Maria de Cervelló, al rescat dels captius

Tot­hom sap que la Mare de Déu de la Mercè i santa Eulàlia són copa­tro­nes de Bar­ce­lona. Molta menys gent sap que la ciu­tat també està pro­te­gida per santa Madrona, i encara són menys els que conei­xen el paper de santa Maria de Cer­velló en tot ple­gat. Diu la història que aquesta última era una noia de família benes­tant, nas­cuda el 1230 al car­rer de Mont­cada (al palau dels Cer­velló, més enda­vant també ano­me­nat dels Giu­dice), que des de petita va demos­trar una gran vocació reli­gi­osa.

VOLUN­TAT DE FERRO

El seu con­fes­sor, el prior del con­vent de la Mercè, va guiar els pas­sos de Maria, i a divuit anys va pro­fes­sar i va començar una vida de pregària i d’actu­a­ci­ons pie­to­ses seguint la filo­so­fia de l’orde mer­ce­dari, que havia fun­dat sant Pere Nolasc feia pocs anys.

Durant una tem­po­rada, Maria va seguir vivint a la casa fami­liar, encara que en rebut­java l’opulència: vivia pobra­ment en un entorn ple de luxes. Quan va morir el seu pare va convèncer la mare de ven­dre els títols i gai­rebé tot el patri­moni fami­liar i donar els diners als mer­ce­da­ris per a la redempció dels cap­tius cris­ti­ans dels sarraïns, que era la missió de l’orde. De fet, el nom com­plet de l’orga­nit­zació era Orde Reial i Mili­tar de Nos­tra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Cap­tius.

CARISMA AMB RESUL­TATS

Era una dona amb empenta i carisma, i el 1265 va acon­se­guir el permís per fun­dar la branca feme­nina dels mer­ce­da­ris. Els seus objec­tius eren els matei­xos que els dels seus com­panys mas­cu­lins, encara que elles no pre­nien el “quart vot”, que era el que obli­gava els fra­res a inter­can­viar-se per­so­nal­ment pels pre­sos si era neces­sari per acon­se­guir que els alli­be­res­sin.

UNA MÀ AMIGA

No va cal­dre fer aquest gest heroic perquè Maria es con­vertís en una per­sona molt esti­mada i vene­rada a la capi­tal cata­lana. Ate­nia a tota hora i sense des­cans els malalts de l’hos­pi­tal i els cap­tius alli­be­rats, i ja de més gran es deia que també aju­dava els mari­ners i pes­ca­dors de mane­res més hete­ro­do­xes: cami­nant sobre les aigües per sal­var-los quan hi havia tem­pesta i mala maror. Aquests mira­cles i la devoció de la gent van por­tar l’Església a cano­nit­zar-la el 1692. Se la repre­senta amb un vai­xell a la mà i també se la coneix com a Maria dels Socors.