Passar l'Ebre a peu pla

Sembla que no pugui ser. El dissabte va fer vuit dies que travessàvem l'Ebre carregant el cotxe a la plataforma que fa el trajecte entre les dues ribes, entre Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, com s'ha fet des del 1890. És una plataforma muntada sobre tres cascos de barca, propulsada per un motor, que pot transportar una dotzena de vehicles. Estalvia, en uns minuts, una volta de molts quilòmetres fins al pont d'Amposta. Fa 150 anys que la família Garriga explota el servei, cinc generacions que han fet de barquers. De les tartanes i els carros, han passat als cotxes, les motos i els autocars sense gaire problemes. Travessar el riu costa a qui va a peu, cinquanta cèntims, un euro les motos, tres euros els cotxes de turisme. Ara tenen força requesta però no es diria pas que s'hi hagin pogut fer gaire rics. De tota manera, segur que els vaixells que ofereixen viatges fins a la desembocadura del riu també són seus.

A pocs metres del pas de la barcassa, hi construeixen un pont magnífic que deixarà sense cap utilitat la barcassa tradicional. Diuen que al setembre estarà en servei. El viatger motoritzat saltarà els dos-cents metres d'aigua sense ni adonar-se'n. Els Garriga ja s'hi han conformat. Mentre esperàvem l'inici del viatge i durant tot el trajecte podíem admirar la gran obra ja ben avançada, amb dos braços, un a cada banda del riu, esperant el moment d'enllaçar-se. Doncs bé, dimecres passat vaig poder veure per televisió que el pont ja tenia l'estructura acabada: les dues arcades ja s'havien unit. De fet, no havia de ser difícil: a la riba esquerra ja vam veure ajaguda a terra la peça de ciment que les havia de lligar. Les grues també eren allà, preparades per fer la feina. Quatre dies, i pont enllestit. Serà veritat que al setembre ja s'hi podrà passar.

L'Ebre és un riu que imposa. Un riu europeu, com els que veiem quan travessem la frontera nord enllà. Riu de riquesa, de pagesos que solen tenir l'anyada assegurada. I el Delta s'ha convertit i es manté, amb esforç diari, en un jardí, una meravella natural que ells saben valorar i preservar, malgrat els embats inevitables d'un turisme controlat però benvingut. Potser aquests turistes trobaran a faltar la barca dels Garriga. Hauran d'anar uns quilòmetres més enllà, fins a Miravet que, de moment, conservarà la seva peculiar barcassa –municipal, sembla, i moguda només amb la força domesticada de l'aigua que corre sota la mirada petrificada del castell.

A Sant Jaume i a Deltebre veuran passar els cotxes amunt i avall. El viatgers ni es recordaran de la vella barca. Alguns s'aturaran un moment per fer la fotografia de rigor. La majoria, ni això. Amb sort, tastaran un bon arròs de la terra, amb marisc, a la parada del migdia.