Per quedar-se a casa

“Com que ja faig molta vida a casa, llegint, cercant informació i escrivint, aquest confinament no m’ha suposat cap sotragada, sinó un regal més de la vida. Temps per compartir amb la família i aprofundir en la lentitud, la proximitat, la introspecció, l’amor i l’estudi. I passo més hores que mai amb la meva dona, fent de la convivència diària el cisell que poleix el nostre amor i ens fa créixer com a persones. Per això, malgrat tot, el confinament viscut amb paciència, acceptació i gratitud és un regal sense preu.”

“Aquesta situació excepcional ha canviat completament el meu dia a dia. Hem hagut d’aprendre a gestionar la ciutat a distància. Coneixem totes les aplicacions per fer videoreunions darrere d’una pantalla, tant amb l’equip de govern com amb el comitè d’emergència i la resta d’entitats i institucions. En moments de gran complexitat hem après a donar missatges clars a la ciutadania per portar millor el confinament, mantenir l’optimisme i no perdre el somriure, tot i no sentir el contacte humà que tant es troba a faltar.”

“La nostra activitat és treballar amb els joves, per tant les xarxes socials no ens venen de nou, ni el teletreball ni la necessitat de fer servir eines digitals. Continuem treballant per construir ponts i vincles entre comunitats i aquests dies ho fem amb la plataforma #ramadadesdecasa per compartir entre practicants i públic en general com es viu el ramadà. Aquesta crisi ens crea problemàtiques que ja existien i no havíem abordat –com la dels enterraments dels musulmans– que caldrà abordar quan en sortim.”

“Més de quaranta dies reclòs, no em queixo. Aprofito el temps per dibuixar, llegir, escriure, fer neteja i estripar papers. Molts dibuixos i escrits estripats. Aquesta neteja em sembla una lluita personal contra tants papers inútils, és com si passés amb un ruixador a netejar les superfícies contaminades. Llegeixo poemes de Pinchas Sadeh i textos sobre art i estètica, estripo poemes de desamor, i dibuixos de dofins i de motllures arquitectòniques, i miro les façanes del davant de casa, són les mateixes de sempre.”

Per mi, aquest arrest domiciliari, AKA “confinament”, provocat per la Covid-19, és el més semblant a romandre en una presó i, alhora, a ésser en una guerra –això, sí: sense un front únic, o bé “multifront”–. De fet, sempre m’havia estranyat que pogués acabar els meus dies sense viure una guerra (o dues) live, és a dir, en directe, com es fa, avui dia, gairebé tot, encara que sigui virtualment. Moltes preguntes m’assalten la ment: és una invenció humana, la Covid-19? L’han provocat els ratpenats xinesos?