La cara B de les festes majors

Quan un és tan David, tan David que ni tan sols es planteja agafar una fona i fer front a Goliat; quan un té tan assumit el seu paper de David, i no només l'assumeix sinó que ja li està bé, i explota la seva qualitat davidiana amb alegria i honestedat, aleshores tot és desacomplexat i fàcil. Tothom, qui més qui menys, ha gaudit, ha patit les festes de Gràcia. Cada mes d'agost, desenes d'entrevistes als veïns de la zona que fugen mentre dura la tempesta, la mateixa tempesta que atrau milers de joves cada any. Sortosament, aquestes festes tauró no fan prou ombra a les festes-peixet petit que l'envolten com perquè puguin celebrar-se amb la tranquil·litat dels barris, sobretot, tranquils. Per exemple, la que ha tingut lloc aquest cap de setmana: mentre el Paral·lel es reivindicava i els nens assistien al seu primer Sònar, un barri limítrof amb Gràcia s'engalanava de festa major. Res d'especial, ni de cridaner: havaneres, cremat i coca, menjar popular, orquestra.

Si us dic que a Barcelona hi ha un barri que es diu el Farró, gairebé tots posareu aquesta cara de desconcert que se us està dibuixant. El què? El Farró. És un barri dins del districte Sarrià-Sant Gervasi. Més concretament, el triangle comprès entre Mitre, Príncep d'Astúries i Via Augusta. El nucli del barri són els carrers Saragossa i Vallirana, i passejar-hi és recuperar el regust de poble. La discussió en què estan immersos els habitants del barri sobre si alguns carrers (Sant Magí, per exemple, o el carrer de la Torre) han de ser o no de vianants, no ha contaminat la festa, honesta i sense pretensions. Les havaneres de divendres, per exemple: com cada segon dimecres de cada mes, la plaça Mañé i Flaquer estava ocupada per les botigues artesanes de formatges i làctics, pans i coques i embotits. Arribada l'hora, i sense fer soroll, unes dones amb un davantal que no es treuen en tota la nit, ajudades per altres veïns, col·loquen unes cadires de plàstic blanc davant d'un escenari que ja està muntat. A les deu, el grup Port Vell comença el concert, mentre quatre homes preparen el cremat a banda i banda de la plaça i les dones del davantal porten les coques i discuteixen el preu en veu massa alta. Només gent gran, molt gran, asseguda a les cadires. Potser, també, alguns pares joves amb nens petits, molt petits. De fons, el soroll de la canalla jugant a futbol contra la paret d'una casa que sempre roman tancada, però que aquest dia fa una excepció: una parella molt vella escolta les havaneres des de l'entrada: «Fa cent anys que aquesta casa és de la família», diu ell, que voreja els 80. «Nosaltres fa cinquanta-un anys que hi vivim, però el meu besavi ja hi va viure.»

Mentre continua la música (Por todo lo que más quieras, dime que sí), un pare li ensenya al seu fill què és un cremat (el nen, reticent, es queda a un metre i mig del foc i fa una cara rara), dos joves graciencs fan veure que són allà de passada, però acaben ballant amb alegria (un d'ells obre el paquet de tabac, i allà dins hi brilla un farcellet ben petit de marihuana), i en una paret resa la frase «La belleza es tu cabeza», un clàssic en el món dels grafits del barri del Farró. De tornada, vull recórrer novament un passatge de vianants anomenat Sant Felip, amb cases de façana victoriana a un costat i l'altre, i gessamí i nesprers i buguenvíl·lies. Però quan hi arribo, el passatge està tancat amb clau per cada costat. Des de fora, quin remei, el nas enganxat al ferro, ensumo la flaire de la flor del gessamí. Mentrestant, un gat passa, amb mandra desacomplexada, entre els barrots de la tanca que a mi em reté.