Símptomes, diagnòstics i remeis

El paper dels mitjans de comunicació, sobretot de la premsa escrita, ha canviat molt al llarg dels segles. De bon començament, fins al segle XVIII la premsa no era més que publicacions soltes que informaven de successos. Al segle XVIII, quan els periòdics van començar a tenir lectors entre la burgesia benestant –dels pocs que sabien llegir entre una població 80% analfabeta– servien sobretot d'esquerda per la qual es colaven idees il·lustrades procedents de França: de fet, algunes de les publicacions periòdiques eren traduccions literals de periòdics francesos (recordem, si no, el Diario Noticioso, curioso, erudito, comercial y político, després anomenat Diario de Madrid: el primer diari espanyol, vull dir, la primera publicació amb periodicitat diària). Sovint, també, es feia servir el diari com una plataforma de servei al ciutadà: un mercat de compra-venda, lloguers, ofertes i demandes, en un intent anacrònic d'avançar-se a internet. La informació política, però, sovint estava interceptada pel rei o l'Església (el segle XVIII va ser absolut i religiós fins ben entrada la segona meitat), de manera que no va ser fins molt després que es va entendre la premsa com a contrapoder: la possibilitat llaminera que els periodistes fossin els creadors d'opinió i posessin el govern contra les cordes. Evidentment, perquè això no passés, una de les primeres coses que s'ha fet durant les dictadures és censurar la premsa: qualsevol veu dissident del pensament únic ha estat silenciada, jutjada, temuda.

Perdoneu la digressió: ja vaig arribant allà on volia. Avui es fa difícil entendre que la premsa actuï de contrapoder amb tots els interessos econòmics i polítics que bateguen sota la pell. A casa nostra no passa com a Anglaterra, per exemple, on cadascun dels grans diaris ha exposat la seva aposta amb vista a les eleccions generals a través d'un editorial rotund i desacomplexat. Aquí, dèiem, això no passa. El vent que mou els diferents diaris bufa darrere d'una pretesa –i quimèrica– objectivitat, que d'altra banda ja no enganya ningú. Tothom sap quin diari compra, i per què. No ens enganyem: ens agrada llegir un diari que ens fa sentir a casa. Per això costa d'entendre el paper d'alguns mitjans de comunicació envers, per exemple, la crisi (el missatge erroni que el pitjor encara no ha arribat, o que no ens en sortirem fins al 2016), o la posició desastrosa d'Espanya en educació si ens comparem amb la resta d'Europa. De res no serveix repetir fins a l'extenuació que som els últims en tot si no fem res per posar-hi remei. Per això Catalunya ha posat fil a l'agulla i aquesta setmana ha celebrat per segon any consecutiu les proves d'avaluació de les competències bàsiques als alumnes de sisè. L'objectiu és fer un diagnòstic sobre el nivell dels nens catalans quan acaben la primària. La prova en si és un guirigall: s'entén que avaluar més de seixanta mil alumnes en dos dies, coordinar tots els centres, comissions, aplicadors i correctors és una obra titànica, però la veritat és que de vegades ha semblat més una declaració d'intencions que una avaluació seriosa: aplicadors que no estan donats d'alta en les funcions informàtiques, centres que no reben proves suficients, informacions contradictòries, dictats massa veloços que acaben sent més un exercici de memòria auditiva que d'ortografia. En fi. I això només és el diagnòstic. Però no ens desesperem: si una cosa hem après de la sèrie House és que tot sovint els símptomes són gravíssims, costa déu i ajuda fer el diagnòstic, però després el remei és només repòs i una pastilleta.