SANTA COLOMA DE FARNERS
Dissabte, 20 de juny, a les 12.30 h
El dietari d’uns “dies de foscor”
El president Torra i la seva mare, Carme Pla, havien patit aquestes darreres setmanes un doble confinament. El primer, perquè va donar positiu de la Covid-19 i es va haver d’aïllar durant un mes, tot sol, a la Casa dels Canonges. La Carme Pla, als seus 89 anys, perquè el virus li feia “molta por” i, tot i que habitualment ja viu sola, va decidir aïllar-se del tot. “No vaig voler que cap familiar –en té que viuen a Santa Coloma mateix– em vingués a veure, i a la noia que em ve a ajudar a casa li vaig dir que no vingués més mentre durés tot això”, explica.
Podria explicar-los en aquesta crònica que mare i fill (i fills, de fet) es van tornar a veure dissabte per primer cop en 100 dies a Santa Coloma, com feien sempre abans. “Jo els dijous els envio un whatsapp a tots per preguntar qui ve dissabte i organitzar-me; i sempre solem ser entre 15 i 20”, explica Pla. Deia que podria dir-los que dissabte es van tornar a veure per primer cop. Però seria mitja veritat. Els Torra en ple confinament s’han vist cada dissabte fent un vermut virtual, aquest cop tots davant de la pantalla. “Durant els dies de confinament més dur, em vaig imposar dinar i sopar cada dia amb la família, i amb la Carola i els fills ens connectàvem cada dia a l’hora dels àpats, i, jo des de Canonges i ells des de casa, la fèiem petar tot dinant o sopant. Alguns vespres la meva mare s’hi afegia («He après a fer anar la tauleta», puntualitza ella), i els dissabtes, amb tota la família més àmplia, fèiem el vermut”, explica Torra.
“Han estat moments molt durs, personalment i per al país”, hi afegeix. “El secret –reflexiona– ha estat dosificar les emocions.” “Sol, a Palau, va ser molt dur, perquè veies com cada dia es doblava el nombre de morts i te’n senties responsable.” Les primeres setmanes, de trucada en trucada i de videoconferència en videoconferència. Ni temps per llegir ni mirar la televisió, ni pràcticament descansar. “Tot i això, t’he de dir que van ser dels dies en què el govern ha fet més pinya; dels que més en aquesta legislatura.” Hem pactat no parlar de política, però soc periodista i no me’n sé estar: “Ara ja no fa pinya, el govern?”, li pregunto. “La meva ha estat una presidència solitària, i amb el confinament ha estat doblement solitària”, ironitza. I, quan li insisteixo que tothom parla d’anar a eleccions, indica: “És normal, al gener jo mateix vaig reconèixer que no hi havia recorregut, i que les divergències estratègiques eren importants...” Però no en parlem més. Perquè em parla de la represa, de la necessitat de combatre la crisi i em temo que acabarem amb l’“ara no toca parlar d’eleccions”. I tornem al seu confinament a Canonges. “Jo en dic els dies de foscor, d’aquests dies”, explica. I, després de fer unes quantes reflexions en veu alta, ho deixa anar: “De fet, he escrit un dietari, del que he viscut aquests darrers mesos.” Hi fa, diu, reflexions polítiques i personals. I hi ha anotades les trucades, les intervencions i les reaccions del seu voltant. “He comès l’error de no prendre notes durant la meva presidència, però ara sí. Tinc un dietari detallat que d’alguna manera em permetrà també estirar el fil d’altres coses de la legislatura.” Li pregunto irònicament si ja té editor. “Ara mateix seria impublicable, tal com està. Pel que s’hi diu, per alguns noms que hi surten i per alguns adjectius que hi poso”. I hi afegeix: “Però de la legislatura hi haurà un llibre, segur. Del dietari d’ara, potser una versió. La resta, a l’Arxiu Nacional.”
La mare escolta. “Pateix pel fill?”, li pregunto. M’explica que quan el fill li va dir que aniria a les llistes electorals va ser contundent: “Procura, però, anar en un raconet, i si surts no se t’acudeixi ser conseller ni res de res.” Però que quan mesos després li va avançar, minuts abans, que seria candidat a la Presidència, la cosa va anar diferent: “És el que hauria volgut el pare. Se’n sentiria orgullós. Perquè aquesta família, Catalunya, la portem a dins.”
Fa estona que conversem. Algunes coses quedaran, suposo, per al dietari. I la família, un dissabte més, dina plegada. Acabaran parlant de política? “Segur. Sempre hi acabem.”