«Ulls» a pertot

Ara m'adono que, és veri­tat, cal fer l'ull viu a per­tot. Ja sabem que, quan parlo d'ulls a per­tot, vull dir que el nos­tre espai urbà, –ja se sap que n'hi ha uns quants a Per­pinyà, també, pot­ser a les altres ciu­tats del país nos­tre, espero que no als pobles, encara que…– és «far­cit» de càmeres que ens vigi­len. Dic ens vigi­len car és el que fan real­ment, mal­grat que es van col·locar, diuen, per per­me­tre de fer dis­mi­nuir la delinqüència. Cal reconèixer que, de tant en tant, gràcies a aques­tes càmeres s'ha pogut resol­dre un pro­blema cri­mi­nal. Però en la rea­li­tat, qui con­trola aquesta vigilància de tots els ins­tants sobre qual­se­vol de nosal­tres? La poli­cia? Quin cos de poli­cia? Qui­nes auto­ri­tats? I qui els con­trola a ells perquè no hi hagi massa insistència sobre la cara, la fàcies dels qui apa­rei­xe­ran en la pel·lícula? Hi ha un poder judi­cial en aquest con­trol? Jo sóc un indi­vidu de la base i no ho sé. Qui ho sap en rea­li­tat? Els pre­fec­tes? Tinc un dubte, però tot­hom sap que sóc poc objec­tiu –o massa sub­jec­tiu si es pre­fe­reix–. No vull insis­tir sobre l'aspecte rela­tiu a la pri­vació de lli­ber­tat, a causa de la presència d'aquesta vigilància mal con­tro­lada, ja s'ha fet mol­tes vega­des. No.

El títol que he donat a aquesta petita crònica prové d'una nova manera de pro­ce­dir en certs ele­ments de justícia. Per evi­tar, diuen, els des­plaçaments peri­llo­sos de detin­guts els faran els inter­ro­ga­to­ris a la presó davant una càmera, els inter­ro­ga­to­ris es trans­me­tran al jutge d'ins­trucció que deci­dirà amb aquest mate­rial qui­nes són les pre­gun­tes que té de posar al detin­gut, per inter­me­di­ari d'una altra càmera, etc., etc. i etc.

Us ado­neu quina sin­ce­ri­tat serà pos­si­ble, us ado­neu que el jutge, amb la seva experiència, pot tenir un dubte sobre una res­posta de la per­sona que té al davant i posar-li tor­nant la pilota imme­di­a­ta­ment una altra pre­gunta que el posarà en difi­cul­tats i que pot­ser per­metrà d'apro­par-se a la veri­tat. De tota manera, és la negació de la per­so­na­li­tat i dels jut­ges i dels detin­guts –que poden a vega­des ser inno­cents, ha arri­bat sovint–. És la negació de tota huma­ni­tat, de tota presència humana que ja sabem, és deter­mi­nant a vega­des en la recerca no dic de la, sinó d'una certa veri­tat. El jutge no és més una dona o un home amb la seva força i feblesa d'ésser humà, el detin­gut importa poc que es digui Joan Lli­mona. Pere Untal, Marta Xime­nis. Final­ment, una matrícula bas­ta­ria. I és que, segons diuen, ofe­reix molta més faci­li­tat, menys perill, i nosal­tres sabem tots que és per estal­viar uns quants euros que s'uti­lit­za­ran en un altre lloc. De moment, no sé si aquesta manera de fer ha entrat en acció, con­tra la volun­tat dels jut­ges d'ins­trucció, que tam­poc no adme­ten la des­a­pa­rició de llur cos, massa inde­pen­dent del poder, pot­ser massa perillós pel poder. Estal­viar, estal­viar, estal­viar i encara estal­viar… Un nou leit­mo­tiv a la moda… És clar que sem­pre seran els matei­xos al cen­tre de les res­tric­ci­ons de diner –per exem­ple, salut pública o edu­cació també pública–. Jamai pas­sarà amb els qui podrien donar diners que sovint han adqui­rit com? –penso en els bancs i en les empre­ses dites mul­ti­na­ci­o­nals–. L'inter­ro­gant és impor­tant car per­met a qual­se­vol de nosal­tres de pen­sar, ima­gi­nar com nei­xen i crei­xen –mots que for­men una pare­lla– les for­tu­nes. Estrany món –no he dit país, vaig més allà del mot– que admira el progrés tècnic i menys­prea la part d'huma­ni­tat que tenim tots, dolents o menys dolents, simpàtics o antipàtics, som­ri­ents o trists, morals o immo­rals, cre­ients o no cre­ients, d'esquer­res, de dre­tes, libe­rals, lli­ber­ta­ris i podeu seguir amb el catàleg si en teniu ganes.