els teulats caiguts, els pisos enfonsats, la façana esquerdada, el jardí, una selva”, recordava el constructor d’obres Emili Puignau, que, com a administrador de finques del pintor, havia estat encarregat de buscar el recés més avinent per a Gala. De les moltes ofertes que li van arribar, el client es va decantar per la finca dels Miquel, sobretot pel fet de trobar-se a escassa distància de Cadaqués, on residia el matrimoni. De tenir pràcticament un peu a la tomba, el castell s’havia guanyat l’oportunitat d’entrar al futur on, degudament reviscolat, deixaria empremta.

Història d’una dama. Que és també la història d’una dona enigmàtica i culta, d’una artista d’avantguarda, de la musa d’un geni i d’un cavaller rendit als seus peus. Elena Ivanovna Diakonova, nascuda al 1894 a Kazan, Tartaristan, Rússia, amarada pel riu Volga, el més llarg d’Europa, i morta el 1982 a la badia de Portlligat, en un paratge lluminós del cap de Creus, a la riba d’un mar plàcid. Va passar la seva infància a Moscou, al si d’una família amb inquietuds intel·lectuals que li transmeté passió per la lectura i una bona educació com a mestra. Al 1912, va ingressar al sanatori de Clavadel (Davos, Suïssa), per tractar-se de la tuberculosi i allà va conèixer el jove Eugène Grindel (el futur poeta Paul Éluard) amb qui es casaria a París, el 1917, després de la Gran Guerra i seria el pare de la seva única filla Cécile. Junts van formar part del cenacle del surrealisme, compost per figures de la talla de René Char, René Clavel, Louis Aragon, André Breton, Philippe Soupault i Max Ernst, amb qui mantindria una passional relació. L’amor d’Éluard per Gala constitueix l’impuls principal de la seva obra (“la meva boca mai no ha pogut deixar els teus ulls”, nota dedicada al llibre L’amour la poésie) i és també ell que constata l’enorme poder magnètic de Gala: “Amb la seva mirada traspassa muralles.” Sembla que Breton, en canvi, la detestava potser perquè veia en ella una rival i que d’altres del grup valoraven el seu esperit pràctic com Giorgio de Chirico, que li va demanar que li fes de marxant. A l’abril del 1929 Éluard va assistir a la presentació d’Un chien andalou, pertorbadora pel·lícula dirigida per Luis Buñuel amb guió d’un jove Salvador Dalí (Figueres 1904-1989) el qual es va desplaçar a la capital del Sena per l’esdeveniment i va convidar a passar la temporada d’estiu a Cadaqués una selecta colla com ara Buñuel, el galerista Camille Goemans, René Magritte i Éluard amb les respectives parelles. Va ser així que Gala i Dalí es van conèixer en aquest racó de la Costa Brava i ja no es separarien més compartint vida i obra. Resumim i traduïm del castellà un escrit del pintor: “Anomeno la meva esposa Gala, Galuchka, Gradiva; oliva (per l’oval del seu rostre i el color de la seva pell); oliveta, esquirol, tapir, petit Negus (s’assembla a un animat animalet selvàtic), abella (descobreix i em duu totes les essències que es converteixen en la mel del meu pensament). M’ha portat el llibre de la màgia que ha de nodrir la meva màgia, la imatge paranoica que el meu subconscient anhelava, la fotografia d’una pintura desconeguda destinada a revelar un nou enigma estètic. També l’anomeno campana de pell perquè llegeix per mi en veu alta durant les llargues sessions de la meva pintura produint una remor com de campana de pell gràcies a la qual aprenc totes les coses que sense ella mai no sabria.” Havia nascut un tercer personatge que traspassaria fronteres i deixaria altíssim el pavelló de l’art: Gala Salvador Dalí.

Història d’una habitació pròpia. Amb els anys, la petita barraca de pescadors de Portlligat on la parella es va instal·lar al 1930 havia crescut en espai i en concurrència humana i Gala buscava un lloc més íntim per refugiar la seva maduresa i gaudir els últims plaers d’una vida lliure. El casalot de Púbol va entrar en escena i segons explicava Puignau, la dama es va implicar molt intensament en les obres de rehabilitació i decoració projectades pel seu cavaller en aquella estructura malmesa. S’hi va estar en la dècada dels 70 i a la seva mort, al 1982, hi va ser enterrada. Ningú sense invitació prèvia podia trepitjar el lloc. Dalí deia que Gala es convertia en el castell inexpugnable que mai no havia deixat de ser i ella contestava: “Hom pensa que soc una fortalesa ben defensada, però a tot estirar podria ser una petita torre vacil·lant que, per pudor, mira de cobrir-se de falguera i d’amagar les costelles, ja en runes, per trobar una mica de solitud.” Allà, en un ambient volgudament sobri, envoltada de fotografies i objectes de la seva infància, de llibres escrits en ciríl·lic, dels seus autors i autores predilectes, Tolstoi, Dostoievski, Puixkin, Akhmàtova, Tsvietàieva i rebent les visites que més li complaïen, aquesta dona moderna va assolir, senzillament, l’habitació pròpia que tot ésser necessita.

Púbol Una feliç trobada

3

1

2

4

Una dona dolenta?

És cèlebre l’enginyosa frase de la polifacètica actriu, cantant i dramaturga Mae West (1893-1980): “Quan soc bona soc molt bona, però quan soc dolenta soc millor.” Doncs la nostra dama del castell i coetània seva, Elena Ivanovna Diakonova (1894-1982), era també molt dolenta, egoista i manipuladora, l’autèntica avida dollars que feia bategar l’esperit despòtic del geni; hi ha abundants rius de tinta que transiten per aquesta llera comuna. La seva biògrafa Estrella de Diego acaba de reblar el clau en un sentit contrari, molt més elaborat, enriquidor i afinat: “Si només li interessaven els diners –es pregunta–, per què al 1929 va deixar Paul Éluard, el poeta mimat pel surrealisme, per anar-se’n amb un desconegut Salvador Dalí? En el fons ella era encara més dolenta del que es deia, perquè era més complexa del que es creia.” Estrella de Diego és professora d’història de l’art (UCM) i comissària de l’exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol (Museu d’Art Nacional de Catalunya, del 6 de juliol al 14 d’octubre del 2018) en la qual s’explora la vida d’aquesta dona misteriosa, culta i creadora molt més enllà del rol atribuït d’inspiradora d’un home: “Gala es va camuflar de model, però no es va limitar a posar passivament per als quadres de Dalí. Ella és la que decidia com volia presentar-se i representar-se. Tot va ser una gran performance”, explica De Diego. La mostra, que reuneix 315 pintures, dibuixos, fotografies i documents, parteix precisament del castell de Púbol “el gran objecte surrealista” que Gala va utilitzar com l’habitació pròpia –amb llisquet–, el màxim exponent de la llibertat que reclamaria l’escriptora Virginia Wolf. I com es veia a ella mateixa la dolenta de la pel·lícula? Com una dona sensata, com una dona amant i amada, forta com els braços oberts d’un roure mil·lenari, protectora com una cova humida, hàbil com la trompa d’una abella vampira de les flors. D’aquesta manera es descrivia en un poema inclòs dins del seu diari inèdit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.