Víctimes invisibles a la rereguarda

El relat de la manera com van patir la Guerra Civil espa­nyola tretze dones, expli­cat per elles matei­xes, bas­teix el segon volum de la col·lecció De Besalú, grans dones, que l’Ajun­ta­ment, la Dipu­tació i l’Ins­ti­tut Català de les Dones aca­ben d’edi­tar coin­ci­dint amb la cele­bració de la festa major de la vila gar­rot­xina. Maria Jua­nola Cap­de­vila, Felipa José González, Maria Gra­tacós Jordà, Maria Mas­deu Pairó, Manoli García Cone­jero, Josefa Quin­tana Rovira, Carme Casals Bar­galló, Maria Rega­lat Trulls, Mercè Fri­gola Agustí, Lli­be­rata Trias Fri­gola, Maria Coll Jua­nola, Anna Tei­xi­dor Mino­bis i Mercè Jua­nola Prada, nas­cu­des entre el 1917 i el 1934 reme­mo­ren –les que tenien prou edat– el pas de refu­gi­ats cap a la fron­tera, la pèrdua de fami­li­ars i amics, el ter­ror que sen­tien en veure avi­ons, el temor a les represàlies quan van arri­bar els naci­o­nals, la fugida de repu­bli­cans mun­ta­nya amunt, l’experiència de tenir el pare pre­so­ner dels repu­bli­cans, veure com s’empor­ten a la força el germà al front, els saque­jos d’esglésies... Les més joves expli­quen sobre­tot les pena­li­tats de la post­guerra i com les famílies s’espa­vi­la­ven per superar les difi­cul­tats del dia a dia, en unes cir­cumstàncies que al lec­tor de gene­ra­ci­ons poste­ri­ors li sem­bla­ran extra­or­dinàries.

L’escrip­tor Joan Marcé ha tin­gut cura de l’edició dels relats, junt amb un equip redac­tor for­mat per Maria Fauró, Fina Pont i Fina Surina. El lli­bre és una eina molt bona per conèixer una època espe­ci­al­ment dura però, sobre­tot, una manera de rei­vin­di­car el paper de la dona, gai­rebé sem­pre mar­gi­nada pels his­to­ri­a­dors. La pre­sen­tació, feta a la Cúria Reial, va ser el pri­mer esde­ve­ni­ment de la festa major i va reu­nir la majo­ria de les dones del lli­bre, que van ser home­nat­ja­des.

En el pròleg, Marcé afirma: “[A les dones pro­ta­go­nis­tes] els va que­dar el dolor, la por, la tris­tesa, la fam i el desig que mai més torni a pas­sar el que elles van haver de viure.” “Els va tocar conèixer –hi afe­geix– la mal­dat, la injustícia i l’arbi­tra­ri­e­tat sumària amb què s’apli­cava el poder dels homes; les cace­res, les deten­ci­ons i els afu­se­lla­ments pri­mer dels uns i després dels altres. També la tris­tor i la misèria de la post­guerra.”

Els records de les dones dei­xen mala­ment tots dos bàndols de la guerra. La Felipa José, per exem­ple, narra com se’n van assa­ben­tar que els comitès anti­fei­xis­tes s’havien endut un mossèn de Sant Fer­riol per matar-lo i també com els naci­o­nals es van empor­tar tres amics de la família per lle­var-los la vida al cap de poques hores. També són un magnífic tes­ti­moni de la vida quo­ti­di­ana de la dècada dels anys 30 i 40. La Maria Jua­nola va anar a escola “uns pocs anys” i quan en tenia 14 va entrar a tre­ba­llar en una fàbrica tèxtil. Cobrara cinc pes­se­tes a la set­mana. Es veu que molts dels emple­ats vivien en uns pisos pro­pi­e­tat de l’amo de la fàbrica. “Pas­sada la guerra, a qui no anava a missa no li reno­va­ven el llo­guer ni li dona­ven feina i havia de mar­xar”, afirma.

N’hi ha que van pas­sar gana, però la majo­ria diuen que se’n sor­tien a empen­tes i rodo­lons. “Patir gana no, però haver de men­jar altres coses, sí que ho vam patir. Escu­de­lla per dinar, escu­de­lla per sopar... i una escu­de­lla on ho hi havia gaire res. Pobra mare, com s’ho havia de fer, si no hi havia gaire res”, es lamenta Mercè Jua­nola.