Farners i el castell

La carretera que puja a Farners és plena de fantasmes. Les pedres plutòniques que la guarden tenen formes capricioses, folgades, misterioses, són els follets que des de fa mils d’anys habiten una muntanya dominada per un castell roquer i beneïda per una ermita que han marcat la personalitat d’un nucli que, com va escriure Francisco de Zamora en els seus viatges fets a Catalunya (1785-1790), “està situat en un pla, a tocar la riera amb aquest nom per què sempre hi ha aigua”. La vila de Farners –Raimon d’Abadal remarca que la primera referència escrita es remunta a l’any 886 i que, segons l’etimologia, el seu nom és un derivat de fariners, en relació als molins que hi havia a la contrada, tot i que també podria venir de farneus (freixe en llatí), o sigui un lloc amb abundats freixes que faria contrast amb el veí Castanyet– va créixer al voltant de l’església de Santa Coloma, que, el 942, va ser destruïda per les tropes hongareses. Vuit anys més tard, el 31 de gener del 950, Gotmar, bisbe de Girona, va reconsagrar el temple de Santa Coloma, juntament amb quatre esglésies més –Sant Miquel de Cladells, Sant Pere Cercada, Sant Joan Baptista i Santa Cecília Verge (aquestes dues últimes, ara desaparegudes)–. Encara que a l’acta no es parla del castell, cosa que pot fer pensar que, tot i que no es pot descartar que en aquell cim hi hagués una torra de defensa, la fortalesa encara no havia agafat forma, sí que en trobem referències entre el 1040 i el 1070, quan el vescomte Ramon Folc de Cardona va fer el jurament de vassallatge al comte Ramon Berenguer I senyor de Barcelona i Girona i li va prometre que mai no li negaria la potestat dels “chastros de Gerundella et Farners, et Tagamanent et Castell Talard”. El vescomte, segons recullen les cròniques, va cedir la castlania, o sigui el govern, de la fortalesa a Raimundi de Farners, que no és sinó el Ramon de Farners que Josep Millàs presenta com el cap de la família del mateix nom que tenia dominis al Gironès i la Selva i que va exercir el seu poder sobre una possessió que, tot i aixecar-se al cor muntanyenc del comtat de Girona, no va patir una gran èpica guerrera. El castell va tenir un paper en la guerra civil catalana contra Joan II, quan el 1485 el van ocupar els remences, i després de la sentència arbitral de Guadalupe, quan els pagesos exclosos dels repartiments van tornar a fer-se’l seu, però aviat va esdevenir un decorat que guardava el santuari de la Mare de Déu de Farners, que cinquanta metres més avall s’aixeca en una plana ajustada al paisatge. Segons recull Armand de Fluvià en el volum III d’Els castells catalans, en l’acta de la seva consagració, l’abril del 1200, “de novo constructa in comitatu Gerundensi, in parrochia Sancte Columbe ad pedem Castri de Farnerio”, entre els signants del document trobem Ramon de Farners, castlà de la fortalesa, el seu fill Berenguer, Pere Ramon de Vilademany i la seva esposa Ermessenda, de qui depenia la castlania. En l’article “Santa Coloma de Farners a l’alta edat mitjana, la vila, l’ermita i el castell”, publicat als Annals d’Estudis Gironins el 1994, Josep M. Llorens, Gemma Font, i Sandra Pujadas recullen: “Aquesta esglesiola, encara avui objecte d’especial devoció a Santa Coloma, manté una part important de la seva estructura arquitectònica primigènia. De novo constructa ad pedem castri de Famerio, especifica l’acta. No és habitual que a l’acta de consagració d’una església construïda de nova planta figuri aquesta menció. Es tracta, doncs, d’una reconstrucció. [...] Combinant dades arquitectòniques, documentals i arqueològiques, proposem establir els límits possibles per a la construcció de l’ermita entre l’any 950 i els primers anys del segle XI.”

La història ens porta fins al 8 d’agost del 1251, quan Pere Ramon III de Vilademany, que havia estat l’amo del castell de Solterra, testa a favor del seu fill Arnau i li llega els castells de Farners, Cassà de la Selva i Cornellà, cosa que va lligar la dependència senyorial al vescomte Ramon Folc IV de Cardona, un afer mal resolt si tenim present que hi hagué discrepàncies entre el poder vescomtal, Ramon Folc VI de Cardona, i el real, Pere el Gran, sobre la potestat del castell.

El 1479, el casament de Joana de Vilademany amb Ausiàs de Cruïlles va donar pas als darrers propietaris, els comtes d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar.