Aurora Bertrana, a la recerca del paradís

Un dia del 1900 Aurora va deci­dir anar a veure el mar, a peu i sense dir-ho a ningú. El pro­blema és que el mar era a qua­ranta quilòmetres, i que ella només tenia vuit anys. Els pares i els avis van pas­sar mol­tes hores d’angúnia fins que no la van veure aparèixer, ja de nit. Aquell dia no va arri­bar a la platja i se’n va anar a dor­mir sense sopar, però això no li va fer dis­mi­nuir ni una mica el desig de viure aven­tu­res, conèixer llocs nous i anar a la seva.

VOCACIÓ AVEN­TU­RERA

Aquests no eren els seus únics objec­tius: també volia ser escrip­tora com el seu pare, Pru­denci Ber­trana –que sabia de sobres el que era escriure i ballar-la magra–, i que no volia això per a la seva Sar­gan­ta­neta. I Aurora es va enca­mi­nar cap a la música: va estu­diar fins a con­ver­tir-se en una bona vio­lon­cel·lista, i va gua­nyar el seu pri­mer sou tocant en un cafè de la Ram­bla de Bar­ce­lona. Més enda­vant va anar a estu­diar a Gine­bra i es va gua­nyar la vida tre­ba­llant en un trio femení de jazz que actu­ava en hotels dels Alps.

Ber­trana era forta i inde­pen­dent, però no sem­pre era fàcil, ser una dona sola als anys vint, i ja a la tren­tena va accep­tar de casar-se amb un engi­nyer suís que la fes­te­java. Amb això no va pas començar una vida con­ven­ci­o­nal: ella i el seu mon­si­eur Chof­fat van viat­jar a la Polinèsia, on van tre­ba­llar durant tres anys. Per fi podia conèixer nous mons i cul­tu­res exòtiques de pri­mera mà! I amb aquest somni fet rea­li­tat en va venir un altre: el d’escriure. Es va estre­nar amb Para­di­sos oceànics, que va tenir un gran èxit i gai­rebé va inau­gu­rar el gènere de lli­bres de viat­ges en català. Al cap de pocs anys va fer un altre viatge, ara en soli­tari, pel Mar­roc més ama­gat (va visi­tar harems, bor­dells i pre­sons de dones) i el va expli­car a El Mar­roc sen­sual i fanàtic.

ANYS GRI­SOS I SOMORTS

La Guerra Civil va com­por­tar un final amarg per a la seva intensa acti­vi­tat cul­tu­ral i política (es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons del 1933 per ERC), i per al seu matri­moni. L’exili va ser molt dur, i quan va poder tor­nar a Cata­lu­nya, el 1949, ni el país ni ella no eren els matei­xos. Per això quan va escriure les seves memòries no va voler expli­car res més enllà de l’any del retorn, perquè tro­bava que “sense cap aven­tura [havien estat] anys somorts, anys gri­sos”. La dona que havia vis­cut tan inten­sa­ment va morir el 1974 a Berga amb una vin­tena de lli­bres plens de vida.