MÒNICA SANTÍN
ESPECIALISTA EN PATRIMONI CULTURAL DE L'ESGLÈSIA
“He fet l’itinerari dels camins que uneixen l’abat Oliba amb Arnau Mir de Tost”
L’itinerari és: Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí de Tost i Sant Pere d’Àger
Al Museu Episcopal de Vic es conserva la carta que Oliba remet a Arnau Mir sobre unes relíquies per a Sant Martí de Tost
La proximitat personal amb el poble de Peramola (Alt Urgell), el castell del qual surt en el testament d’Arnau Mir de Tost, va capficar Mònica Santín, especialitzada en patrimoni eclesiàstic, que va voler seguir els passos d’aquell cavaller medieval. Va ser d’aquesta manera que per al treball de final de màster en patrimoni cultural de l’Església de la Facultat Antoni Gaudí, que pertany a l’Ateneu Sant Pacià, es va decantar per la història d’aquest senyor feudal, militar i gran terratinent, i la relació que va tenir, tot i la diferència d’edat, amb l’abat Oliba, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046) i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046), impulsor de l’art romànic, renovador de l’esperit monàstic i pilar en l’estructura de l’Europa cristiana de principis del segle XI (i també fundador de Montserrat). D’aquesta relació entre un home de “guerra” i un home “de pau” en surt el treball L’abat i bisbe Oliba i Arnau Mir de Tost: una vida, dos camins.
Coneixem bé l’abat Oliba, però Arnau Mir de Tost no tant. Qui era?
Era un noble format a la cort dels comtes d’Urgell nascut pels volts de l’any 1000. Aquest fet no tindria cap interès si no fos que els tres primers comtes d’Urgell, tots tres de nom Ermengol, van morir joves, pels volts de la trentena, i ell, Arnau Mir de Tost, els va sobreviure a tots tres i de tots tres en va ser la mà dreta. Va ser una persona molt ben considerada perquè en aquell moment la geopolítica per part dels comtes (d’Urgell i de Barcelona) era l’expansió nord-occidental, Lleida, Balaguer..., zones encara avui riques en or i ben irrigades, i ell, bon militar i estrateg, va anar guanyant molt terreny. A vegades se l’ha presentat com “el Cid català” o el “senyor de la guerra”.
Però per vostè hi ha alguna cosa més.
Sí. És cert que era un senyor de la guerra, el van formar per a això. Però no era només un senyor de la guerra. Té una altra faceta que intento explicar amb la relació que va tenir amb el gran personatge que va ser l’abat Oliba. En el meu treball proposo un itinerari on tots dos conflueixen. En una època en què les fronteres anaven variant, Oliba i Mir van contribuir a establir els fonaments d’un territori que es definiria com a cristià, enfront del territori oposat, que era musulmà. El bisbe Oliba ho va fer des de la pau i Arnau Mir de Tost des de la guerra, les dues cares d’una mateixa moneda en què el mantell espiritual de l’Església es complementava amb la protecció material dels senyors feudals. Així, el territori es va anar omplint de castells i d’esglésies, de torres de defensa i de monestirs.
Reivindica el patrimoni eclesial?
Vull destacar un patrimoni disseminat en un territori farcit de pobles abandonats, que té l’encís del paisatge del Pirineu i el Prepirineu, on encara despunten sobre els turons les edificacions que el vertebraven fa mil anys.
Al museu de Vic hi ha la còpia d’una carta que Oliba va escriure a Arnau Mir.
És una còpia de l’original feta al segle XIII. És una carta d’Oliba que remet a Arnau de Tost i on li diu que li envia unes relíquies de la Vera Creu per a l’església de Sant Martí de Tost. Li diu “amantíssim”, el tracta d’amic. Aquesta és una prova fefaent de la seva amistat i relació. Jo, a l’itinerari que proposo, faig una cronologia de llocs on tots dos van trobar-se d’una o altra manera.
Per on comença l’itinerari que uneix aquests dos homes de l’edat mitjana?
