La restauració es menja els tradicionals basars del port a Barcelona
L’obertura d’un restaurant inspirat en la cuina mediterrània culmina la transformació del carrer que havia estat centre neuràlgic dels basars de l’electrònica
Dues joieries, les úniques resistents
-
El carrer Reina Cristina, abans, amb els basars, i avui amb l’últim restaurant inaugurat, i Jorge Casado, propietari del penúltim negoci de la zona JORDI PANYELLA. -
El carrer Reina Cristina, abans, amb els basars, i avui amb l’últim restaurant inaugurat, i Jorge Casado, propietari del penúltim negoci de la zona JORDI PANYELLA. -
El carrer Reina Cristina, abans, amb els basars, i avui amb l’últim restaurant inaugurat, i Jorge Casado, propietari del penúltim negoci de la zona JORDI PANYELLA.
La ciutat canvia, la seva pell també. La inauguració a finals del mes passat a Barcelona del restaurant Cadaqués ha culminat la lenta però inexorable transformació del carrer Reina Cristina, al costat del Pla de Palau i a les portes de la Barceloneta, del centre neuràlgic del comerç de l’electrònica que havia estat a un modern i selecte eix gastronòmic.
De la pràctica extinció de l’antiga activitat comercial que es va desenvolupar durant dècades al carrer Reina Cristina n’és testimoni mut una immensa caixa forta que els clients del Cadaqués es troben oberta de bat a bat al mig de la sala del restaurant. No és cap caprici dels propietaris sinó que és l’antiga caixa de seguretat que hi havia a la joieria que ocupava el local i que els antics propietaris van deixar per la dificultat de moure-la i que els responsables del disseny del nou establiment gastronòmic van decidir mantenir al lloc, com un element singular de la decoració.
Amb aquesta última inauguració, al carrer dels basars on es podia comprar de tot, a uns preus que, com deia algun reclam publicitari, no es trobaven “ni a Andorra”, només hi sobreviuen dos petits negocis de joieria i rellotgeria, enmig d’una amplíssima i sofisticada oferta de restauració.
La joieria Coral, al número 6 de Reina Cristina, és la que va cedir el pas als fogons i graelles del nou restaurant. Els seus propietaris, que al llarg de 45 anys d’activitat a la zona van arribar a regentar fins a tres locals comercials dedicats a la mateixa activitat, s’han hagut de replegar en un petit local del carrer Llauder, perpendicular a Reina Cristina. Allí hi resisteix l’empresari Francisco Díaz, que dona nom a l’establiment, Paco Joyero.
Una de les causes que van fer abaixar la persiana de la joieria Coral va ser un lloguer inassumible, fruit de la reforma de la llei d’arrendaments urbans del 2015 que tants canvis ha comportat en el teixit comercial de moltes ciutats.
“El lloguer era de totes totes fora de mida”, explica Francisco Díaz, que relata escandalitzat casos de restaurants del carrer Reina Cristina que estan pagant “100.000 euros de lloguer anuals, amb quotes mensuals impossibles”. El trasllat de Coral a Paco Joyero i el manteniment de l’activitat va ser possible perquè el nou local del carrer Llauder és de propietat del senyor Díaz.
De pares a fills
Aquesta és la mateixa raó que fa que Jorge Casado Cano pugui mantenir oberta la joieria Cano, situada al xamfrà de Llauder amb Reina Cristina i amb entrada per tots dos carrers. És un negoci que van engegar els pares de Jorge Casado ja fa més de mig segle, el 1966, i que ara ell malda per mantenir obert, tot i un evident descens de clients a la zona. En el seu dia, aquest joier va rebre una oferta temptadora per vendre’s el local a un grup de restauració però la va acabar rebutjant. “Probablement no va ser la decisió econòmica més encertada però jo havia de seguir el negoci que havia començat la meva mare”, explica amb orgull.
En aquest local, on fonamentalment s’hi venen rellotges de totes formes i dimensions i també joies, encara s’hi pot comprar algun petit aparell de radio, del tipus transistor, reminiscència de l’activitat comercial que havia ocupat fins a quasi 80 establiments de l’electrònica en el mateix encreuament de carrers. L’origen d’aquest comerç havien estat unes galeries comercials, de dos pisos, on després es va fer l’hotel del Mar. En construir-se l’establiment hoteler els comerciants van ocupar els baixos del carrer Reina Cristina.
Amb el pas del temps els locals van passar a ser coneguts popularment com a basars, per la gran quantitat i varietat de productes que oferien, i també pels seus preus. Precisament, la meitat del local que ocupa el Cadaqués havia estat la botiga del Bazar el Puerto, i el port era la fórmula que molts ciutadans de Barcelona, i de fora, feien servir per referir-se de forma genèrica a l’eixam de botigues que hi havia en aquest punt. Altres s’hi referien com el mercat negre, per l’origen de contraban de molts dels productes que s’hi venien.
Jorge Casado explica que el primer declivi del negoci de l’electrònica al barri va venir arran de la clausura de l’estació central de rodalies, a tocar de l’estació de França, i la potenciació d’altres estacions com la de plaça Catalunya. Els passatgers que arribaven amb tren a Barcelona tenien a tocar l’eix comercial de l’electrònica, que era una temptació quasi inevitable, i els que no s’hi sentien atrets hi passaven quasi sense voler, de camí cap al centre de la ciutat. Als passavolants s’hi sumaven els que hi anaven expressament i això generava una gran animació de gent, avui ja desapareguda. Francisco Díaz assegura que en la qüestió del trasllat de l’estació de rodalies hi va haver interessos comercials per potenciar el centre de Barcelona i que l’Ajuntament va cedir.
Les estrictes normes de paisatge urbà per recuperar l’aspecte original dels edificis, sense els aparadors que sobresortien de les façanes, tampoc han ajudat els comerciants, explica Casado. Els edificis on hi havia els basars són el conjunt arquitectònic conegut com els porxos d’en Xifré i van ser protegits per l’Ajuntament amb la categoria C. Les normes urbanístiques que regeixen en el lloc unifiquen les obres que es fan a les obertures, amb uns marcs de ferro que han de ser iguals per a tots els establiments i que costen 7.000 euros cada un.
LES FRASES
El ‘xampanyillo’ no només resisteix, s’expandeix
Els porxos d’en Xifré han estat des de sempre espai de referència per als amants de la bona gastronomia. En aquests edificis hi ha ubicat el conegudíssim Set Portes, la històrica marisqueria Carbelleira, i el singular Can Paixano, amb façana al carrer Reina Cristina. Es tracta d’un establiment d’ambient popular on s’hi venen productes de conserva i embotits de qualitat, però on també s’hi degusten bons entrepans i, sobretot, i per la seva vocació de taverna, s’hi poden prendre i adquirir els vins i caves que produeix el mateix establiment. Un dels productes estel·lars és una variant de vi escumós o xampanyillo de color rosat i gust dolcenc que fa les delícies dels amants dels alcohols de vocació festiva. Des del port, Can Paixano va fer el seu dia el salt al barri de les Glòries, on va obrir un segon local. “És una zona en transformació i futur i hi volem ser”, diu l’Albert, un dels propietaris. Un altre espai ciutadà en transformació.