Dijous Sant
Diada idònia, amb permís de la tramuntana, per gaudir del Baix Ter
Es vulgui o no, i sigui per un motiu o altre, la Setmana Santa encara predisposa a visitar llocs puntuals que sobresurten per alguna de les característiques que fan referència o estan relacionades amb l'entrada de Jesucrist a Jerusalem, la seva mort a la creu i la seva resurrecció. En la proposta d'aquesta ocasió, si es tria la diada del dijous sant, hi ha la possibilitat de resseguir un itinerari ple d'al·licients en diferents aspectes: natura, gastronomia adaptada, història, tradició i cultura popular.
En aquest aiguabarreig si es comença de bon matí per pujar al Montgrí, coronat per la majestuositat del seu castell (típica construcció medieval de planta quadrada; any 1294, a iniciativa del rei Jaume II, com a punt de defensa de l'amenaça del comte d'Empúries), s'hi pot esmorzar (portat de casa i a dins la puntorra o motxilla), mentre es gaudeix d'una vista panoràmica excel·lent, sobretot si tenim la sort que un lleuger airet de tramuntana hagi aclarit el dia. Des d'allí es pot contemplar tot l'Empordà, l'Alt i el Baix. Pel camí, superats els cent metres d'altitud sobre el nivell del mar, haurem trobat tres capelles. Eren les estacions del rosari quan el poble pujava en processó a l'ermita de Santa Caterina.
L'ermita de Santa Caterina
En baixar del castell del Montgrí, es pot visitar l'ermita de Santa Caterina i, si es vol, dinar-hi, ja que disposa d'espais preparats per poder-hi cuinar els queviures que hàgim disposat i que portarem a la puntorra o motxilla. És una ermita que durant molts anys va estar habitada per ermitans que vivien gràcies als donatius, al pou i l'hortet. Encara que no es té certesa de la seva fundació, segons l'obra escrita l'any 1672 per Andreu Sàbat, notari de Torroella de Montgrí, va ser pels volts de 1390, a iniciativa de tres monjos provinents de la muntanya de Montserrat. En l'actualitat, l'ermita és gestionada pels administradors que s'encarreguen del seu manteniment i de les reparacions, amb la col·laboració de l'Ajuntament. L'encant natural del paratge del Montgrí va ser motiu d'inspiració de Caterina Albert, Víctor Català, per a la seva novel·la Solitud.
Verges, i la processó
Arribar a Verges a mitja tarda, el dijous sant (1 d'abril), permet fer-hi una passejada abans d'entrar a sopar en algun dels bons restaurants que hi ha, o com a mínim, fer-hi un mos a base de brunyols autòctons i un bon got de vi. En el decurs de la passejada, ens podem trobar amb la desfilada de manages, tal i com la gent de Verges anomena les manaies. En el recorregut, podrem observar, a la part més antiga, restes de les muralles que delimitaven la població, i de les quals a la plaça Major, n'hi ha magnífiques mostres; i dues torres, una de quadrada del segle XIII i l'altra de circular del segle XV i XVI. Dins la muralla hi ha l'església parroquial de Sant Julià, també dedicada a santa Basilissa, que encara guarda mostres del seu origen romànic, i les restes del castell del segle XII. A les 10 del vespre, en un escenari elevat habilitat al bell mig de la plaça Major de la vila vergelitana, s'hi representa el misteri de la gran tragèdia de la passió i mort de Jesucrist. Són diferents passatges de l'Evangeli, amb textos molt antics que han estat retocats al llarg dels anys, per la qual cosa resulta difícil saber com era exactament l'original. Acabada la representació a la plaça, aproximadament les 12 de la nit, comença la processó itinerant pels carrers d'aquest poble d'origen medieval.
Per a més informació: al telèfon 972 780 007 o a través de l'adreça electrònica [email protected], o bé es pot consultar www.laprocesso.com/
PER ARRIBAR-HI
ESCENIFICACIONS
Llegendes a l'ermita de Santa Caterina
En Manelet i el pou de l'ermita, són un parell de referències a la tradició popular. Que l'imatge d'en Manelet sigui un nino articulat, per poder moure el braç on se li col·loca el dineret, fa pensar que no deu anar més enllà de l'últim terç del segle dinou. Pel que fa al pou, hi ha la tradició popular que deia que els nens venien del pou (de fet una cisterna) de Santa Caterina, a l'ermita. Aquesta tradició ha anat passat de pares a fills, però sense que s'hagi pogut trobar documentació ni referència per poder-ne saber la procedència. El supòsit és que no hi ha cap fonament històric o transcendental, llevat d'un argument de pes, en ambdós casos: una manera enginyosa per ajudar a recaptar diners destinats al manteniment de l'ermita.