«Ulls» a pertot

Ara m'adono que, és veritat, cal fer l'ull viu a pertot. Ja sabem que, quan parlo d'ulls a pertot, vull dir que el nostre espai urbà, –ja se sap que n'hi ha uns quants a Perpinyà, també, potser a les altres ciutats del país nostre, espero que no als pobles, encara que…– és «farcit» de càmeres que ens vigilen. Dic ens vigilen car és el que fan realment, malgrat que es van col·locar, diuen, per permetre de fer disminuir la delinqüència. Cal reconèixer que, de tant en tant, gràcies a aquestes càmeres s'ha pogut resoldre un problema criminal. Però en la realitat, qui controla aquesta vigilància de tots els instants sobre qualsevol de nosaltres? La policia? Quin cos de policia? Quines autoritats? I qui els controla a ells perquè no hi hagi massa insistència sobre la cara, la fàcies dels qui apareixeran en la pel·lícula? Hi ha un poder judicial en aquest control? Jo sóc un individu de la base i no ho sé. Qui ho sap en realitat? Els prefectes? Tinc un dubte, però tothom sap que sóc poc objectiu –o massa subjectiu si es prefereix–. No vull insistir sobre l'aspecte relatiu a la privació de llibertat, a causa de la presència d'aquesta vigilància mal controlada, ja s'ha fet moltes vegades. No.

El títol que he donat a aquesta petita crònica prové d'una nova manera de procedir en certs elements de justícia. Per evitar, diuen, els desplaçaments perillosos de detinguts els faran els interrogatoris a la presó davant una càmera, els interrogatoris es transmetran al jutge d'instrucció que decidirà amb aquest material quines són les preguntes que té de posar al detingut, per intermediari d'una altra càmera, etc., etc. i etc.

Us adoneu quina sinceritat serà possible, us adoneu que el jutge, amb la seva experiència, pot tenir un dubte sobre una resposta de la persona que té al davant i posar-li tornant la pilota immediatament una altra pregunta que el posarà en dificultats i que potser permetrà d'apropar-se a la veritat. De tota manera, és la negació de la personalitat i dels jutges i dels detinguts –que poden a vegades ser innocents, ha arribat sovint–. És la negació de tota humanitat, de tota presència humana que ja sabem, és determinant a vegades en la recerca no dic de la, sinó d'una certa veritat. El jutge no és més una dona o un home amb la seva força i feblesa d'ésser humà, el detingut importa poc que es digui Joan Llimona. Pere Untal, Marta Ximenis. Finalment, una matrícula bastaria. I és que, segons diuen, ofereix molta més facilitat, menys perill, i nosaltres sabem tots que és per estalviar uns quants euros que s'utilitzaran en un altre lloc. De moment, no sé si aquesta manera de fer ha entrat en acció, contra la voluntat dels jutges d'instrucció, que tampoc no admeten la desaparició de llur cos, massa independent del poder, potser massa perillós pel poder. Estalviar, estalviar, estalviar i encara estalviar… Un nou leitmotiv a la moda… És clar que sempre seran els mateixos al centre de les restriccions de diner –per exemple, salut pública o educació també pública–. Jamai passarà amb els qui podrien donar diners que sovint han adquirit com? –penso en els bancs i en les empreses dites multinacionals–. L'interrogant és important car permet a qualsevol de nosaltres de pensar, imaginar com neixen i creixen –mots que formen una parella– les fortunes. Estrany món –no he dit país, vaig més allà del mot– que admira el progrés tècnic i menysprea la part d'humanitat que tenim tots, dolents o menys dolents, simpàtics o antipàtics, somrients o trists, morals o immorals, creients o no creients, d'esquerres, de dretes, liberals, llibertaris i podeu seguir amb el catàleg si en teniu ganes.