Societat

JAUME RODRI

ESCRIPTOR, ESCULTOR I SOCIÒLEG. AMIC I COL·LABORADOR DE MOSSÈN DALMAU

“Amb la mort de Dalmau, acaba l’Església combativa”

“Ha quedat una Església oficial patrocinada per Madrid que paga el sou als capellans i als bisbes, que han de complir el que toca”

“Va fundar l’Assemblea de Catalunya, va impulsar ‘Volem bisbes catalans’... Va estar en totes les lluites”

“Va crear el santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia en honor de l’aire que respirem i la terra que trepitgem”

Lluita
Sociòleg, escriptor, escultor i cineasta, fa anys va ser capellà i el 1992, diputat al Parlament per ERC. Els seus llibres més coneguts són L’Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri (Pòrtic, 2008) i Jesús busca Jesús (2015), d’Edicions 1984. Amic íntim de Mn. Dalmau, entre tots dos el 1981 van impulsar el carnet d’identitat català. Uns anys abans, amb Pax Christi i persones com Pepe Beúnza, va defensar el moviment d’acció no violenta i l’objecció de consciència. “Una de les poques batalles que s’han guanyat”, diu. Avui no surt de casa sense el llaç groc i denuncia que l’Església “no ha mogut un dit pels presos polítics”.

El dia 5 de setembre va morir a Gallifa mossèn Josep Dalmau, puntal i artífex de l’Església catalana de la segona meitat del segle XX i fins avui. Mossèn Dalmau, com Xirinacs, el pare Llimona i el caputxí Joan Botam, va participar durant la Transició en totes les accions de no-violència en defensa de les llibertats nacionals de Catalunya. Al costat d’ells, hi va ser, sempre, Jaume Rodri. Van marcar una època, en la qual molts capellans catalanistes i progressistes van lluitar contra el franquisme, pels drets socials del poble i pels drets nacionals de Catalunya. Avui Rodri denuncia el dolor que li ha causat com a catòlic “la inacció del bisbat de Barcelona i del cardenal davant la situació dels presos polítics”.

Amb Jordi Maluquer i Joana Vilamur, va escriure el 1997 ‘Mossèn Dalmau. D’un home, d’un temps, d’un país’.
Vam voler explicar quin era el seu testimoni, tota la feina que va fer, jo diria que enfocat en dues coses: en primer lloc, va dignificar la gent que s’acostava per fe a l’Església, els va ajudar a no ser xais, sinó lliures; en segon lloc, va dignificar la terra que trepitjaven, que era sagrada, i per això va muntar, després, el santuari de l’Ecologia, un santuari dedicat bàsicament a l’home i a la dona que trepitgen aquesta terra, els quals són dignes de tot el treball i tot el respecte.
Segons vostè, amb la mort de Mn. Dalmau s’acaba una època.
Per a mi, sí. Amb la mort de Dalmau, acaba una època de l’Església catalana, l’Església al costat del poble, sobretot combativa i fonamentalment lliure.
I quina Església queda?
Queda l’Església oficial patrocinada per Madrid que paga el sou als capellans i als bisbes, els quals, com els guàrdies civils aquí, han de complir el que toca.
L’Església catalana identificada amb el Concili Vaticà II?
S’ha acabat. L’esperança que en Dalmau, per exemple, i en Xirinacs despertaven en la gent del poble ara no hi ha ningú que la desperti a Barcelona. Si el cardenal fa una conferència, fora dels que hi han d’assistir perquè cobren, no hi anirà ningú, perquè ningú se’l creu.
Mn. Dalmau va ser represaliat per Franco. Estava fitxat per la policia i va ser processat dos cops. Com recorda l’època?
Va ser dur, però apostàvem per la vida i ho fèiem amb alegria, amb una alegria profunda.
El 1970, i arran del Concili Vaticà II, vostè, juntament amb Dalmau, Joana Vilamur, Ricard Lobo i d’altres, va crear la Comissió de Serveis de Comunitats de Base. Què va ser?
Es van crear unes comunitats de base fora de les esglésies oficials de ciment i fora dels que manaven. La gent es reunia, reflexionava, es comprometia... La comissió ajudava i assistia aquestes comunitats desenganxades de l’Església oficial.
A Mn. Dalmau el van voler castigar i el van enviar a Gallifa.
I es van equivocar. A ell l’haurien castigat molt enviant-lo a una gran església de Barcelona a fer batejos, casaments i enterraments... Però a Gallifa? Es va dedicar a escriure, a baixar a Barcelona i a moure i remoure tot el que calia, perquè tenia tot el temps del món. Va conèixer la gent de Gallifa. I això que fan els de Barcelona, que se’n van al camp el cap de setmana, ell els ho feia fer al revés: s’emportava la mainada els diumenges a Barcelona al cine; els va inocular el virus del saber. Molts saben que van anar a la universitat gràcies a mossèn Dalmau! Va promoure l’estudi, la música i la terra: estimar Catalunya.
Va crear el santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia.
En honor de l’aire que respirem, de la terra que trepitgem i dels amics que ens trobem.
Dalmau, amb Xirinacs, el 1969 va fer una vaga de fam a Santa Cecília per exigir la derogació del concordat entre l’Estat i la Santa Seu.
Tot era molt fort, en aquella època. Em quedo parat que la gent d’avui dia pugui entendre res sense tenir present el context aquell tan bèstia que teníem...
Mn. Dalmau va ser un dels fundadors de l’Assemblea de Catalunya. Va impulsar la campanya ‘Volem bisbes catalans’.
Jo crec que no hi ha cap guerra en què ell no hagi participat.
Dalmau, però, va ser sempre una persona humil i senzilla i, per damunt de tot, capellà.
Això és una de les coses que molts no vam acabar d’entendre, que no acabés de trencar amb l’Església. Però era un home senzill, de poble. El seu evangeli era la terra i el veí.
Va ser dels primers a fer cerimònies de benedicció de parelles homosexuals.
I tant. Si dues persones s’estimaven, què havia de fer? Doncs “casar-los”, fossin del sexe que fossin. L’Església no podia fer res contra ell, els superava, perquè, a més, era un home bo.
Com definiria Mn. Dalmau?
Un home vital i aventurer que en l’Evangeli va trobar la gran aventura de la seva vida.

RELIGIONS



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.