Propaganda i jocs perillosos al Cabanyal

El diari Las Pro­vin­cias insis­teix aquests dies en el caràcter anti­sis­tema i sobre­tot vio­lent de tots els que s'opo­sen als ender­rocs al Caba­nyal. Les seves cròniques bar­re­gen soci­a­lis­tes amb oku­pes, veïnat afec­tat amb esca­mots de mis­te­ri­o­sos per­tor­ba­dors de l'ordre públic. El relat d'aquesta bata­lla és con­tun­dent i obvia cap mira­ment ètic. Com sem­pre, el diari insis­teix a posar en cir­cu­lació la idea de l'existència d'uns valen­ci­ans bons i d'uns de dolents. Altra­ment, el País Valencià, els valen­ci­ans des de Vinaròs fins a Ori­ola, es baten en una lluita heroica per la per­vivència de les seves lli­ber­tats ara i adés amenaçades per un govern que, entes­tat a impe­dir la reha­bi­li­tació de l'emblemàtic barri mari­ner per vés a saber quins ocults motius, abusa del seu poder per­ver­tint si convé el mateix sen­tit de la lega­li­tat. D'un govern, val a dir, que mai no actu­a­ria així con­tra un pla urbanístic català, tal com ha repe­tit fins a ati­par-se'n més d'un diri­gent con­ser­va­dor. El rota­tiu, però, no encapçala cap cro­ada solitària con­tra les for­ces de les tene­bres, sinó que es limita a repro­duir amb un amarg i trist entu­si­asme el punt de vista del neorègim ins­tau­rat a par­tir dels anys noranta pels con­ser­va­dors valen­ci­ans. Cal recor­dar que Canal 9 mul­ti­plica per deu amb la seva pecu­liar crònica diària de la rea­li­tat la seva capa­ci­tat anestèsica sobre una soci­e­tat recon­for­tada amb la política dels grans esde­ve­ni­ments i amb els dis­cur­sos buits d'exal­tació regi­o­nal. Per a la tele­visió del gürtelià Fran­cisco Camps les mani­fes­ta­ci­ons con­tra la des­trucció del Caba­nyal o, encara, con­tra les sos­pi­tes de cor­rupció come­ses pel govern i per ell mateix estan nodri­des amb tot d'ele­ments inde­sit­ja­bles i són orques­tra­des, per des­comp­tat, des d'una Cata­lu­nya ferotge.

Arri­bats en aquest punt, val a dir que el PP és l'únic par­tit que encarna l'essència d'una valen­ci­a­ni­tat que ben sovint, posada al límit, de la mà d'un espa­nyo­lisme sense mati­sos, pot arri­bar a tenir tints reli­gi­o­sos. Només el PP pot garan­tir la per­vivència del poble valencià, el seu progrés mate­rial i espi­ri­tual encar­nat en un urba­nisme tan voraç com pro­duc­tiu, en les pro­ces­sons o en la devoció per un València Club de Fut­bol per a qui no ho sàpiga con­tro­lat pels junkers del ciment. Més enllà: l'abisme, la raó dels matei­xos mons­tres que en un pas­sat no gaire llunyà dugue­ren la des­trucció i la mort a tots els espa­nyols de bé. Així, doncs, per a l'alcal­dessa Bar­berá i els seus core­li­gi­o­na­ris, la pla­ta­forma Sal­vem el Caba­nyal és una de les expres­si­ons més ferot­ges con­tra l'ordre social i, per des­comp­tat, con­tra la seva democràcia. Però també ho són la resta dels movi­ments ciu­ta­dans con­tra l'espe­cu­lació urbanística, com el del Sal­vem el Botànic, el pro­fes­so­rat del valencià, una bona part de la comu­ni­tat docent uni­ver­sitària o, posem per cas, els veïns d'un barri que s'opo­sen a la ins­tal·lació d'una subes­tació elèctrica al cos­tat de l'escola on duen els fills. A València, al País Valencià, qual­se­vol gest de dis­crepància a la política ofi­cial es tra­du­eix com una peri­llosa amenaça.

El con­se­ller opus­de­ista Cotino denun­cia la mà oculta dels per­ver­sos cata­lans al dar­rere del clima d'agi­tació social del barri mari­ner; el pre­si­dent Camps asse­gura que les mesu­res legals del govern de Madrid per evi­tar els ender­rocs són l'agressió més greu patida pels valen­ci­ans després de la bata­lla d'Almansa. El regi­dor Alfonso Grau no es con­forma a tit­llar de vio­lents els veïns revol­tats i fabrica pro­ves con­tra els seus líders per pro­var supo­sats interes­sos econòmics basats pre­ci­sa­ment en l'espe­cu­lació urbanística que s'intu­eix en l'ope­ració. D'altra banda, Bar­berá fa la víctima d'una per­se­cució que té com a objec­tiu, natu­ral­ment, posar fi a la seva car­rera política. Pre­ci­sa­ment ella que des de 1991 ha gover­nat la ciu­tat amb puny de ferro, sovint amb bru­ta­li­tat política, sense cap con­cessió al diàleg, asse­nya­lant amb agres­si­vi­tat els qui con­tra­ve­nien qual­se­vu­lla de les seves deci­si­ons.

Al cap­da­vall, del que es tracta és d'estran­ge­rit­zar qual­se­vol adver­sari, de cri­mi­na­lit­zar-lo, de des­truir-lo públi­ca­ment en la plaça de l'opinió publica. El paral·lelisme amb els mètodes del nazisme dels anys trenta és ine­vi­ta­ble, per més exa­ge­rat que pugui sem­blar al foras­ter inad­ver­tit. Tot ple­gat, jueus, comu­nis­tes, soci­a­lis­tes, homo­se­xu­als, artis­tes o demo­cra­ta­cris­ti­ans per­se­guien un mateix objec­tiu, tre­ba­lla­ven d'acord amb un pla per a la des­trucció final d'una manera de ser ale­many, al cap­da­vall, de con­ce­bre el món.

El joc del PP i dels seus entorns mediàtics prac­ti­cat des de la tran­sició és molt perillós, i els seus efec­tes han resul­tat devas­ta­dors. La valen­ci­ana, més enllà de les efu­si­ons patri­o­te­res del PP aplau­di­des pel bloc social con­ser­va­dor, és una soci­e­tat per­ma­nent­ment cris­pada, nar­co­tit­zada, amb alguns dels seus ele­ments més vàlids con­dem­nats a l'ostra­cisme. Un país amb amplis sec­tors de la població cecs davant la cor­rupció política, la des­trucció de l'eco­no­mia, el bala­fi­a­ment dels recur­sos públics o el dete­ri­o­ra­ment de la qua­li­tat de la ja per si mateixa feble democràcia espa­nyola.

Així, el con­flicte del Caba­nyal és molt més que un focus de resistència civil a un pro­jecte urbanístic impo­sat des de la pre­potència, el resul­tat de més d'una dècada de tensió, i no cal dir que Las Pro­vin­cias, Bar­berá i tutti quanti ho saben millor que cap altre.