«El final de Caixa Girona era previsible»

–«Comercialment ja no hi sóc. No, perquè he estat tan feliç els últims anys fent el que feia, que no m'hi he pogut dedicar. Aquesta és la realitat.»

–«Però més com a refugi d'alguns moments que com a dedicació professional, que en els últims quinze anys hi he dedicat poc, perquè he tingut la sort que he pogut fer coses que m'agraden. També t'he de dir que, si no hi hagués hagut la fundació, de Caixa Girona ja me n'hauria anat fa temps. Com a experiència, el món financer no m'entusiasma excessivament.»

–«Va anar bé, estar a la Caixa, per gaudir de la fundació i contribuir a crear un projecte determinat de a la fundació. Només amb la Caixa sola, n'hauria marxat abans: per a mi era molt interessant, però el món financer és difícil, complex i delicat.»

–«L'art és un món complex...»

–«L'art, com tota creació, és eclèctic. El marquen els creadors.»

–«Ho fan els grans líders, els grans col·leccionistes i els grans gurus dels museus. En els últims cinc anys la gent que ha passat per la Tate Gallery s'ha consagrat universalment. Quan veus en Plensa, l'artista viu després d'en Tàpies més important que tenim, quan veus què ha fet a Chicago, què farà a Corea... són espais immensos... És un altre el concepte de creació: no és l'obra petita, sinó la instal·lació, el gran espai és a les mans d'uns quants, i els gurus que poden donar suport a tot això són directors de grans fires, grans museus... De marxants, n'hi ha pocs, avui, amb capacitat d'incidència, a part de Christie's i Sotheby's... La creació s'expressa a través de grans espais, ha trencat l'espai íntim, ha trencat l'espai tancat dels museus. Avui ha sortit a fora. Fixa't que el Guggenheim no deixa de ser una escultura, i, ep!, de l'Oteiza, concretem. Els volums de l'Oteiza els emplenem. Si tu portes la capacitat de creació al límit, no hi ha dubte que l'espai permet expressar-te amb una contundència que fa difícil fer-ho amb una tela o escultura petita. La capacitat d'expressió de Bacon és extraordinària, però una peça de Kiefer de deu per deu és una altra cosa.»

–«Picasso hauria ocupat deu hectàrees, Hauria ocupat una presència brutal en l'espai. Hauria agafat tota la Devesa i hi hauria fet una actuació, perquè quan hi arribessis quedessis aclaparat. Ja no val només el cartell del Picasso, perquè la imatge visual a través de la tela i internet és tan potent que se t'ho menja. Ara has de tornar a ocupar els espais.»

–«Sens dubte. A l'imperi Romà, a la monumentalitat. Tornem a sorprendre tots els ciutadans amb missatges contundents, els que siguin. És irrebatible. Hi ha gent que fa coses interessants que ocupen espais petits... La globalitat ha tornat. El Chillida-Leku: Chillida se n'adona, i comença a recuperar la seva obra i la posa allà. I em deia quan l'anava a veure els últims quatre anys que el seu somni era a les Canàries, buidar la muntanya. Com entra la llum en aquell espai...»

–«Les circumstàncies m'han anat a favor, però et diré que també m'hauria agradat viure aquesta etapa.»

–«Hauria estat un repte i una oportunitat, però no m'ha tocat i l'he pogut veure des de la barrera.»

–«Han passat coses que jo no puc jutjar, perquè no tinc prou informació per fer un judici complet, però en tot cas, fa la sensació que no s'ha portat la iniciativa i ha faltat lideratge. Per tant, s'arriba a un final que també era previsible.»

–«Puc dir que fa més d'un any ja havia comentat a gent de la Caixa aquesta hipòtesi.»

–«Sí.»

–«Jo sempre vaig dir el següent i acabo: Caixa de Girona ha de procurar anar sola, vetllar fins al final per la seva independència. No ha d'anar de pressa per res, però si finalment les circumstàncies d'entorn fan inviable o impossible anar sols, després d'analitzar totes les hipòtesis, entre totes n'hi ha d'haver una d'important que és ‘la Caixa', perquè, per a mi, era la millor garantia per als clients de Caixa Girona i per als empleats.»

–«Si ho dic no és perquè sí, perquè hi ha gent que en pot donar fe. Dirigents de la institució ho saben. Jo no m'hauria compromès a res. Hauria intentat portar al límit els nostres actius, hauria intentat anar a poc a poc i escoltar totes les propostes, veure quina garanteix el futur més òptim. Hi va haver una certa precipitació al setembre. A partir d'aquí no conec la història i no la vull jutjar. I serà millor que ho deixem aquí.»

–«Sumadors i patrons fundadors.»

–«Evidentment.»

–«Les converses comencen el 2008, però no perquè jo m'hi impliqués professionalment; són converses en què se'm demana l'opinió i la possibilitat de crear-la, però mai havia pensat en un compromís professional. La meva idea anava, sens dubte, a dedicar-me a les fundacions de què formo part i a alguna empresa que m'havia fet propostes.»

–«Per exemple, Gesina, una empresa francesa de la qual formo part del consell d'administració; una de les cinc primeres empreses patrimonials d'Europa. Se'n parlava i s'ha concretat l'últim any.»

–«M'hi vaig comprometre a temps parcial; ni de bon tros tot el meu temps.»

–«A la gènesi hi ha unes quantes persones que pensen que pot ser bo per a Girona crear una fundació que porti el títol del príncep. Aquí hi ha dos pares: Leopoldo Rodés i Isidre Fainé, amb els quals ens reunim tres o quatre persones de Girona, entre les quals hi ha en Josep Lagares i jo mateix.»

