“El millor metge no és el més savi sinó el que més sap escoltar”

L’avi Pau Umbert va ser un dels pioners de la dermatologia a Catalunya i el pare va continuar. Jo tenia 6 anys i anava als jesuïtes i em van preguntar que volia ser de gran i vaig contestar rotundament: vull ser dermatòleg. Em van posar a la portada de la revista del centre. Abans era més normal que els oficis es transmetessin de pares a fills. La veritat és que jo no era un bon estudiant a l’educació bàsica, era hiperactiu. Però tenia altres qualitats, com ara la tenacitat i l’esperit de superació i durant la carrera (em vaig formar a Barcelona, París i els Estats Units) em vaig enamorar de la dermatologia. I jo mai he deixat la universitat i encara ara continuo formant els meus deixebles a l’hospital universitari Sagrat Cor. He format 55 dermatòlegs d’aquí i de l’estranger.

Es millora amb el temps. Jo soc millor metge avui que fa cinc anys. He millorat en sentit comú, en coneixement de la meva especialitat, en estratègia, en prudència... Un metge es jubila si no està update; és a dir, en les seves plenes condicions per seguir el dia a dia. A mi ni se’m passa pel cap jubilar-me. Em moriria si m’hagués de jubilar. Jo el dissabte, ja anhelo que arribi el dilluns per estar amb els meus pacients i deixebles. És una sort que amb la medecina privada o semiprivada es pugui allargar la vida professional activa, i, gràcies a la docència universitària, la jubilació és una cosa molt llunyana. Tinc la mateixa il·lusió que el dia que vaig començar. Si mai estic trist o deprimit, la meva millor medecina és el contacte amb els meus malalts.

La relació metge-pacient ha de ser molt estreta i he de poder reconduir un tractament si no funciona. La meva millor eina que tinc és l’interrogatori del pacient, fer-li la pregunta concreta, capciosa, aquella que aconsegueix que ell et digui la paraula màgica que et fa entendre què li passa. Una pregunta ben feta és millor que cap anàlisi. El millor metge no és el més savi, sinó el que sap escoltar.

Hi ha moltes malalties de la pell de poca gravetat però n’hi ha d’altres que a la llarga són perilloses: tumors, melanomes... però avui dia són excepcionals. Segur que he salvat moltes vides però també se m’ha mort algun malalt. Una pacient amb pèmfig vulgar, ja s’estava curant i va agafar una infecció i es va morir. Jo vaig plorar tant com la seva família. Però la medicina evoluciona bé i els professionals sabem conduir millor els tractaments.

Que ell seria immortal és el que deia Salvador Dalí quan el meu pare li treia les berrugues. Jo, llavors molt jovenet, observava el pare treballar i escoltava com Dalí deia que el congelarien i que li anirien substituint els òrgans i així seria immortal. I el pare somreia.

Moltes. Però alguns no els puc dir. Però sí que puc dir que els grans personatges i la gent adinerada no et donen tanta satisfacció com la gent humil.

No. Els mals de la pell són danys crònics i d’edat. Jo soc amic del sol. El sol és bo, sempre que no t’envermelleixi la pell. Tots tenim el nostre termòstat. La protecció solar depèn de cada persona i de la seva alimentació. Els centreeuropeus tenen més problemes que els mediterranis. El que sí que aconsello és dur capell i el filtre solar quan fa falta.

Ara hi ha tractaments tòpics per tirar enrere l’envelliment de la pell. Però la millor fórmula és la cultural, no deixar que la pell es posi vermella, i també hi influeix el factor genètic.

Sí. Jo mateix tinc una pell jove. Una pell heretada de la meva mare, que ha complert cent anys i que té una pell envejable.

Nosaltres no en fem. Jo faig cirurgia postoncològica. Estic especialitzat en cirurgia de Mohs, tècnica poc agressiva, amb anestèsia local, per tractar les lesions de càncer de pell i l’anàlisi instantània al microscopi de les vores extirpades. He fet unes 7.000 operacions de cirurgia de Mohs. Actualment em venen molts pacients de països de l’Amèrica del Sud. He estat el primer a utilitzar els raig UVA en dermatologia, la puvateràpia, i ara disposem d’una de banda estreta que es pot aplicar sense riscos a nens i embarassades.

Això és fantasia. M’arranca un somriure. No és cap miracle, però sí que pot tenir una explicació. Les berrugues poden arribar a desaparèixer soles per l’acció del propi mecanisme immunològic de l’afectat.