El 18 de febrer l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, va fer 75 anys i, com marca el dret canònic, va presentar la seva renúncia al papa. L’arquebisbe de Tarragona és el president de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), que representa l’Església catalana. Davant el rumor estès els últims dies que el més ben situat per succeir-lo seria l’actual bisbe de Barbastre i Montsó, l’aragonès Ángel Pérez Pueyo, el bisbe de Sixena, el que va presentar una denúncia civil contra el Bisbat de Lleida per les obres d’art de la Franja, un grup de fidels, sota la bandera de la mítica reivindicació dels anys seixanta Volem bisbes catalans, s’ha començat a mobilitzar per evitar que vingui a Catalunya un bisbe de fora, aliè a la cultura, la llengua i la identitat catalanes.
La campanya es diu ‘Volem bons bisbes catalans’. El matís de “bons”...
Volem que els nostres bisbes, a part d’estar en sintonia amb la tradició eclesial catalana, siguin bons bisbes. No volem qualsevol bisbe català..., han de ser bisbes que impulsin la pastoral, el servei de l’Església als més necessitats i, molt important, que impulsin la renovació de l’Església, que perd cada cop més pes social, perd pes dintre mateix de les persones creients, i realment necessitem bisbes que ens ajudin a recuperar el prestigi de l’Església i impulsin a retrobar el veritable paper de l’Església de Jesús en la societat catalana.
Vostès consideren que qui sigui bisbe a Catalunya ha de ser del territori. Creuen que un bisbe no català, no format i incardinat en la cultura pròpia, no pot ser un bon pastor.
És així. No es tracta que una persona de fora de Catalunya no pugui ser-ho perquè els de fora són pitjors, no. El que passa és que per a nosaltres és essencial que un bisbe que ocupi una diòcesi catalana estigui format en la nostra tradició eclesial, una tradició que no és millor ni pitjor que la castellana, que la francesa, però que és la nostra. La nostra tradició és la que arrela en la manera de ser, en la manera de transmetre l’Evangeli que ha tingut tradicionalment l’Església catalana. El canonge Carles Cardó, un dels grans pensadors de la primera meitat del segle XX, ja parlava de les dues tradicions de l’Església a la Península: la de Toledo, la castellana, i la Tarraconense, la catalana, i deia que hi havia coses bones i dolentes tant a l’Església toledana o castellana com a l’Església catalana, però que sens dubte eren dues tradicions diferents.
Quina importància té l’Arquebisbat de Tarragona dintre de l’Església catalana?
La Tarraconense agrupa nou de les deu diòcesis catalanes, perquè Barcelona va a part, és una arxidiòcesi diferent. El que passa és que des de sempre Barcelona ha anat junt amb les altres diòcesis i amb la Tarraconense. Com a cosa curiosa, per exemple, cal recordar que quan es va celebrar el Concili Provincial de la Tarraconense, l’any 1995, Barcelona va haver de demanar un permís especial a Roma per poder participar-hi.
...perquè Catalunya no té una conferència episcopal pròpia.
Aquest és un dels grans problemes que tenim i això serà així fins que no tinguem un estat propi. Tot plegat és molt pervers perquè quan es va celebrar aquest concili provincial va haver-hi moltes veus que demanaven que Catalunya tingués una conferència episcopal pròpia, que la Tarraconense no fos, com ara, més aviat simbòlica, sinó que tingués capacitat per poder-se organitzar de manera autònoma i no dependre de la Conferència Episcopal Espanyola. Els bisbes d’aleshores ja no ho van incloure a les peticions que van sorgir a les resolucions del concili. Sí que en el missatge final es va fer esment que es treballaria per trobar una fórmula jurídica per donar sortida a les reivindicacions d’una major autonomia de l’Església catalana, però res, tot ha acabat en res. Quan es va acabar el Concili Provincial, tot això es va enviar a la nunciatura a Madrid i allà es va quedar en un calaix durant deu anys. Després ho van enviar a Roma i encara no se’n sap res. Ara per ara el Concili Provincial fa nosa a la institució eclesiàstica.
Si fos cert que el bisbe de Barbastre i Montsó, el ‘bisbe de Sixena’, ha de substituir l’arquebisbe Pujol, què significaria?
Seria una burla cap a l’Església catalana. Al marge d’això, significaria que el Bisbat de Lleida, que depèn de l’arquebisbe de Tarragona, tindria com a arquebisbe la persona que li ha presentat una demanda civil i la persona que està fent mans i mànigues per recuperar tots els béns artístics que en el seu moment el Bisbat de Lleida, el bisbe Messeguer, va salvar de l’espoli, de la destrucció, i va conservar, i que va crear un museu per poder preservar la unitat del que havia sigut el Bisbat de Lleida abans de les dues ignominioses particions que ha patit.
De tota manera, no està clar el nom d’Ángel Pérez. A vegades es llancen globus sonda...
Ángel Pérez té molts números. Quan ara fa uns anys hi havia sobre la taula el relleu del bisbe de Barcelona, nosaltres [Església Plural] vam fer moltes gestions, vam fer campanya perquè havien sonat molts noms. Una de les gestions que vam fer va ser fer-li arribar una carta directament al papa Francesc i ell, just a l’estiu quan érem a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, ens va trucar per telèfon. Ens va dir que no ens preocupéssim, que coneixia perfectament la situació de Barcelona i que enviaria un bisbe que ens agradaria, i va enviar l’Omella. Ara, vist com està actuant... Ara els nostres contactes ens han assegurat que el nom d’Ángel Pérez sona molt. Evidentment, no és res oficial.