La primera documentació que trobo de la relació entre Oliba i Mir de Tost és de l’any 1019, que és quan el noble de la cort del comte d’Urgell, que aleshores era molt jove, va actuar com a testimoni en el nomenament del monjo de Ripoll Ponç de Tavèrnoles, amic de l’abat Oliba. Mir de Tost va ser, doncs, testimoni del nomenament de Ponç de Tavèrnoles com a abat de Sant Llorenç de Morunys i de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall (Alt Urgell). Per tant, el primer punt de l’itinerari que proposo és el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, un lloc poc conegut, i mira que la gent hi deu haver passat desenes de vegades, perquè és al primer trencall de la carretera que va de la Seu d’Urgell a Andorra. Diu la llegenda que sant Serni de Tavèrnoles tenia una “taca” i l’abat Ponç la va aconseguir fer oblidar.
Una taca?
Sí, sant Serni de Tavèrnoles es vincula amb l’heretgia de l’adopcionisme a través del bisbe de la Seu d’Urgell, Fèlix d’Urgell. És probable que Fèlix d’Urgell fos abat del cenobi al segle VIII, abans de ser proclamat bisbe. La seva adhesió a l’heretgia de l’adopcionisme, que proclamava que Jesús era fill adoptiu de Déu, el va conduir a l’exili. Per desvincular-se’n, part de la documentació del monestir va ser falsificada, possiblement pels mateixos monjos. Amb Ponç de Tavèrnoles, que va impulsar la reforma benedictina al segle XI, el monestir va tornar a adquirir prestigi, es va beneficiar de la protecció comtal i es van fer les reformes arquitectòniques de les quals avui queden la capçalera i el transsepte. És molt curiós que, a més dels tres absis en creu disposats entorn d’un absis major, es repeteixin dos conjunts més de tres elements; el format pel transsepte i l’absis central. I per si amb això no n’hi hagués prou, l’absidiola central té tres nínxols.
Què volia dir amb això?
És com si es reafirmés tres vegades la naturalesa de la Trinitat, negada per l’adopcionisme.
El segon punt de l’itinerari de la relació de Mir de Tost i l’abat Oliba és...
Santa Maria de Ripoll, perquè en el document de consagració de l’any 1032 consta que Arnau Mir de Tost va ser present a la cerimònia per raó de la seva amistat amb Oliba, que, com se sap, era descendent de Guifre el Pelós i la seva família va posar els diners per a la reconstrucció del monestir. Podem pensar que Mir de Tost també hi va ser present pel seu propi carisma, perquè va arribar a ser una figura omnipresent en els actes importants, com les consagracions d’esglésies, que esdevingueren un signe identitari del territori que progressivament s’anava afegint als dominis dels comtes.
Santa Maria de Ripoll l’havia fundat Guifré el Pelós?
Sí, i de fet quan Oliba fa aquella consagració, ja és la tercera o la quarta. Però què passa amb Oliba? Ell, impulsor de la reforma benedictina als comtats catalans, va viatjar a Roma i a Roma veu la basílica de Constantí... i l’agafa de referència. Oliba passava també per Lodi, on s’abastava de relíquies (va ser a Lodi on va adquirir algunes de les relíquies que després anirien a parar a l’església de Sant Martí de Tost, a Ripoll i a Cuixà). La inversió que es feia aleshores en el que era la casa de Déu, en decoració i relíquies, per exemple, era espectacular. Les esglésies que veiem ara, que no tenen decoració, no tenen res a veure amb com eren aleshores; per exemple, els altars estaven recoberts d’or o plata.
Quin és el tercer lloc que proposa?
El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Rosselló, perquè va ser el lloc escollit per Arnau Mir i el comte d’Urgell Ermengol III per fer la donació en acció de gràcies d’unes finques del castell d’Àger (a la Noguera) acabades de conquerir. La donació de les terres a Cuixà, l’abat del qual era Oliba, el 4 de setembre de 1034, va ser motivada per la relació d’amistat entre l’abat i Arnau Mir de Tost. La conquesta d’Àger va ser un triomf per al bàndol cristià, va ser fonamental, ja que el cobrament de paries per part dels comtes i també d’Arnau Mir de Tost s’havia convertit en una font de riquesa. L’entrega de les terres a Cuixà va ser un símbol de consideració i estima envers Oliba.
I el següent lloc?
