“Amb la crisi, els nostres somnis de grandesa s’han enderrocat”

Totes les crisis ens obliguen a pensar sobre el que veritablement és essencial, sobre allò que ens sosté, que ens aguanta quan tot s’esfondra. Aquesta crisi és global; malauradament han mort milers de persones, molts han perdut la feina, molts han perdut el negoci... Representa realment un canvi substancial, una ruptura.

A uns països més que a uns altres, a uns col·lectius més que a uns altres, però, sí, aquesta és una crisi global. I ha tocat de prop també països rics, poderosos, dels que tallen el bacallà. Aquests països tampoc han estat capaços d’evitar la tragèdia i la catàstrofe. Jo crec que quan això succeeix el primer que passa és que hi ha una desmitificació dels petits déus que tenim que ens aguanten habitualment: el déu fama, el déu tecnologia, el déu cos, el déu confort, el déu plaer, el déu consum... Quan les crisis venen de veritat, t’adones que aquests petits déus no serveixen per a res, tot s’enfonsa. I et quedes amb les mans buides.

Això és el que ha passat: que aquest daltabaix ens ha fet ser més humils. La humilitat és una virtut que en totes les tradicions espirituals apareix. Per descomptat que és una virtut imprescindible en el cristianisme, en el judaisme i en l’islam, les religions del Llibre, però és que també està en el budisme, en l’hinduisme... És aquesta constatació dels límits, de les fronteres, de la nostra irrellevància, de la nostra petitesa i de la nostra incapacitat.

La incapacitat d’haver previst això, d’haver-ho afrontat, d’haver-ho vençut. Una cosa tan petita i tan insignificant com un virus ha alterat tota l’agenda mundial. Ho ha posat tot enlaire. Però ens ha fet més humils. I la humilitat és una virtut enormement positiva perquè representa adonar-te’n que no ets res, que ets molt poca cosa i que els somnis de grandesa, l’arrogància, la supèrbia, la vanitat, l’autosuficiència... s’han enderrocat.

Ens hem adonat d’una cosa molt important: la interdependència, aquesta idea que tot és una xarxa, que tot està interconnectat. Això és essencial en el budisme, però també és a l’encíclica Laudato Si del papa Francesc! Ens hem adonat que vivim en un món interdependent, que allò que va passar tan lluny i que vèiem tan lluny, en una regió remota de la Xina, que pensàvem que no ens arribaria perquè nosaltres som millors, ens ha arribat. I hem anat caient, i hem hagut de tancar les escoles, les universitats, els camps de futbol, els teatres... i quedar-nos a casa.

Ens hem adonat que ja no hi ha un món compartimentat, perquè tots i tot està lligat i això ens demana una visió molt global. I crec que té un lligam directe amb la tesi de l’ètica mundial, amb la idea que un món global necessita una ètica mundial, una governança mundial i prendre consciència que tots estem en el mateix vaixell. No ens podem preocupar només de la nostra cabina mentre el vaixell s’està enfonsant. Aquest és un altre dels valors que hem descobert i que tindrà conseqüències en el futur, sobretot davant la crisi ecològica. La crisi ecològica és immensa, però la crisi que vivim pot actuar com a despertador.

I hi ha encara una altra lliçó molt important que hem après aquests dies: la cultura de la gratitud. El petit ritual laic de cada dia a les vuit aplaudir no és irrellevant. La gratitud és la capacitat de donar les gràcies a persones que estan entregant-se per mirar de salvar vides i cuidar els més vulnerables.

Ens hem adonat que hi ha professions que són essencials, professions que eren invisibles i que són imprescindibles: la de la gent que té cura dels altres. I ha emergit el valor de la cura, que també és una de les grans idees de les tradicions espirituals. Fixa’t que Leonardo Boff ha dedicat els últims vint anys a escriure sobre la teologia de la cura (la cura del món, de la Terra, dels vulnerables). Potser no ens n’hauríem adonat sense aquesta crisi.