“Hi ha un clam per demanar més unitat entre les diòcesi catalanes”
“Els qui van participar en el concili del 1995 suggereixen, de cara al futur, que cal dotar de personalitat jurídica la Conferència Episcopal Tarraconense”
“La tasca dels laics és la raó de ser de l’Església”
25 ANYS
Qui va ser directora general d’Afers Religiosos del 2004 al 2010 va participar com a laica en el Concili Provincial Tarraconense del 1995. Ella i Aureli Ortín, que hi va participar com a diaca, han tret un llibre on, a partir de diverses qüestions, membres conciliars es posicionen sobre aquell esdeveniment. Han contestat les seves preguntes la meitat dels membres vius, des de totes les diòcesis, estaments i organismes que van participar en el concili.
Fa 25 anys, es va fer el Concili Provincial Tarraconense. Qui hi va participar?
En total, 205 persones. Amb vot deliberatiu o capacitat de decisió,15 membres, els arquebisbes i bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, convocats per Ramon Torrella, president de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET). La resta eren preveres, diaques, religiosos, religioses i laics i laiques d’aquestes diòcesis (de què 143 amb vot consultiu) i hi havia 4 representants d’altres confessions o religions.
Han contactat amb molts dels que van participar en el concili. Com el van viure?
Diuen que participar-hi va ser una experiència eclesial extraordinària, una responsabilitat i un privilegi. I que els va permetre conèixer i valorar el conjunt de l’Església a Catalunya i compartir un temps d’esperança per una Església més encarnada i evangèlica.
Què diuen que va ser el més important i el més negatiu?
Els aspectes positius del concili que destaquen són el mateix fet que es convoqués i se celebrés; l’esforç coordinat de les diòcesis per aplicar el Concili Vaticà II; el treball preparatori; la llibertat d’expressió oral; la convergència a favor dels més pobres i marginats, i el marc de pregària i de fe. Consideren negatiu que no s’hagin aplicat prou les resolucions; el retard de la Santa Seu a donar-hi el reconeixement; que es tractessin massa temes, i que no es permetés que el vot consultiu es manifestés en qüestions que depassaven l’àmbit del nostre concili provincial però que s’haurien pogut fer arribar a tota l’Església.
El concili s’amarava del Vaticà II.
Molts dels membres del nostre concili consideren que va ser un intent d’aplicar a casa nostra el Concili Vaticà II. L’aire que s’hi respirava anava en aquest sentit. I l’esperit que es pot veure en les resolucions, especialment en la primera, que marca la línia d’interpretació de la resta, segueix el to del Vaticà II.
L’arquebisbe Planellas, que us ha fet el pròleg, diu que el concili no va ser una flor d’estiu i que ara el que cal és que tots plegats facin “dels seus documents i resolucions un torrent d’aigua que regui la terra”.
Diu que ens trobem en plena fase de recepció eclesial del concili, i que n’hem d’esperar el compliment de les seves resolucions, una major obertura i diàleg de les nostres Esglésies amb la societat i amb els qui no pensen com nosaltres, sentir el dolor de tantes persones que sofreixen, sobretot d’aquelles que no tenen les condicions indispensables per viure dignament, i el foment d’un treball interdiocesà més conjunt, que és la garantia per a donar una resposta cohesionada i unitària als grans reptes que Catalunya, com a unitat pastoral, té plantejats.
La necessitat de la unitat pastoral de l’Església catalana va ser una de les grans conclusions a què es va arribar. Continua sent una prioritat?
I tant! D’entre les resolucions que es diu que no s’han dut a terme, sobresurt la 142, que urgeix les Esglésies amb seu a Catalunya a trobar la solució jurídica que expressi el treball pastoral conjunt. I, entre els suggeriments de cara al futur, es demana més unitat entre les diòcesis catalanes i dotar de personalitat jurídica la CET.
Creu que l’Església catalana avui voldria fer-ne un altre?
Els entrevistats demanen un treball interdiocesà: recuperar i revisar el concili, més unitat, col·laboració i coordinació entre les diòcesis amb seu a Catalunya, i una convocatòria per posar en comú els reptes i temes candents. Molts no concreten la fórmula d’aquesta convocatòria, però d’altres proposen un altre concili. Crec que cal determinació per afrontar conjuntament la situació eclesial en què ens trobem i per donar respostes cristianes en el context de la nostra societat a Catalunya.
El pilar del concili va ser l’evangelització.
L’arquebisbe Planellas diu que l’evangelització va ser la sageta del concili, el marc des d’on cal situar tota la resta. I crec que, realment, la proposta 1, amarada del Vaticà II i elaborada a partir de les primeres aportacions a l’aula conciliar, va marcar el treball posterior. Jo invitaria tothom a llegir-la, perquè continua essent molt actual i plena del goig de la bona nova, que és la d’un Déu que ens estima, i perquè anima a reconèixer i a celebrar els valors positius de les persones i el món.
I la participació dels laics?
Una de les resolucions que destaquen com a no dutes a terme suficientment és la 25, que reconeix com a prioritat la participació del laïcat en l’evangelització. Aquesta resolució concreta que el lloc del testimoniatge dels laics són les situacions ordinàries de la vida amb una actitud transformadora de la societat d’acord amb els valors evangèlics. Hi afegiria que la tasca dels laics és la principal i la raó de ser de l’Església, ja que tots els seus membres, clergues inclosos, són, primer que tot, poble de Déu. Crec que, més que parlar d’involucrar els laics en la vida de l’Església –que pot sonar a integrar-los en l’estructura clerical–, el que cal és concebre una Església d’estructura laïcal, com diu el teòleg Josep Gil i Ribas.
Tampoc s’ha reconegut la major participació de la dona.
La resolució 30 del concili és una altra que moltes de les respostes del llibre destaquen com a no duta a terme. I, de cara al futur, demanen encara més que aquella resolució: reconèixer les dones a tots els nivells. Personalment, considero escandalosa, en el segle XXI, la situació de les dones dins l’Església. No es tractaria pas de clericalitzar les dones, sinó de valorar totalment i fins a les últimes conseqüències la nostra dignitat i de rectificar l’afirmació de Joan Pau II que “la no admissió de les dones en l’ordenació sacerdotal significa l’observança d’una disposició que cal atribuir a la saviesa del senyor de l’univers” (L’ordenació sacerdotal reservada solament als homes, 3).
També demanen una Església més fidel a Jesús i a l’Evangeli.
Moltes respostes indiquen la línia del papa Francesc quan demanen una Església missionera, acollidora, alliberadora, senzilla i oberta, sinodal, joiosa, esperançada i sense por. Francesc és com una alenada d’aire sa. Suposo que es troba amb massa dificultats per fer els canvis eclesiàstics que deu veure necessaris. Però, sobretot, crec que la fidelitat de l’Església a Jesús i a l’Evangeli depèn de tots els seus membres, i que la democràcia i la coresponsabilitat dins l’Església depenen de la voluntat d’aquests d’exercir la majoria d’edat humana i eclesial.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.