Porta tancada o porta oberta?

Es diu que la mort tanca la porta de la vida. La mort ha tancat la porta de la vida de Robert Avril. Tots els llocs comuns, els tòpics en relació amb la desaparició d'una persona se sentiran, s'escriuran a propòsit de la de Robert: massa d'hora en la força de l'home en plena possessió de la seva intel·ligència, pensem tots en els que es troben en la pena, tenim també nosaltres molta pena, el trobarem a faltar… I tots aquests llocs comuns, aquests tòpics, aquests pensaments que es troben en l'esperit de tots els que l'han conegut són l'expressió de la veritat. Però cadascú de nosaltres, dels qui justament l'han conegut, té un record ben personal de la persona desapareguda. El meu record és la presència de Robert, de Maria Àngels a la meva casa de Sant Feliu d'Amunt. Jo els parlava de la meva idea d'un llibre de contalles del nostre Rosselló, volia que l'editessin i tenia por que em diguessin que no era possible. Robert, com ho feia sovint, escoltava, no parlava gaire, però tenia els ulls que centellejaven. Contalles d'aquí, contalles populars. Jo esperava preguntes, una discussió, una demanda de precisions. I la veu de Robert va donar la conclusió: «Tens un mes per donar-nos el manuscrit.» Això del mes era un detall, el detall el vaig discutir, allargar amb ells dos, però la decisió era presa i és veritat, vaig donar poc temps després el manuscrit de Contalles de l'oncle Josep. He encontrat després moltes vegades en Robert, hem discutit i sempre he trobat el mateix personatge, clar i decidit, explicant en poques paraules el que comptava fer, parlant poc, més reservat que tímid, a certs moments –parlant de la USAP o de la naturalesa per exemple– més dissert, quasi loquaç. Havíem en una certa època evocat l'engatjament que era el nostre, les revistes que desapareixien –La Falç–, els problemes de l'edició, de la nostra vida. Hi havia sempre en Robert com un optimisme sense exageració, una presa de consciència d'una realitat sovint grisa –a vegades negra en la malaltia–, però una realitat que potser es podia modificar amb la nostra força de voluntat. La seva força de voluntat. Jo, com a autor de casa, vull dir de llur casa, la seva i la de Maria Àngels, recordaré sempre les paraules «Tens un mes per donar-nos el manuscrit», que m'obrien la porta d'una llarga col·laboració.

Això de la porta oberta i tancada em fa pensar que Robert tenia molt humor i que, potser, en una última broma s'ha arreglat perquè la porta de la vida que la mort ha tancada s'hagi quedat entreoberta –és capaç d'haver pactat una cosa així– perquè de tant en tant el seu esperit o quelcom d'ell que no coneixerem passi d'amagades a encoratjar un autor, parlar-li del seu llibre, que tindria tantes pàgines, per al qual es podria utilitzar tal o tal caràcter, tal o tal compaginació. Així potser s'entén millor l'interrogatiu del meu títol… sense dubte un somni, però, com deia Camus, «Le rêve est parfois plus proche de la réalité que la réalité elle-même.»