–«No. Era aprofitar les circumstàncies per fer quelcom que valgui la pena per Girona. Vist el que ha passat a Astúries amb el premi, per què no provem de crear una fundació diferent que sigui capaç de fer quelcom diferent, que, a la vegada sigui important per al territori de Girona i per al conjunt de Catalunya. Home, t'haig de dir que mai, en cap moment, no hi va haver converses prèvies, cap mena de suggeriment de la família reial. Des del primer moment, el príncep va dir que la fundació era un full en blanc. El príncep Felip s'hi ha implicat molt, ha opinat com un més, no ha imposat cap criteri; té un gran sentit d'estat, una gran curiositat intel·lectual, sempre pregunta, sempre vol saber. Teníem clar que havia de ser una fundació del segle XXI per al segle XXI, al voltant de dos grans eixos: la gent jove, protagonistes del canvi, i el compromís social. Quant a la gent jove, el fòrum és el referent. Volem convertir el fòrum en el laboratori on experimentar el triangle màgic del futur: talent, innovació i emprenedoria. I que això passi a Girona i fer de Girona un referent internacional.»

–«Estem a l'època de la impaciència, a l'època en què només val guanyar. Ens hem proposat cinc anys per aconseguir aquest objectiu, amb la màxima ambició des del primer dia. En el moment actual, dóna credibilitat obtenir resultats a curt termini. Si no tradueixes en coses concretes els teus projectes, estàs perdut. La gent no pot esperar dos anys que li diguis he fet aquest projecte i ja el tinc acabat. Per tenir el Fòrum Impulsa a punt en poc temps, un dels homes clau es diu Josep Lagares, una persona apassionada, informada i compromesa. Ell, per les seves condicions personals i empresarials, sap què passa al Món, al món de la comunicació, al món online, al món de la rabiosa actualitat. El Fòrum Impulsa no seria el que és sense en Josep Lagares.»

–«De patrons i d'altres.»

–«Crédit Suisse, Price Waterhouse i gent així.»

–«Sí. D'alguna manera, els convidem a donar suport i a participar en projectes que ens semblen importants, un cop analitzats.»

–«Aportarem una part petita i la resta serà finançada, patrocinada per tercers.»

–«Només els patrons. Seixanta patrons a 30.000 euros, i els gironins, la meitat.»

–«No és el mateix l'empresa del nostre amic de Metalquímia, que Telefónica o Endesa. Són dimensions diferents.»

–«Sí i t'ho puc demostrar: en el text introductori signa Príncep d'Astúries i de Girona.»

–«Aquesta realitat s'imposarà si som capaços de fer un projecte de fundació que valgui la pena, perquè si fem una feina brillant, no caldrà que ho demanem.»

–«Sóc un home afortunat, és veritat; suposo que era a l'estació quan passava el tren i, com que sóc una persona que tinc il·lusió i m'agrada comprometre'm, he anat fent. Sobretot crec que he sabut dir prou. També m'adono que he de dir prou a la política i trenco radicalment. No faig mig, mig: quan la deixo, la deixo...»

–«Mai més. Ho tinc claríssim, i no serà perquè no hagi tingut cants de sirena els últims anys. És una etapa que ja no toca. En la vida, el que no pots fer és obrir i tancar el llibre constantment; gires full, i punt.»

–«No. S'ha de tenir clar que has completat una etapa, ja l'has completat, no pots tirar enrere. Quina credibilitat tens? A part, en la vida, hi ha un component fonamental que és la il·lusió. Només de pensar que tornes i que una sèrie de gent et qüestiona cada pas..., ja no em fa il·lusió.»

–«Sense il·lusió és impossible assumir cap projecte. I ara ni tindria cap il·lusió per la política tal com la veig avui.»

–«El canvi és imparable. La gent ha dit prou i, en l'escenari actual, el canvi, avui a Catalunya l'encarna el projecte de Convergència i Unió. Noto en l'ambient el desig de canvi.»

–«El president que ha aconseguit millors resultats és Laporta, però crec que hi ha hagut grans presidents. Laporta ha obtingut resultats esportius brillants, però ha tingut errors. Montal va ser d'una dignitat tremenda en un moment difícil, marca el camí per damunt dels resultats. Qui dóna contingut patriòtic a la institució és Montal. Qui dóna seriositat econòmica i transparència és en Núñez. I qui, a conseqüència de tot això, dóna resultats esportius és en Laporta. Fa bé la part esportiva perquè no fa de Florentino; no s'hi fica.»

–«Jo, en aquests moments, com vaig dir fa dos anys quan m'ho van preguntar, dono suport a Sandro Rosell. És la persona que reuneix millors condicions personals, intel·lectuals, professionals i de dignitat personal.»

–«La millor i més feliç i més còmoda? Són dues: la Caixa i el Parlament, perquè les altres són curtes i crec que les etapes han de tenir entre deu i dotze anys per cobrir realment una acció de govern. He tingut la sort de poder actuar des de la unitat. Sóc alcalde d'Olot en un govern d'unitat; a la Diputació, també, i sóc a la mesa del Parlament, que és l'òrgan unitari. Això m'ha permès ser lliure i m'agrada ser un home de consens i transversal.»

–«Suposo que en tinc part de culpa, perquè a la primera etapa democràtica molts crèiem que, en la mesura que fóssim capaços de gestionar i fer funcionar molt bé les institucions, a allò que donàvem credibilitat era a la pròpia democràcia. Llavors hi dedicàvem nit i dia. Lògicament, potser no ens adonàvem que érem a tot arreu, volíem ser a tot arreu i que la gent s'adonés que fèiem moltes coses. Generaves tanta notícia que eres més protagonista del que series en una situació de normalitat. Fa anys que no, és un tema superat.»