Isabel Roser, la dona que va ser jesuïta

Una de les coses que més li agra­da­ven a Isa­bel era sor­tir de casa per refu­giar-se, durant llar­gues esto­nes, a l’església de Sants Just i Pas­tor, al cen­tre de la ciu­tat de Bar­ce­lona. Un dia del 1523 va veure, asse­gut a les gra­des de l’altar, un home ves­tit amb roba de sac que no havia vist mai abans. Va que­dar com­mo­guda per la seva presència i va deci­dir con­vi­dar-lo a dinar a casa. Allà, entau­lat en aque­lla casa rica de Bar­ce­lona, aquell pelegrí basc va expli­car a ella i al seu marit que venia de Man­resa i estava a punt d’embar­car-se cap a Terra Santa. Es deia Íñigo de Loyola.

LA SER­VI­DORA AFEC­TU­OSA

Aquell dia, la dama va conèixer el seu mes­tre espi­ri­tual, i ell, la per­sona que l’aju­da­ria a fer rea­li­tat el pro­jecte de la seva vida. Isa­bel no va ser la pri­mera senyora que es va que­dar fas­ci­nada per Igna­cio —com es va fer dir més tard—. Ja a Man­resa havia con­gre­gat un grup de dames que, després de sen­tir el seu dis­curs espi­ri­tual, havien deci­dit aju­dar-lo. Però la bar­ce­lo­nina va anar més enllà. Durant molts anys li va sufra­gar els estu­dis i van man­te­nir una cor­res­pondència cons­tant. Ella se’n sen­tia dei­xe­bla i col·labo­ra­dora, i ell escri­via car­tes a Can Moixó en què li agraïa el suport i li deia “mare”. Després de mol­tes difi­cul­tats, el 1540 va néixer la Com­pa­nyia de Jesús. Només un any després, Isa­bel va que­dar vídua. I tot se li va fer clar: havia de fer un pas més en el com­promís amb Igna­cio i el seu camí espi­ri­tual. S’havia de fer jesuïta. Però va des­co­brir amb un immens dolor que el que sem­blava del tot lògic per a ella, no ho era en abso­lut per al mes­tre.

UN LLAST PER ALS JESUÏTES

Els jesuïtes neces­si­ta­ven moure’s amunt i avall, i com que les dones, segons ells, no ho podien fer, eren un llast. Però Isa­bel no va parar fins que va acon­se­guir que el papa Pau III l’obligués a accep­tar-ho. El dia de Nadal del 1543, Isa­bel i dues com­pa­nyes van fer els vots, i després van començar la seva vida de jesuïtes tre­ba­llant en un con­vent que aco­llia pros­ti­tu­tes. Nou mesos després, Ignasi de Loiola va acon­se­guir que el papa revoqués la decisió. Dol­guda, es va que­re­llar con­tra el seu amic, però final­ment va accep­tar fer-se monja en una altra con­gre­gació. Poc abans de morir com a cla­rissa a Bar­ce­lona, va escriure la seva última carta a Ignasi, en què li dema­nava que la beneís, i va sig­nar com “la més afec­tu­osa i indigna ser­vi­dora”.