General, en què carai s’han gastat 550.000 milions?

[Per acabar les reflexions al voltant del paper de l’exèrcit en la nostra societat arran de la crisi de la Covid-19, aquest cop, Miquel Àngel, l’escrit és del periodista David Fernàndez. Segur que el coneixes, si més no per haver evocat la pràctica àrab de llençar una sabata com a forma de protesta o menyspreu (si no el situes, pregunta-ho a Rodrigo Rato, que t’ho explicarà). Implicat en el que ell anomena activisme contrainformatiu, prové del món de l’activisme i els moviments socials. Atentament, Lluís-Ignasi Pastrana Icart]

Si rendició de comptes, transparència i austeritat –enteses com a antònims d’impunitat, opacitat i malbaratament– haurien sempre de formar part indestriable de qualsevol mínima cultura democràtica, la meva pregunta i requisitòria, general Villarroya, és curta i llarga alhora. Senzilla i complexa. Concreta i difusa. La pregunta és fàcil; la resposta, que ens ateny a totes i tots, als qui ho fan i als qui ho hem permès, no. Pregunta al vent, va: exactament per a què ens han servit –i en què ens hem gastat– els 550.000 milions d’euros que ens hem gastat des del 1978 en l’exèrcit espanyol? No hi ha pregunta sense contrapregunta: i per a quins altres usos socials es podrien haver fet servir?

Perquè tothom sap per a què serveix un hospital, una escola o una biblioteca –i com perduren en el temps–. Sí, certament: també sabem per a què serveixen els míssils i les bombes –i com els seus efectes perduren també en el temps, tràgicament–. La pregunta retruny: 20.000 milions d’euros l’any per pagar què en nom de qui? En aquest forat negre, per on s’escapoleixen tants milions d’euros? De què ens defensen? De qui ens han protegit? Quantes guerres han guanyat? Quants illots com Perejil han reconquerit?

Hi ha més preguntes, és clar, tot i que ja se sap: en la cultura militar de l’obediència deguda, el silenci còmplice i el cap cot, no és permès preguntar, només assentir. Però soc insubmís, com 50.000 de la meva generació, i resten massa preguntes irresoltes. Han volgut militaritzar la gestió epidèrmica d’una pandèmia de funestes conseqüències. I dic gestió epidèrmica per dos motius. El més elemental: perquè l’únic (anti)exèrcit que ens ha salvat ha estat un de pacífic i desarmat: el de les bates blanques, que inclou metgesses i infermers, dones de la neteja i manters recosint mascaretes.

L’altre motiu és pura propaganda –tan consubstancial a la cultura de guerra–. Miri, els efectius de l’UME, que tanta atenció han acaparat, són el 2,3% del total d’exèrcit desplegant tasques, paradoxalment, civils i no-militars. Val, però què han fet la resta dels 150.000 efectius aquests mesos. I aleshores de què servien abans. El mateix passa amb els diners, que mai quadren. L’UME –150 milions– suposa el 0,7% de l’elevat pressupost de defensa. Amb els 19.776 milions anuals restants, què en fan? Trenta efectius de l’UME van anar el 19 de març a l’aeroport del Prat per desinfectar-lo amb lleixiu. Van anar-hi i van marxar, envoltats de càmeres. Sap què passa? Que les que s’hi van quedar van ser les 400 dones de la neteja que ho fan cada dia i cada nit. Sense cap flaix ni cap prime time.

M’agradaria també preguntar-li pels dos darrers caps de les forces armades. Quina opinió li mereix que el seu excap militar, del qual vostè era pilot personal, hagi estat enxampat cobrant comissions corruptes en paradisos fiscals i al servei dels interessos empresarials dels interessos de la dictadura saudita? Quina opinió li mereix, endemés, que l’actual rei ho sabés fa un any i ho callés tot? Atès que sí que existeix una guerra sorda contra la corrupció, el seu silenci significa que d’aquesta en deserten?

“Food not bombs” és un antic lema antibel·licista. Avui i aquí, revisitant-lo, podríem dir: “Mascaretes i no tancs”. Perquè s’acaba d’anunciar que el govern més progressista es gastarà 2.100 milions en adquirir-ne 348. Però no cal ser Einstein per saber que els virus no es maten a canonades, sinó amb recursos per a investigació científica, sistemes públics de salut i prevenció social i comunitària. Diran, com sempre, que això és demagògia. Però, sap, la demagògia és de matriu militar i ben maniquea: per a això serveixen, per gastar-se 2.100 milions en tancs enmig de la pitjor crisi sanitària i humanitària en dècades.

I sí, i també, i per acabar. Res del que dic és nou. És tan antic com Antígona. O com Brecht, quan al seu poema General, el teu tanc escrivia:

“General, el teu tanc és un vehicle poderós.

Pot abatre un bosc i masegar cent homes.

Però té un defecte:

Necessita un conductor.

General, el teu bombarder és potent.

Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant.

Però té un defecte:

Necessita un mecànic.

General, l’home és molt útil.

Pot volar i pot matar.

Però té un defecte:

Pot pensar.”