“Nosaltres el que volem és normalitzar la discapacitat”

GERD és l’acrònim de Grup Editor de la Revista del Discapacitat, que va ser l’impulsor d’una revista, L’Atípic. La van engegar en Fermí Sidera, en Lluís Pla, àlies en Tano, i informava sobre els problemes i les inquietuds dels discapacitats de les comarques gironines. Per exemple, jo soc una persona cremada en un 90% del cos, en Tano té una tetraplegia incompleta, hi ha socis que tenen distròfia muscular... Encara que la majoria dels afiliats tenim discapacitats físiques, la nostra intenció és englobar tot tipus de discapacitats. La revista va marcar un temps i es va publicar fins que no es va poder afrontar la crisi. Després, arran de viatjar i de conèixer món, ens vam preguntar com vivien les persones discapacitades en altres països en vies de desenvolupament.

La gent que feia L’Atípic eren voluntaris, la revista va poder subsistir gràcies a les subvencions, però sobretot a la publicitat, tant de les cases d’ortopèdia com de tallers mecànics o les cases de cites, on, encara que sembli estrany, el fet que hi anessin persones amb una cadira de rodes a demanar publicitat els devia tocar l’ànima.

En Tano hi va anar perquè el va convidar un amic a fer turisme. Allà es va interessar per les necessitats dels discapacitats. Era el 2003. I quan va tornar a Sarrià va decidir que volia ajudar i va iniciar una campanya de recollida de material per enviar un contenidor ple de cadires de rodes, caminadors i altre material d’ortopèdia a l’illa. Va ser en aquell moment que em vaig posar en contacte amb ells.

Jo, que jugava a futbol a la Unió Esportiva Figueres i esperava fer les oposicions de Bombers, vaig tenir un accident laboral. Treballava en una fàbrica d’envasats químics, hi va haver una fuga de propà, va explotar una nau i se’m va encendre el cos. Un company em va apagar amb una mànega. Tenia cremades de segon i tercer grau en el 90% del cos. Ingressat a la unitat de grans cremats de la Vall d’Hebron, els metges em van donar vint-i-quatre hores de vida. Me’n vaig sortir i el doctor Gómez, que era un dels caps de servei, va veure que el meu caràcter i la meva manera de ser podien ajudar altres persones que estaven en la meva situació i em va proposar fer una associació de cremats. Va néixer Kreamics, que intenta agrupar les persones afectades per cremades, els seus familiars i amics, de tot el territori català, per tal de contribuir al suport, la informació i la rehabilitació dels seus membres i dels que actualment es troben en la fase aguda del procés. A l’hora de fer els estatuts de Kreamics, un amic em va recomanar que anés a veure la gent de GERD. Vaig conèixer en Tano, que s’havia posat en contacte amb Aclifim (Asociación Cubana de Limitados Físico-motores), un organisme dependent del Ministeri de Justícia cubà, i com que havien d’anar a l’illa a distribuir el material i em van convidar, vaig acompanyar-los, i allà va començar la meva relació amb GERD.

Les cadires les van recollir gràcies a les donacions. Un cop van arribar a Cuba ens vam adonar que n’hi havia de moltes classes i models i era molt difícil trobar recanvis. En vista d’això, vam decidir que el millor seria fabricar el material a l’illa. Ens vam posar en contacte amb les autoritats cubanes, vam rebre el suport de diverses institucions catalanes, entre altres la Universitat de Girona, i vam poder obrir un taller a Holguín. Després es va començar a enviar peces perquè els operaris del taller –pagats per l’Estat cubà, que també és propietari de la fàbrica– les poguessin muntar i poguessin ser donades als discapacitats cubans.

Quan la fàbrica de Cuba va funcionar, vam contactar amb el projecte de desenvolupament humà local de l’ONU i, com que tenim la seu a Sarrià de Ter, que està agermanada amb Aguacatán, a Guatemala, l’Ajuntament ens va demanar si podíem anar-hi i establir un vincle. El 2006, allà, la gironina Pili Martínez hi feia de cooperant i van decidir que intentaríem engegar un projecte com el que funcionava a l’illa.

A Antigua vam trobar una ONG que es diu Transiciones, que desenvolupa programes de salut, educació, sanitat, rehabilitació o integració social amb els discapacitats de Guatemala, i hi vam col·laborar amb la fabricació de cadires de rodes i material ortopèdic. Un èxit. Per al 2020 tenim planejat crear una xarxa de distribució a Hondures, Nicaragua, Guatemala i El Salvador.

Creiem que quan li dones una cadira de rodes a algú, li dones la mobilitat. El que volem és normalitzar la discapacitat i, ara per ara, ens en sortim.