Això també voldria dir que la realitat d’aquí no arriba al Vaticà.
En aquests moments hi arriben dues versions de la realitat: la versió de la Conferència Episcopal Espanyola i la versió del cardenal Omella, que té molt de pes dins de la congregació dels bisbes, de la qual forma part, i directament amb el papa Francesc, que el considera un dels seus homes forts a l’Estat. Però la realitat que es viu des de la base de l’Església, com es viu el paper dels nostres bisbes, com es viu la realitat eclesial i eclesiàstica del país, aquesta no arriba.
Si el cardenal Omella vol que sigui nomenat Ángel Pérez, serà nomenat?
Omella forma part de la Congregació dels Bisbes i de la Conferència Episcopal Espanyola. El pes que té és molt gran. I de la mateixa manera que fa un temps vam tenir tota una tongada de bisbes que provenien del País Valencià, ara sembla que els aires venen d’Aragó.
Tampoc volen bisbes valencians?
És el que dèiem de les diferents tradicions: al País Valencià la tradició eclesiàstica està fortament assimilada a la tradició espanyola, per tant és una tradició que s’ha anat distanciant moltíssim de la tradició catalana. Per tota una sèrie de circumstàncies, la tradició que es viu a les Illes és més propera a la catalana. Al País Valencià avui encara no hi ha textos litúrgics en català! Els capellans que els volen utilitzar han de fer servir textos del català normatiu i adaptar-los al valencià, una realitat que ja mostra aquesta diferència de sintonia.
Aquesta setmana l’arquebisbe de València, Cañizares, precisament ha tornat a defensar la unitat d’Espanya.
Fixeu-vos: els nostres bisbes ni s’atreveixen a dir res dels presos polítics i, en canvi, l’Església permet que l’arquebisbe de València faci una carta pastoral dient que a les properes eleccions s’han de votar els partits que defensin la unitat d’Espanya perquè la unitat d’Espanya és un bé moral.
L’Església catalana és aquella que va firmar ‘Arrels cristianes de Catalunya’?
L’Arrels cristianes de Catalunya és un document dels més importants dels últims cinquanta anys. Se signa l’any 1985, quan Espanya està en la transició, fa poc que s’ha aprovat la Constitució, i els bisbes de Catalunya diuen: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial. Els drets i els valors culturals dels pobles i de les nacions han de ser respectats i promoguts pels estats, els quals no poden perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.” Això deien els bisbes de Catalunya l’any 85, que no eren els d’ara. Aleshores gairebé el cent per cent dels bisbes de la Tarraconense eren catalans. Ara estem al cinquanta per cent i d’aquí a dos dies ja seran majoria els bisbes de tradició castellana.
Vostès diuen que la Conferència Episcopal Tarraconense està sotmesa des de fa anys a un procés de dissolució de la seva personalitat pròpia. I s’ha de tenir en compte que en els pròxims anys s’han de jubilar molts bisbes de Catalunya.
Les jubilacions més imminents són la del bisbe de Girona, la del de la Seu d’Urgell... I dels bisbes que són catalans n’hi ha un que també és de tradició castellana, format al seminari de Toledo, que és la tradició que ell ha volgut escollir i, per tant, ja denota una sensibilitat. En els propers anys anem al que l’Església espanyola i també l’Estat espanyol han buscat, que és la dissolució de la personalitat de l’Església catalana.
El cardenal Omella és un dels principals responsables d’aquesta pèrdua d’identitat pròpia?
És un graó més dintre d’aquesta línia. És una persona que sembla que realment vulgui entendre la realitat catalana, però quan llegeixes els seus escrits, quan veus les seves actuacions, t’adones que és una persona que no ho sent, que no se sent vinculada a aquesta terra. S’hi sent vinculat perquè l’han nomenat arquebisbe de Barcelona...
Parlar català no és suficient?
La llengua no és tan sols el fet que un bisbe pugui aprendre el català i expressar-se més o menys bé, sinó que realment és important que hagi crescut amb la llengua catalana. Deia Joan Pau II: “La cultura de cada nació s’expressa entre altres coses i més que en cap altra amb la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments, la llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació, perquè en la llengua, la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l’ànima humana en la comunitat d’una família de la nació i de la història. La llengua és quelcom més d’allò que tu pronuncies, de com ho pronuncies. La llengua expressa una cosmovisió, una manera de sentir, de pensar, de construir la teva convivència.”
No hi ha ‘pedrera’ a Catalunya per omplir les cadires de bisbes?
Això també és un tema d’escalfor... A les diòcesis de Barcelona i Tarragona, grans, sí que es podria buscar algú que hi hagi tingut relació, però això és pensar el bisbe com a governant. Nosaltres creiem que on s’ha d’anar, cosa en què insisteix molt el papa Francesc, és a desclericalitzar l’Església. Hem de posar en qüestió quin és el paper de prevere, del bisbe dins l’Església. El govern de l’Església segurament no ha d’estar en poder del bisbe, del rector de la parròquia. Ells s’han de dedicar a la pastoral, a acompanyar la gent perquè realment visquin amb intensitat el missatge de Jesús i que aquest missatge es pugui transmetre d’una manera real a la societat, d’acord amb els valors de l’Evangeli.
D’aquest debat què en diuen els fidels?
Nosaltres hem intentat donar un toc d’alerta, però què passa? Que la base de l’Església està desmobilitzada. Seré exagerat, però crec que els cristians que provenim del Concili Vaticà II, que hem impulsat la renovació, hem llançat la tovallola i deixat la institució eclesiàstica i l’Església de base en mans dels conservadors i de l’espanyolisme.