Poesia i política o política i poesia?

No sé si s'ha de celebrar la irrupció de la poesia en política o potser de la política en la poesia. El fet és que pot semblar una història belga. Herman van Rompuy, president permanent del Consell Europeu, acaba de publicar un recull de poesia, d'haikus exactament. L'home polític és com una ombra, discret en demesia, invisible diuen uns, quasi mut diuen els altres. El «rellotger del compromisos impossibles», com se l'anomena a vegades, sembla voler a través de la poesia trobar un altre camí que la política dura «per fer-se conèixer, o almenys remarcar o tot simplement expressar-se». La qüestió és: què remarcarem més, la seva poesia o la inexistència almenys aparent de la seva política? La poesia de l'haiku és una manera de dir les coses amb el menys possible de paraules, el contrari de la política, que consisteix a dir les mentides amb el més possible de mots perquè la veritat es perdi dins la verbositat. Les qualitats poètiques de Herman Van Rompuy no salten sempre als nostres ulls. Des de 2004 aquest senyor ens dóna petits poemes lúdics en tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, si no m'equivoco. El darrer mes d'octubre la sorpresa fou important quan, al final d'una reunió de tota l'Europa política, saludà com a conclusió la troica europea de l'època –Suècia, Espanya, República Txeca– amb els tres versos –no respecto les regles, car les regles no m'agraden: «Tres ones es desencadenen / arriben juntes al port. / El trio ha desaparegut»… Els mots tenen probablement una força sintètica, l'informe, la notícia ella mateixa és, en la realitat molt més obscura. L'obscuritat és sovint una de les característiques dels haikus, malgrat la seva aparent simplicitat. És també la característica d'aquest home que si parla poc és potser perquè té encara poques idees i poques paraules per anunciar-les. Deia d'ell un eurodiputat anglès, Nick Farage, dins la indiferència total –malgrat que li hagin donat per la forma una multa: «Vostè té el carisma d'una xarpellera humida i l'aspecte d'un petit empleat de banc.» Van Rompuy, impàvid, semblà no haver oït res i ha tornat als seus haikus. Una d'aquestes darreres setmanes, de retorn de Washington, on hi havia una reunió sobre la seguretat nuclear –poca cosa!–, va concloure que el nostre temps té necessitat de simplicitat, que és una veritat de base, i els seus mots de conclusió definitiva foren: «Absent durant dos dies / un món que ha canviat / el verger en flors.» Abans havia dit públicament: «El silenci viu / sempre que sento els ocells / llur cant em tranquil·litza.» Una manera com una altra de fer política amb pocs mots i per a quins resultats? Caldria evitar de pensar que pocs mots tenen poques conseqüències i que paraules nombroses donen bons resultats. Per a mi els haikus són un exercici, sovint amb poc interès, com la política ella mateixa.

Potser podrien també demanar el que en pensa a Dominique de Villepin, que fou també un dels nostres homes polítics poetes, o un poeta home polític? Sempre en el qüestionament, la poesia artificial, a vegades buida, podria amagar la política buida i quasi sempre artificial? I us adoneu que es pot canviar l'ordre dels termes i que la interrogació sempre quedarà vigent.