La invasió dels desconfinats

Ja no cal dur una bossa de ràfia de supermercat sota el braç, ni carretons d’anar a comprar, ni gossos passats de quilòmetres. Ahir van començar a cotitzar a l’alça malles, samarretes fluorescents de teixit acrílic i bicicletes per poder sortir als carrers, en molts casos, després de setmanes mirant-los a distància. I, tot i la barrera, de les franges horàries –qui els explica això, per sort o per dissort, havia optat per allargar les hores entre llençols per amortir la barrera entre parets–, vam ser molts els que vam matinar per fer un mossec de primavera i explorar on s’acaben els límits del respectiu terme municipal, tot mirant de ser prou cautelosos per escopir el virus abans no baixés gola avall. Cap municipi en va ser una excepció, tot i que potser als menys poblats l’afluència va ser més pausada. A Girona, es confonia qui passejava el gos –o al final de la franja sortia a comprar–, amb qui passejava en parella, entre multituds de runners i molts ciclistes que competien per fugir de l’asfalt i enfilar, per exemple, la via verda de l’antic Carrilet de Sant Feliu, en direcció a la Creueta i Quart. Malgrat tot, el civisme imperava i les distàncies socials sembla que la majoria les comença a assumir, dins de la nova normalitat.

A l’altre extrem del sender, al quilòmetre zero del port de Sant Feliu, confluïen els ganxons de muntanya que havien resseguit el traçat de l’antic tren amb els de mar, que feia dies que no gosaven a endinsar-se pel vial formigonat que ressegueix el dic de recer. En primera línia del litoral, l’ambient era de processó ordenada i guardant distàncies. Una parella que per primer cop sortia a passejar, agraïa tornar a veure el mar de prop: “Feia setmanes que només el vèiem de lluny, quan anàvem a llençar les escombraries.” Explicaven que no tenen fills ni nets a trobar a faltar, però mentre agraïen que, tot i el brogit incessant de vianants i ciclistes, tothom es comportava amb molta prudència, admetien que no sabien com ni quan podrien conèixer el nounat de la seva neboda, que està sortint de comptes.

Pels carrers de Sant Feliu, també un reguitzell d’esportistes i passejants, majoritàriament a peu, i alguna parella improbable –improvisada segurament per WhatsApp entre les amistats–. Dos veïns de la comunitat, avistats en punts distants després de setmanes de compartir edifici sense coincidir, proven que majoritàriament la gent ha fet bondat fins a la data de la primera sortida, però que som molts els que no l’hem volgut aprofitar, per lleure i respirar, o per feina i respirar alhora. Tot enfilant la via verda cap a Castell d’Aro, i depassant el límit de terme, algun caminant o ciclista transfronterer, però pocs. Els controls policials es van centrar en la zona litoral, més concorreguda. Però els respectius termes municipals garanteixen prou metres lineals per caminar o pedalar, malgrat que l’amplada del tram inicial de la via verda, després de setmanes d’escassa activitat humana, també s’ha escanyat amb la proliferació d’herbes i costa, en alguns indrets, fer els avançaments amb distància social de seguretat.

En altres punts de la costa, la situació va ser similar. A Blanes, un dels indrets on es va concentrar una major quantitat de públic també va ser tot al llarg del passeig de Mar que voreja la platja. La major part passejava, però també hi havia corredors i ciclistes, a més d’esportistes a les zones de pràctica individual que hi ha al tram final del passeig de s’Abanell. El municipi havia restringit accessos a la zona de la desembocadura de la Tordera, per evitar el col·lapse en plena recuperació dels ecosistemes després del Glòria. A Palafrugell també hi va haver queixes per la proliferació de ciclistes a Sant Sebastià. Les agulletes, en més d’un cas, marcaran noves fases i franges del desconfinament.