Societat

AGUSTÍ BOTA I FABRELLAS

EXECUTIU I VIATGER IMPENITENT, EN TRENTA CINC ANYS HA VISITAT TOTS ELS PAÏSOS DEL MÓN

“Em va la idea de viatjar únicament i exclusivament per plaer”

Des que va visitar el Iemen ha entrat en un club selecte del qual tan sols en formen part dues-centes persones que s’han acabat el planeta, des d’Europa fins a la Micronèsia

Com va començar a viat­jar?
Als divuit anys, quan vaig tenir alguns diners pro­pis. Els pri­mers viat­ges van ser en tren i cotxe. Després, quan vaig aca­bar la car­rera, vaig tro­bar feina molt aviat i vaig anar als Estats Units i a Àsia.
Bus­cant què?
A mi em va la filo­so­fia de viat­jar única­ment i exclu­si­va­ment per plaer. No busco can­viar la gent ni inter­ve­nir en les seves vides, a mi el que m’interessa és arri­bar, mirar, obser­var i tor­nar cap a casa i veure els meus fills. El que és impor­tant és pas­sar des­a­per­ce­but, anar ves­tit nor­mal, tre­pit­jant el que vols tre­pit­jar.
Viat­ges llargs?
Tre­ba­llo i estic sub­jecte a uns hora­ris, és per això que els meus viat­ges sem­pre han estat curts: una set­mana, qua­tre o cinc dies. A l’estiu els puc fer més llargs, de dues o tres set­ma­nes, i nor­mal­ment ho apro­fito per visi­tar dos o tres països. Sem­pre he tin­gut càrrecs direc­tius i això m’ha obert mol­tes fron­te­res. A més, hi va haver un temps que vaig estar sense feina i ho vaig apro­fi­tar per recórrer el món.
I ara ha arri­bat al final?
Exacte, aquest any he entrat al Iemen i he pogut tan­car el cer­cle. He estat a tots els països del món: 195 països de les Naci­ons Uni­des (193 de reco­ne­guts i 2 d’obser­va­dors –Pales­tina i Ciu­tat del Vaticà).
Quin és el país on ha estat més com­pli­cat d’entrar-hi?
Per a un turista occi­den­tal que no sigui musulmà, ara mateix el país més difícil d’entrar-hi és l’Aràbia Sau­dita. Només et donen el visat si hi vas a fer negoci, i per això has de tenir un pla d’empresa i con­tac­tar amb una per­sona d’allà que et reclami. Un altre país és Eri­trea, que és un règim ultra­po­li­cial abso­lut, i quan vas a dema­nar un visat pri­mer et fan un ter­cer grau per telèfon, has d’enviar la docu­men­tació a les seves ambai­xa­des i et posen mol­tes com­pli­ca­ci­ons. Quan hi vaig anar, vaig tro­bar uns ita­li­ans que em van expli­car que d’un grup de vint només en van dei­xar pas­sar set. El pai­satge és espec­ta­cu­lar i la capi­tal, Asmara, és una ciu­tat que impacta, però és difícil d’anar-hi, cosa que sig­ni­fica que el turisme no els interessa gaire. El mateix passa amb Líbia, on per entrar-hi has de tro­bar un faci­li­ta­dor que t’acon­se­gueixi un visat de negoci per a una empresa petro­li­era. Et donen un número amb el qual has d’anar a l’ambai­xada líbia de Madrid, on et trac­ten de pena i et fan pagar 120 euros, i si et donen el visat, quan arri­bes a lloc has de pagar-ne 300 més al par­te­naire que t’ha con­vi­dat.
Ha par­lat del Iemen.
El Iemen, que està en guerra, és un estat tan­cat i si he pogut entrar-hi és perquè per­ta­nyo a un grup de Lonely Pla­net inte­grat per viat­gers impe­ni­tents que en els dar­rers anys hem bus­cat fórmu­les per entrar-hi. No hi havia gaire espe­rança, fins que un noruec va aga­far un taxi a Sala­lah (Oman) i va dema­nar que el portés al pri­mer poble del Iemen. Quan va arri­bar a la fron­tera va fra­cas­sar, però va tenir sort perquè el taxista que el va reco­llir per tor­nar al punt de par­tida li va dir que tenia la doble naci­o­na­li­tat, ieme­nita i oma­nita, i feia nego­cis a les dues ban­des de la rat­lla i la gent que con­tro­lava aque­lla fron­tera eren fami­li­ars i amics i que si volia ell el podia intro­duir perquè li sege­lles­sin el pas­sa­port. Dit i fet, es va acor­dar una quan­ti­tat i, quan ho va acon­se­guir, el noruec ho va pen­jar en una xarxa res­trin­gida de la qual jo formo part. I així vaig poder entrar fins al poble on hi havia els tancs de l’Aràbia Sau­dita.
Algun cop ha tin­gut com­pli­ca­ci­ons?
M’han atra­cat tres vega­des. Una a Was­hing­ton, a les 7 del matí, a l’avin­guda Penn­silvània; feia fúting i un noi amb pis­tola em va dema­nar els diners. Les altres van ser a Gine­bra, on em van robar la car­tera, i a Manila (Fili­pi­nes), on vaig tro­bar un guia que, després d’ense­nyar-me la ciu­tat, em va por­tar a casa seva, em va dro­gar, m’ho va robar tot menys 100 dòlars i la docu­men­tació, i em va dei­xar en un taxi que em va por­tar a l’aero­port.
Després de trenta-cinc anys, li que­darà un buit?
A mi m’agrada molt Àfrica i els països àrabs, però allà on he tro­bat alguna difi­cul­tat logística es als estats de la Micronèsia, illes Salomó, Vanu­atu, Nauru, Tonga, Fiji, Tuvalu, Kiri­bati o Palau; per visi­tar-los hi vaig dedi­car dos estius. Poder entrar a Nauru no deixa de ser una aven­tura: et dema­nen visat, tan sols hi ha una com­pa­nyia aèria que hi vola i allà només hi tro­bes fun­ci­o­na­ris del Banc Mun­dial o sonats com jo. Con­ti­nuaré viat­jant, em falta arri­bar als dos pols de la Terra i països no reco­ne­guts, com ara Ossètia del Sud.
Per­tany a un grup selecte?
En aquest moment al pla­neta hi ha dues-cen­tes per­so­nes que hem visi­tat tots els països del món. A l’Estat en som sis i a Cata­lu­nya, tres: en Jorge Sánchez de l’Hos­pi­ta­let, en Car­los Use­ros de Roses i jo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.