c. 1100 - c. 1122 //
Brodadora
Elisava, una misteriosa artista medieval
EN UN SEGLE EN QUÈ L’ÚNIC QUE LES DONES ESPERAVEN DEIXAR PER A LA POSTERITAT EREN ELS FILLS, ELLA CREIA EN LA BELLESA DEL QUE CREAVA I POTSER PER AIXÒ VA SER UNA DE LES POQUES DONES MEDIEVALS QUE VAN SIGNAR LA SEVA OBRA.
A l’edat mitjana la majoria de la gent estava preocupada perquè la seva família arribés a l’endemà sana i estàlvia; perquè les collites fossin bones; perquè, si topaven amb el senyor feudal, aquest no s’hagués llevat amb el peu esquerre; perquè quan arribés l’hora tinguessin una bona mort, i perquè a partir de llavors estiguessin acompanyats per àngels d’ales flonges en lloc de diables armats amb cullerots gegants per remenar les calderes infernals.
UNA MESTRA DEL BRODAT
L’èxit social era aleshores una extravagància que pocs es plantejaven, i l’únic que aspiraven a deixar per a la posteritat era descendència i alguna propietat, si hi havia hagut sort. La paraula artista era un simple sinònim de treball artesanal, i a poca gent se li acudia signar les seves obres. Però hi va haver algunes excepcions.
‘ME FECIT’
A la col·lecció del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, que es pot veure al Museu del Disseny de la ciutat, hi ha el penó de Sant Ot. La peça es va trobar el segle passat dins d’un reliquiari a la catedral de la Seu d’Urgell. Es va fer en el segle XII i és una de les mostres catalanes més importants de brodats de l’època. Ho és pel seu valor artístic i també perquè diu amb lletres ben clares “Elisava me fecit”. És a dir, que en va ser l’autora una dona que es deia Elisava. Amb aquestes paraules la brodadora va deixar la seva empremta per a la posteritat, per a la història, al costat de Maria, autora de l’estola de sant Narcís, i Ende, il·luminadora, dues de les poques dones medievals que també van decidir signar els seus treballs. Això sí, d’Elisava en sabem tan poca cosa que no se sap si es tractava d’una monja o d’una laica que treballava per al clergat d’Urgell.
SUPOSICIONS
Alguns experts creuen que podria ser alhora l’artista i la mecenes de l’obra, o una dama propera a Llúcia de la Marca, mare d’Ot, bisbe d’Urgell. És difícil que esbrinem qui va ser realment. En aquella època, teixir, filar i brodar era una tasca quotidiana per a les dones, una feina necessària per al dia a dia. Però darrere d’aquell brodat delicat amb fil de seda, rogenc i daurat, amb un pantocràtor i tres figures femenines en actitud reverent, hi ha un talent excepcional. I una dona que es va rebel·lar contra l’anonimat.