Una bona escombrada…

Sí, em sembla que en el nostre estat –sense e majúscula per favor– francès és el que es tindria de fer al que anomenem el Palau de l'Élysée. No vull dir que es tindria d'escombrar el president, no, a menys d'esdeveniment extraordinari fou elegit per cinc anys i el tindrem d'aguantar fins que el sufragi universal ens doni la paraula, als electors vull dir. No, la necessitat de la bona escombrada de la qual parlo m'ha vingut a l'esperit després de seguir –una mica forçat per la televisió i els diaris que en feien llurs primeres notícies– tot el que s'ha dit, evocat a propòsit dels problemes que podria encontrar el nostre president i la seva parella. El que no m'estranya i no m'escandalitza és que un home i una dona tinguin justament problemes. Al límit diria que, com s'afirma familiarment, no em mira. El que m'escandalitza una mica –molt en realitat– és que primer es parla com si tot el que es diu fos la veritat, sense respectar la necessària discreció a la qual tothom té dret. Quin interès pot haver-hi a saber que el president i la seva dona tenen malentesos? D'acord, són els primers personatges de l'estat. Quin interès, també, a saber que el rumor prové de tal o tal personatge? I també, en segon punt, el que em, i probablement ens, escandalitza, és que es faci una enquesta quasi oficial sobre la realitat del que els mitjans de comunicació presenten a qui més pot com un moment important, no tan sols per a ells, la parella, sinó també per a nosaltres, els ciutadans lambda. Quasi ens obliguen a prendre posició. Doncs, enquesta. I qui fa aquesta enquesta? Uns serveis oficials, uns professionals de la política del secret, experts, consellers directament en contacte amb el president, amb els ministres, una espècie de societat secreta –que tothom coneix– pagats, és clar, per nosaltres, un exèrcit tan potent com maldestre en aquest problema privat, personal i sense interès per a la seguretat de l'estat, per a la nostra, en definitiva. Però el que desperta la meva còlera no és el fet de l'enquesta en si mateixa, és el fet que aquesta mateixa «cèl·lula» que ha fracassat dins la gestió d'un fet que finalment és una història nascuda d'un bloc i de maledicències dignes de teatre de bulevard és la mateixa que té de reaccionar si, un dia, aparegués una veritable crisi política, quelcom de greu que llavors sí posaria en perill l'estat mateix, és a dir, encara una vegada ho repeteixo, nosaltres. Podem creure raonablement que tindrien una reacció més adient, menys ridícula que en el cas present? És greu pensar que aquesta potència sense límits s'ocupa amb tota la força dels seus mitjans, del que és finalment un «esdeveniment» de segona, o tercera, o etc. categoria oblidant que els han posat aquí per reaccionar amb sang freda a esdeveniments –desaparició de les cometes!– que serien nacionals o internacionals i no nascuts d'un rumor que ja sabem on, amb el relleu de la premsa –i sovint de quina premsa!– pot conduir-nos. Qui en aquest primer cercle, qui dels Pierre Charon –ja «apartat» pel precedent president–, Frédéric Péchenard –alt responsable de la policia–, Claude Guéant, Bernard Squacini, i d'altres que no coneixem o oblidem, qui d'aquest aéropage pot apagar l'incendi que han encès? Qui? El president té, ell, la solució: una bona escombrada que els llançaria amb altres al sol lloc que es mereixen, les escombralles. Vot piadós, vot imbècil, delicte de lesa majestat, pel sol fet d'haver pogut pensar-hi.