L’església de Sant Martí de Tost (Alt Urgell). La seva consagració fou el 7 d’octubre de 1040 i la va oficiar el bisbe Aribau d’Urgell. En aquest cas, l’església està relacionada amb una demostració fefaent de l’amistat entre l’abat i bisbe Oliba i Arnau Mir de Tost per la carta de tramesa de les relíquies (un tros de la Vera Creu), de la qual es conserva una còpia al Museu Episcopal de Vic. L’artífex d’aquest tràmit va ser Arsenda, l’esposa d’Arnau Mir, una dona poderosa i carismàtica de la seva època que va brillar amb llum pròpia i va jugar el seu paper en el mateix joc d’escacs que Arnau.
El bisbe Aribau d’Urgell també és un personatge molt rellevant per si mateix.
Sí, i per la relació que va establir tant amb l’abat Oliba com amb el cavaller Arnau Mir de Tost. Aribau, en el seu testament, va deixar en herència a l’abat Oliba un anell que li havia regalat Arnau Mir de Tost i nomena a aquest marmessor. És un acte simbòlic perquè un anell és un símbol: “Porta-li a l’abat Oliba l’anell que tu m’has regalat.” Aquesta és una mostra més de la relació que van tenir.
Ens queda un darrer lloc en aquest recorregut.
Sant Pere d’Àger. Quan Arnau Mir s’hi instal·la el bisbe Oliba ja és mort. Però és allà on, seguint els passos d’Oliba, Mir assisteix a l’acte de compilació dels Usatges.
....
Els Usatges foren el compendi de les lleis que s’havien anat posant en ús en la proto-Catalunya durant els segles de conquesta, d’aquí ve el nom. Aquesta empresa, impulsada pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, es diferencià del codi visigòtic del Liber Judiciorum, vigent fins aleshores. Per a la seva elaboració es recolliren les constitucions de Pau i Treva iniciades per Oliba. Feia més de vint anys del seu traspàs quan es va fer l’aprovació i proclamació solemne dels Usatges, l’any 1068, a les quals Arnau Mir, amb els pròcers de tots els territoris, assistí com a representant del comte d’Urgell.
Però Mir també va aconseguir una butlla papal per a l’exempció de la canònica de Sant Pere d’Àger.
Sí, i va aconseguir desvincular el seu monestir de l’Església i convertir-se en un senyor que no devia obediència a Roma. També va aconseguir portar a Àger les relíquies de santa Sabina, que és de Burgos. D’alguna manera estava seguint el camí marcat per Oliba.
I aquests castells menys coneguts de què parla es poden visitar?
A Sant Serni de Tavèrnoles has de trucar i demanar la clau o demanar que vingui algú a obrir-te. A Sant Pere d’Àger ja es comencen a organitzar visites. Però la desconeixença és gran, la gent coneix mes Àger pels esports d’aventura o la netedat del seu cel per anar a veure les estrelles que per la història medieval i Arnau Mir de Tost.
Estem fluixos en història?
I en religió. Moltes vegades fent de guia veig que la gent no sap interpretar les pintures amb rerefons religiós. Jo ensenyo molts edificis i aquests et parlen, però s’han de tenir referents i aquests, sens dubte, s’estan perdent. No s’ha de renegar de les bases de la nostra cultura.
“Darrere de cada edifici hi ha una ànima”
Diplomada en turisme, ha treballat de guia oficial de la Generalitat. Interessada a “aprofundir” en el patrimoni eclesial, es va matricular a la Facultat de Filosofia de la URL i, després, a la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes de l’Ateneu Sant Pacià. Especialitzada en patrimoni, acaba de finalitzar un màster en patrimoni cultural de l’Església amb el treball L’abat i bisbe Oliba i Arnau Mir de Tost: una vida, dos camins, que li ha dirigit el Dr. Josep Maria Sans i Travé, historiador i arxiver que va ser director de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1992-2015). És membre del grup de recerca Simbologia i Patrimoni Cultural en l’Art Occidental de la Facultat de Filosofia de la URL i col·labora amb el Centre d’Estudis Antoni Gaudí, creat recentment. Coneix bé el Pirineu, on busca la història d’ermites i esglésies i reivindica la tasca dels guies historiadors per explicar que “darrere de cada edifici hi ha una ànima”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.