“Atraure els joves és una qüestió que ens manca”

Amb tres expressions: gràcies, perdó i soc aquí. És a dir, gràcies pel que he pogut fer i pel que he rebut; perdó per les vegades que m’hagi equivocat i “soc aquí” per continuar fins que hi hagi la jubilació.

Tenia una certa experiència com a vicari general de pastoral del Bisbat de Terrassa. Per tant, ja tenia experiència del funcionament d’una diòcesi, però és clar, cada diòcesi és diferent, una història, amb unes persones, unes parròquies i un tarannà. I, per tant, en arribar a un lloc, encara que tinguis experiència, et trobes una realitat d’alguna manera diferent, pels capellans, pel tarannà, per les parròquies, pels problemes que hi ha... Per tant, la primera qüestió era descobrir la realitat de la diòcesi de Girona i, després, intentar adaptar-te, conèixer, estimar tot el que s’hi fa i, a partir d’aquí, orientar bonament com puguis, junt amb els col·laboradors.

Sí, hi ha una manca de capellans. Ara tenim tres seminaristes. Per tant, molts dels capellans que tenim assumeixen la responsabilitat de més d’una parròquia, dues, tres, quatre i cinc, fins i tot. Això ha dut, certament, al plantejament de com organitzar l’espai parroquial, no pensant tant en una de sola, sinó en un conjunt de parròquies que formen com un espai parroquial o pastoral que, d’alguna manera, col·laboren entre si i tenen serveis mancomunats. A més dels capellans i els diaques, anem preparant també laics –homes i dones– per assumir responsabilitats. És a dir, el rector hi va per a les celebracions litúrgiques, però els laics assumeixen diferents funcions. En diem equips de responsabilitat parroquial. D’aquesta manera podem mantenir la vida pastoral d’una parròquia, sempre tenint en compte que és molt diferent una parròquia petita que una de gran.

Sí, però l’espiritualitat en general; és a dir, com una dimensió de transcendència, de cercar el sentit de la vida, però no només de l’espiritualitat cristiana, sinó en general. Jo noto en alguns col·lectius que sí, que hi ha un cert interès, però no ho acabo de notar en els àmbits social i cultural.

Primer, fer el que des de l’Església hem de fer: ser acollidors, mostrar en definitiva el que hem de mostrar, ajudar a entendre qui és Jesucrist... I una qüestió molt important, que és que els joves volen testimonis joves. L’adhesió normalment ve per un testimoni. És clar, de capellans joves en tenim pocs i de joves que puguin tenir cura d’altres joves ja n’hi ha algun, però no són suficients. Per tant, aquesta és una qüestió que ens manca, encara que l’Església sigui acollidora, encara que les esglésies estiguin obertes quan hi van els joves, fa falta aquest testimoniatge. El jove i cristià és el que motiva que un altre jove s’hi pugui interessar.

Amb les confessions cristianes (ortodoxes, anglicana, etc.) hi ha col·laboració. Per exemple, els deixem esglésies perquè ells puguin fer el culte. Amb els de religió islàmica, en llocs on hi ha molta gent que la practica, per exemple, Salt, la relació es fa sobretot en l’àmbit de les parròquies. Es fan comissions amb representants de les parròquies i de les mesquites i també hi ha altres comissions interreligioses que col·laboren en alguns aspectes. Cal distingir entre la col·laboració amb les esglésies cristianes i amb les altres. Nosaltres tenim dues delegacions, una per a tots els assumptes religiosos en general i una altra per a l’ecumenisme, que són totes les esglésies cristianes.

Hi ha persones que, per les raons que sigui, creuen que aquella situació que viuen de conflicte interior, de conflicte personal, és una situació provocada no per una malaltia, sinó pel diable, pel maligne. El primer que fa un exorcista és demanar l’ajuda dels especialistes; és a dir, dels psicòlegs i psiquiatres, per veure si realment el cas obeeix a una malaltia i es necessita un tractament mèdic. Quan passa el temps i això es descarta, hi ha un ritual –unes pregàries– perquè aquella persona pugui retrobar la pau. L’exorcista ha de poder atendre les persones en situacions molt complexes i molt difícils, que necessiten trobar-se amb algú de confiança, que estigui preparat i el pugui orientar en la seva vida, sigui cap a un camí o cap a un altre. El patiment d’aquestes persones és molt important.

Hi ha hagut consultes, des de fa temps. Abans, nosaltres els enviàvem a Barcelona perquè no teníem un exorcista aquí, però va arribar un moment que vam creure que també era important tenir aquí un capellà preparat per atendre, per orientar, per oferir pau a aquestes persones.

