Un 2019 càlid i sec, amb rècords de calor al juny

Pel principi

L’any ja va començar sec. De fet, l’aixeta de les pluges, que havia estat oberta durant pràcticament tot el 2018, es va tancar al desembre. I així va continuar almenys fins a mitjans de setembre, tal com coincideixen a assenyalar els meteoròlegs Aleix Serra, cap de l’equip de control de qualitat de dades de l’àrea de Sistemes d’Observació Meteorològica del Meteocat, i Alfred Rodríguez Picó, de Taiko Meteorologia.

“Sort que el nivell de reserves hidràuliques era important per les pluges de l’any passat i n’hem pogut anar vivint”, destaca Serra, que recorda que el Meteocat, en el resum trimestral de cada estació, va definir l’hivern 2018-19 com “un dels més càlids i secs de les darreres dècades”. Com sempre, hi va haver excepcions i va ser relativament plujós al Pirineu occidental. Pel que fa a mesos, el desembre i el febrer (amb un episodi de temperatures especialment altes entre els dies 26 i 28 de febrer) van ser càlids i el gener, més fred.

“Després de tot el que havia plogut el 2018, al desembre es van aturar les precipitacions i va començar un any sec, amb mesos com el març i l’abril amb estrès hídric; sort que al subsol hi havia molta aigua”, destaca Rodríguez Picó.

Àlex Van der Laan, meteoròleg de les xarxes socials, coincideix també en l’excepcionalitat de l’hivern passat, amb un desembre i un febrer amb temperatures molt altes.

Pel que fa a la primavera, el Meteocat la va definir, en el seu informe estacional, com “termomètricament normal o càlida a la major part del territori, globalment seca i molt seca al Delta de l’Ebre”. El mes de març va ser sec, l’abril plujós al nord del país, mentre que al maig va haver-hi temperatures per sota de la mitjana, amb pertorbacions humides i relativament fredes, com la que va afectar-nos a primers de mes, gairebé un clàssic dels últims anys.

El final de la primavera, a mitjan juny, va ser també fresc, amb una de les matinades més fredes, la del dia 12, dels últims anys per l’època. Res que fes presagiar un dels episodis més destacats de l’any, que tindria lloc uns dies després, l’endemà de Sant Joan i fins al 30 de juny: una calorada excepcional que va portar temperatures rècord d’entre 40 i 43 graus a les comarques de l’interior i a diversos sectors del prelitoral, així com a les valls pirinenques. Girona, per exemple, va arribar als 43,3°C, Lleida als 43,1°C, Olot als 42,2°C i Tàrrega als 42,0°C. “A l’interior va ser l’onada de calor més intensa de les últimes dècades i cal retrocedir fins al juliol del 1982 per trobar-ne una de comparable”, segons el Meteocat. Els dies més calorosos de l’onada van ser el divendres 28 i el dissabte 29. Va ser una onada excepcional per un juny, destaquen tant Rodríguez Picó com Serra i Van der Laan. “Ha estat el cinquè estiu més càlid des del 1940”, recorda aquest.

Recurrència

Aleix Serra matisa que aquest tipus d’episodis sempre han passat a Catalunya, la diferència, amb el canvi climàtic, és que ara poden passar molt més sovint. Sense anar tan lluny, l’última onada forta de calor va ser l’any 2015. “No hem tocat sostre i en veurem cada cop més sovint”, assegura Serra.

De fet, tot i que no amb temperatures tan extremes com les del juny, a l’estiu va haver-hi dues onades més de calor, una al juliol i una altra a primers d’agost, en un estiu definit pel Meteocat com dels “més càlids de les darreres dècades en alguns punts i sec a la major part del país i molt sec a l’Empordà”.

Rodríguez Picó recorda que a l’agost tampoc va haver-hi el període de típiques tempestes de tarda. “Les poques que hi va haver van caure, curiosament, sobre Barcelona ciutat”, explica. Van der Laan recorda també aquesta excepcionalitat, sobretot la violència de la tempesta del juliol.

També coincideixen a dir que el canvi climàtic està provocant aquesta alteració de patrons, amb fenòmens extrems més sovint i fora de lloc. Aleix Serra creu que el canvi climàtic es notarà sobretot amb l’augment de la temperatura. “Hi haurà més sequera i més concentració de pluja en menys dies”, afirma.

Això no implica que tots els episodis extrems, com els del setembre al País Valencià i a l’octubre a la Conca de Barberà, siguin producte del canvi climàtic. “Justament, com aquests dos n’hi ha hagut en aquests indrets de manera recurrent”, afirma.

L’any s’ha tancat amb tres episodis destacats i, sobretot, amb un mes de desembre gens habitual, sense anticicló ni les típiques boires, sinó, tot el contrari, amb ventades i borrasques atlàntiques creuant el país.

A mitjans de novembre hi va haver un temporal de pluja i neu que va permetre a les estacions d’esquí fer un important pòsit de neu. Un pòsit que augmentaria, sobretot al Pirineu oriental amb la llevantada del 4 i el 5 de desembre, però que minvaria amb les pluges a cotes altes i les importants ventades entre el 20 i el 22.