Travessant les Garrigues

En con­tacte amb la zona regada pel canal d'Urgell i acci­den­tada al sud pels relleus de la serra de la Llena, de Cor­regó i del Tallat, les Gar­ri­gues és, sens dubte, una comarca amb molt caràcter, plena de con­tras­tos i pai­sat­ges vari­ats on l'home i la seva història han dei­xat una mar­cada empremta. Per conèixer-la una mica més, el pro­grama +q albergs. Rutes i camins per Cata­lu­nya, de l'Agència Cata­lana de la Joven­tut, pro­posa un iti­ne­rari en BTT que la tra­vessa de cap a cap, enllaçant dos albergs: el Jaume I, a l'Espluga de Fran­colí (Conca de Bar­berà), i el Sant Anas­tasi, a Lleida, la capi­tal del Segrià.

L'iti­ne­rari, per tant, surt de l'Espluga de Fran­colí, entre la serra del Tallat i les cin­gle­res del bosc de Poblet i la Pena, pren la car­re­tera TV-7007 en direcció a Poblet, i passa per davant del mones­tir de Santa Maria de Poblet, joia de l'arqui­tec­tura civil, mili­tar i reli­gi­osa cata­lana, i de l'ermita de la Mare de Déu dels Tor­rents. El mones­tir de Poblet, que data del segle XII, va ser durant molts anys el panteó reial de la Corona de Cata­lu­nya i Aragó. Envol­tat d'una mura­lla exte­rior d'uns dos quilòmetres i for­mat per diver­ses edi­fi­ca­ci­ons que cor­res­po­nen a períodes que van des del romànic fins al bar­roc, és el con­vent de l'orde del Cis­ter més valuós d'Europa.

Durant aquests pri­mers quilòmetres de la ruta, sota l'atenta mirada de la for­ta­lesa de Riu­da­be­lla, al peu del bosc de Poblet, el pai­satge està mar­cat per les exten­si­ons de vinyes que, tal com tes­ti­mo­nia el magnífic celler del mones­tir de Poblet, van ser explo­ta­des des de les èpoques feu­dals. Pas­sat el cas­tell de Riu­da­be­lla, situat a cinc quilòmetres de Vim­bodí, i que dei­xem a l'esquerra, cal repren­dre la pista que neix a mà dreta en direcció al muni­cipi de Vall­clara, al qual arri­bem per una pista asfal­tada.

L'iti­ne­rari creua ara el riu de Milans per un pon­tet i tra­vessa la població pel car­rer Major, pas­sant davant de l'església de Sant Joan. Al final del car­rer Major la ruta con­ti­nua en direcció a la car­re­tera de Vim­bodí a Vall­clara TV-7004, i un cop a la cruïlla, torç a l'esquerra en direcció al Vilo­sell.

A mesura que gua­nyem altura, el pai­satge es torna sal­vatge i acci­den­tat, i els bos­cos s'escam­pen fron­do­sos i feréstecs. Sobre els turons, les res­tes del cas­tell de Vall­clara i el Vilo­sell, a la comarca de les Gar­ri­gues, al límit de la Conca de Bar­berà i del Pri­o­rat, ens recor­den que en un temps pas­sat aquesta va ser terra de fron­tera entre el regne àrab i el cristià. Ara és terra de secà, aspra i eixuta, tin­tada de verds pol­so­sos allà on s'escam­pen les oli­ve­res i els amet­llers.

I del Vilo­sell, a la Pobla de Cérvo­les, als peus de les mun­ta­nyes de Pra­des. Des de la seva plaça de Sant Miquel, punt neuràlgic del poble, es veu l'església par­ro­quial de la Mare de Déu de la Jon­quera, l'ermita de Sant Miquel (del segle XVI) i una escul­tura dedi­cada a Josep Espasa i Anguera, fill de la vila i fun­da­dor de l'Enci­clopèdia Espasa. Cal con­tem­plar-hi també l'antic Molí de la Soci­e­tat, del 1870, que avui és seu de l'Ajun­ta­ment i l'Eco­mu­seu de l'Oli, una expo­sició monogràfica entorn del món de l'oli que tracta des de la mateixa història de l'oli­vera fins a les dife­rents mane­res de pro­duir oli i els estris uti­lit­zats per acon­se­guir-ho.

Poc després de sor­tir del poble l'iti­ne­rari enfila per l'ano­me­nat camí de la Fumada, fins a arri­bar a Cervià de les Gar­ri­gues, a la vall del riu Set, en una zona abrupta i acci­den­tada pels con­tra­forts sep­ten­tri­o­nals de la serra de la Llena.

La Pobla de Cérvo­les, Cervià de les Gar­ri­gues i Cas­tell­dans que­den enrere quan el pai­satge torna a can­viar. Un tei­xit de canals que repar­tei­xen per la plana l'aigua robada al riu Segre van con­ver­tint l'erm cone­gut com el Sot de l'Infern en la terra fèrtil i viva per on trans­corre ara la ruta. Els colors renei­xen i les olors dels arbres frui­ters acom­pa­nyen el visi­tant fins a Artesa de Lleida, pri­mer, i fins a la capi­tal del Segrià, després.