Penso que és una qüestió molt delicada. En tota aquesta qüestió de l’afectivitat i la sexualitat juguen molts factors de les dimensions més fonamentals, més internes de les persones i, per tant, s’ha de ser molt prudent a l’hora d’emetre un judici. I, sobretot, a l’hora de condemnar. La nostra missió és acollir, escoltar i perdonar. El judici definitiu de cada persona només el pot fer Déu, però nosaltres hem d’oferir una església de misericòrdia.

Mai saps en què repercuteixen aquestes notícies i aquests fets. Sí que veritat –i amb alguns mossens n’hem parlat– que constatem diguem-ne una certa prevenció vers els capellans. Hi ha aquestes notícies i encara que dels fets hagin passat quaranta anys, tot això provoca preguntes: “Això ha pogut passar aquí?”. Porta a certa sospita.

Exacte, quan en realitat a Catalunya i a Girona n’hi ha hagut molt pocs casos. L’ambient, les notícies... porten a una certa sospita.

En alguns llocs, pel que es veu, no. El papa mateix va demanar perdó amb una carta a tot el poble de Déu, els bisbes d’Amèrica, els bisbes de Xile, d’Alemanya... han fet declaracions dient que en alguns casos no es va fer el que s’havia de fer. Jo, el que puc dir de la diòcesi de Girona, és que, si hi ha hagut algun cas, hem fet el que havíem de fer. No hem tancat els ulls i no hem mirat a un altre costat.

Per la meva banda, sí. És a dir, jo no tinc cap problema, ni amb l’Ajuntament de Girona, ni amb la Diputació ni amb els altres ajuntaments. Sempre busquem els punts d’acord i de col·laboració. Hi ha aspectes en què hem de col·laborar, des de Càritas fins al patrimoni. Sempre que vaig de visita pastoral a una parròquia tinc interès a saludar l’alcalde i la resta d’autoritats, a tenir una conversa amb ells per conèixer no només la realitat de la parròquia, sinó la realitat social, tot allò que al poble el pugui preocupar. És a dir, més aviat les meves relacions personals amb totes les administracions no només són correctes, sinó que en general són de col·laboració.

Entenc que ho reclamin. Però cal dir que això de l’IBI no és un privilegi de l’Església, en aquests moments. Per exemple, la fundació del Barça no paga IBI, la fundació de La Caixa no paga IBI, la fundació del Banc Sabadell no paga IBI... perquè són institucions sense ànim de lucre. L’Església, en aquests moments, no paga IBI perquè està equiparada amb aquestes fundacions que he esmentat. Per tant, no és que tingui un privilegi, sinó que s’equipara amn totes aquestes institucions sense ànim de lucre que estan exemptes del pagament de l’IBI. Aquest és el motiu. Quan s’explica, aleshores la gent ho entén. Una altra cosa és preguntar-se què haurien de fer en relació amb aquesta qüestió totes les societats sense ànim de lucre. Però no només l’Església, sinó totes les fundacions.

Nosaltres ens hem definit com a Església en allò en què creiem que hem de tenir una posició. Com a Església, no hem de prendre una opció política concreta perquè no ens toca. Per a l’Església, en això totes les opcions són bones. Si busquen el bé comú, la convivència i la pau, i no la violència, totes són acceptables. El que passa és que des de l’Església hem de ser molt sensibles amb els drets humans i aquesta és una qüestió en la qual hem intentat dir “alerta”, que en totes les situacions es respectin els drets de les persones, per respecte a les persones.

Jo crec que en aquest moment, tal com estan, sense judici, en època d’instrucció de la causa, que se’ls imposi aquesta pena... des del meu punt de vista, penso que no els haurien d’haver imposat la pena de presó.

Són unes paraules de Jesús, en un diàleg. Ell diu: “Jo he vingut perquè tingueu vida i vida abundant”, i aleshores a mi, des de sempre, aquesta expressió m’ha impressionat. Certament, el que volem les persones és viure i l’Església –i per tant l’Església de Girona i qualsevol parròquia– el que hem de procurar sobretot és ajudar totes les persones, en totes les dimensions. És a dir, tot el que pugui ajudar a viure les persones, en totes les situacions que puguin trobar-se, és una de les missions de l’Església. És a dir, jo he d’estimar, i estimar es concreta en el fet d’ajudar a viure perquè viure és un dels desitjos més profunds. No només el viure de no morir, sinó el viure intensament el dia a dia.