Dos papes, massa cúria

El febrer del 2013, Benet XVI va descol·locar tothom amb un gest que feia 598 anys que cap sant pare acomplia: va renunciar. L’últim havia estat Gregori XII, i ho havia fet obligat; li va tocar viure el cisme d’Occident, un període de prop de 40 anys (1378-1417) en què dos papes rivals –al final, tres i tot!– es disputaven la legitimitat. En el cas de Ratzinger, el motiu oficial va ser “la manca de forces per exercir adequadament el ministeri”. Els escàndols posats al descobert per Vatileaks i les lluites cruentes dins la cúria havien acabat extenuant el pontífex, amant de la discreció. El substitut, Bergoglio, era, en aparença, la seva antítesi. L’argentí es va presentar des de l’inici com el papa que defugia els luxes –res de sabates de pell vermelles com les de Ratzinger. A diferència de Benet XVI, un papa intel·lectual i críptic, Francesc seria planer, directe i, sobretot, mediàtic. Era el rentat d’imatge perfecte per a una Església que patia una sagnia de fidels alarmant i que ja no podia continuar tapant la colossal acumulació de casos de pederàstia. Francesc té més energia i carisma que el conservador Ratzinger i, confonent la forma amb el fons, molts mitjans l’han presentat més progressista i modern del que de debò és. Amb l’opinió pública força encaterinada, el veritable malson de Francesc és el mateix que el de Benet XVI: la poderosa cúria vaticana.

El pontificat de Bergoglio ha viscut uns quants intents de desestabilització sonats per part de les diferents faccions de la cúria, sobretot dels ultraconservadors. Però mai no havien arribat a colar-li un gol tan gros. Amb la intenció de carregar-se la incipient feina feta per Francesc en matèria de pederàstia, la cúria ha aconseguit que Ratzinger, de 92 anys, malalt i retirat, entri en escena, malgrat haver assegurat que es mantindria “amagat del món”. I ho ha fet per signar l’autoria d’un document ultraconservador que defensa una tesi xocant: culpa el maig del 68 dels abusos perpetrats pels homes de l’Església. Segons fonts vaticanes, el deteriorat estat de salut “no només física” de Ratzinger no li permetria redactar el document, i no se sap qui ho ha fet en nom seu. Qui hagi estat s’ha encarregat de posar en un compromís el pontífex argentí: “D’acord amb el papa Francesc”, hi diu. La tensió i l’enrabiada al Vaticà són majúscules. Perquè es tracta d’un document ofensiu cap a les víctimes de pederàstia, reduïda a un pecat fruit d’un suposat clima de llibertinatge iniciat per la revolució del 68. A més, és clar, és una tesi antihistòrica a anys llum del refinat nivell teològic de Ratzinger. Els abusos dins la institució, naturalment, són ben anteriors al 1968. El document de Benet XVI (o, potser millor dit, del seu entorn) ha fet que, per primer cop, el Vaticà quedi massa estret per a dos papes. Ha posat en evidència que l’ancià Ratzinger és una figura fàcil d’instrumentalitzar en mans de la cúria ultraconservadora, que el reivindica com el “papa veritable”.

Els tentacles de l’eix anti-Bergoglio són allargats i, seguint-los, s’arriba fins a Steve Bannon, exassessor de Trump, que ha donat ordres al seu protegit Matteo Salvini d’atacar-lo. Si Ratzinger no torna a ocupar el rol d’emèrit silenciós i contradiu la línia pastoral i teològica de Francesc, es podria entrar en un conflicte de legitimitat, com en temps passats. Veurem un papa havent de desautoritzar-ne un altre?