Diferències que uneixen

A Benicàssim

Amb cinc plat­ges al seu terme muni­ci­pal i un llarg pas­seig marítim, a Benicàssim tot con­vida a atan­sar-se a la mar. De fet, el seu lli­gam amb el turisme ve de lluny i va començar vora la platja: el 1879, durant la cons­trucció de la línia de fer­ro­car­ril que havia d'unir Tar­ra­gona i Cas­telló, l'engi­nyer Joa­quim Coloma va edi­fi­car-hi una vil·la per pas­sar-hi els estius. Després d'aque­lla cons­trucció en van venir d'altres, fins al punt que al prin­cipi del segle XX ja s'havia con­fi­gu­rat un nucli esti­val que freqüenta­ven les famílies adi­ne­ra­des de València i Cas­telló. Actu­al­ment s'ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de fer la Ruta de les Vil·les, un recor­re­gut pel pas­seig marítim Pilar Coloma i pel pas­seig Ber­nat Arola que per­met admi­rar 28 cons­truc­ci­ons. A l'inici de la ruta, des del sud, es pot admi­rar la torre Sant Vicent, una torre de guaita exem­ple de les que sovin­te­gen a la zona. Tot seguit es troba l'hotel Vora­mar, tot un símbol i punt de tro­bada per als veïns de Benicàssim, que hi van a pren­dre cafè, el ver­mut o un bon àpat a tocar de la sorra. Con­ce­but com un cafè res­tau­rant, l'hotel es va cons­truir el 1930 i va con­ver­tir-se en esce­nari de fes­tes mul­ti­tu­dinàries. Durant la Guerra Civil es va uti­lit­zar com a hos­pi­tal i les seves habi­ta­ci­ons van aco­llir per­so­nat­ges il·lus­tres com ara Ernest Hemingway, Alejo Car­pen­tier i Miguel Hernández.

Més enllà de la platja, el cen­tre històric i el parc natu­ral Desert de les Pal­mes, que s'alça fins al pic del Bar­tolo, també merei­xen una visita. El nom del parc res­pon a la presència en aquest paratge, des de 1697, de l'orde dels car­me­li­tes, que ofe­ria el lloc com a retir espi­ri­tual (actu­al­ment es pot visi­tar el mones­tir i encara es poden veure les ruïnes de l'antiga aba­dia) i també a l'abundància de mar­ga­llons. La zona ofe­reix magnífiques vis­tes.

A More­lla

Els noranta quilòmetres que sepa­ren Benicàssim de More­lla no es fan llargs si es passa per l'inte­rior. Aquesta ruta per­met des­co­brir el pai­satge de secà de Cas­telló, amb antics masos i camps d'amet­llers i oli­ve­res esquit­xats per ramats que pas­tu­ren. Abans d'arri­bar-hi, la capi­tal de la comarca dels Ports ja sorprèn, perquè apa­reix majes­tu­osa, rode­jada per les mura­lles, amb les cases alçant-se turó amunt i la gran mola coro­nada pel cas­tell. Sens dubte, la ciu­tat es pot citar com a exem­ple pel seu exqui­sit res­pecte cap al patri­moni monu­men­tal, que ha sabut man­te­nir ple de vida: tal com des­taca l'alcalde, Ximo Puig, el mer­cat set­ma­nal es con­ti­nua cele­brant al mateix lloc que en temps de Jaume I, és a dir, el nucli històric no és només un reclam turístic.

Per acce­dir al poble s'ha d'entrar per alguna de les set por­tes que s'obren entre les catorze tor­res dels 1.500 metres de mura­lla. Un cop dins, els car­rers concèntrics i d'aire medi­e­val con­vi­den a pas­se­jar i a pujar al cas­tell. Pel camí, es poden admi­rar grans cases senyo­ri­als, com la del Car­de­nal Ram, del segle XVI o la Casa de la Con­fra­ria dels Llau­ra­dors, del segle XVII. L'ajun­ta­ment, situat en un edi­fici que havia estat llotja i presó, té unes grans sales gòtiques. De l'arqui­tec­tura reli­gi­osa cal des­ta­car el con­vent de Sant Fran­cesc i l'església arxi­pres­tal de Santa Maria la Major.