Entre el mar i la terra

La península del cap de Creus es troba a la part més ori­en­tal de la península Ibèrica i, alhora, en l'extrem medi­ter­rani dels Piri­neus axi­als. Aquesta zona s'ha con­ver­tit en el màxim refe­rent a escala inter­na­ci­o­nal per la sin­gu­la­ri­tat de les seves estruc­tu­res i es con­si­dera una àrea de referència per a l'estudi dels pro­ces­sos de defor­mació, meta­mor­fisme i plu­to­nisme que tenen lloc a l'inte­rior de l'escorça ter­res­tre. Al cap de Creus aflo­ren les roques més anti­gues de Cata­lu­nya, que poden tenir entre 700 i 500 mili­ons d'anys. Per conèixer i obser­var els valors geològics del cap de Creus, el parc natu­ral pro­posa un iti­ne­rari de difi­cul­tat mit­jana que ens guia per aquest paratge d'una bellesa extra­or­dinària pel verge estat d'algu­nes cales i racons i l'aspecte con­tun­dent del pai­satge amb els seus relleus i vege­tació mode­lats pel clima sec, l'expo­sició a la sala­bror marina i la duresa de la tra­mun­tana.

L'iti­ne­rari, que té dos recor­re­guts, comença a l'apar­ca­ment del far del cap de Creus. Només cal seguir els senyals indi­ca­dors de la ruta, fins que es veu el cap. En aquest punt, senya­lit­zat, l'iti­ne­rari es divi­deix: o es torna a l'apar­ca­ment en 15 minuts o es con­ti­nua l'iti­ne­rari geològic, cami­nant 45 minuts més abans de tor­nar a l'apar­ca­ment. Un cop ini­ci­ada la ruta, el pri­mer punt d'interès és una zona ocu­pada anti­ga­ment per una sirena de segu­re­tat per a la nave­gació, con­ver­tida en un mira­dor excel·lent des del qual es veu l'illa de s'Enca­lla­dora i la Massa d'Or.

Molt a prop es tro­ben diver­ses mos­tres de plecs i bou­dins (del francès bou­din, sal­sitxa), estruc­tu­res de defor­mació a l'escorça de la Terra. Les roques que es poden veure en aquest punt es tro­ba­ven fa 300 mili­ons d'anys a uns 15 quilòmetres de fondària, de manera que la tem­pe­ra­tura podia asso­lir uns 700 ºC. Així es va pro­duir la fusió dels esquis­tos, que va donar lloc als plecs i bou­dins.

El ter­cer punt cor­res­pon a la vall de la cova de s'Infern, on la vege­tació s'acu­mula en els reces­sos i adapta les seves for­mes a la tipo­lo­gia del ter­reny per pro­te­gir-se del vent i la sequera. La cons­trucció amb pedra seca que s'hi pot obser­var va ser un cor­ral on s'havien tan­cat ramats de cabres. La cova de s'Infern (punt 4) és l'exem­ple més excep­ci­o­nal d'erosió con­tro­lada per zones de cisa­lla.

Un altre dels trets més carac­terístics de la geo­lo­gia del cap de Creus són les peg­ma­ti­tes, roques de color clar que con­tras­ten amb els esquis­tos, de color negre. El cap de Creus és l'únic indret del món en què aques­tes roques aflo­ren a l'exte­rior.