“L’abandonament s’acabaria amb voluntat de fer complir la llei”

Col·laborem en aquest estudi i fa una dècada els abandonaments eren uns 156.000. La nostra percepció és que augmenta l’educació. Es tendeix més a l’adopció que a la compra. Aquí l’any passat van entrar 81 gossos i en van sortir 67 en adopció. Els abandonaments es mantenen. Per exemple, la Setmana Santa passada va ser mortal, ens van arribar dos gossos diaris. Per contra, el ritme d’adopcions és molt bo.

Quan entregues un gos en adopció ha d’estar registrat amb xip i esterilitzat, però els particulars no estan obligats a esterilitzar-los. Les associacions protectores fem una tasca totalment desinteressada i les institucions ens demanen moltes coses, però ens aporten pocs recursos i el control que fan sobre l’esterilització és mínim. La despesa anual de la nostra associació és d’uns 20.000 euros, entre menjar, veterinaris, xips, medicaments, etcètera. També fem acollides indefinides de gossos malalts: els adopten fins que es moren i en paguem la despesa.

Tenim un exemple contundent: Holanda. Allà es van fixar uns impostos altíssims per la compra d’un gos. Ara és un luxe, però adoptar-lo té totes les facilitats del món. Fan controls exhaustius sobre els criadors, mentre que aquí està prohibit criar a casa per vendre, però no ho persegueixen i trobes anuncis de cadells arreu. Paradoxalment, les administracions es queixen molt del que costa mantenir els animals abandonats, però no fan res per evitar aquests nous naixements. Sols un 25% dels gossos estan identificats amb xip, i tampoc es controla. A Holanda les esterilitzacions són obligatòries per a tots els gossos, adoptats o no, però allà les gestiona i les paga el govern. No hi ha gossos sense censar, mentre que aquí no sabem ni quants en tenim. A Holanda ja no hi ha abandonaments i les sancions si se’n fan són molt altes. També incideixen en l’educació. En definitiva, els abandonaments i els problemes es van acabar mitjançant la voluntat política, establint lleis, però també fent-les complir.

Totalment. Hauria de ser un servei públic més i, en acabat, qui volgués que fes serveis voluntaris. No pot ser que recaigui sols en voluntariat. Si nosaltres desapareguéssim, què passaria amb aquests animals?

Som uns 260 socis, però la majoria aporten recursos econòmics. Socis que tinguin cura dels animals en activitats puntuals, com ara passejadors, som deu persones. I en la gestió diària, nosaltres dues. Les instal·lacions són de l’associació. Ara també hi ha un sol treballador, pagat pel Consell Comarcal de l’Urgell, que neteja i dona menjar als gossos cada dia. No sempre ha estat així i ens ha descarregat de molta feina, que era molt bestial.

Ho fem perquè hi creiem i ens agrada. No mires si perds hores i diners. És un tòpic però alhora veritat i transversal a tots els voluntariats: quan comences a fer alguna cosa per algú et sents bé. I això enganxa, perquè el retorn és immens. Venim cada dia i n’hi ha de molt durs.

Quan arriba un gos li posem nom i mai el repetim. Els més difícils són els grans i malalts, però també és cert que d’uns anys cap aquí hem fet unes adopcions que ja no hi comptàvem. Ahir va marxar una gossa de 10 anys que en feia 9 que vivia a la protectora. És molt emocionant.

Soc optimista per naturalesa, però en això no. Hem fet rescats d’animals lligats que no es podien ni estirar a terra o lligats sempre al sol, amb sarnes tremendes...

Absolutament. Tenen memòria i saben què és tenir fred, gana, no tenir refugi, ni descansar tranquil... Quan arriben, comencen a veure que tenen atenció, però quan són adoptats és fantàstic. Les adopcions més senzilles són les dels gossos adults, amb un perfil ja determinat. A més, el gos sempre té capacitat d’aprendre, per molt gran que sigui. El nostre èxit és quadrar el que busca aquella persona i la necessitat del gos.