Tot i la pandèmia, Hondures ha tancat el 2020 amb un índex de criminalitat de 37 assassinats per cada 100.000 habitants, fet que el converteix en un dels països més violents del planeta. Sembla que les restriccions de mobilitat no han fet gaire efecte en les maras, especialment Salvatrucha i Barrio 18, les més presents i violentes del país, que continuen gaudint de total impunitat, i que les autoritats no s’esforcen d’una manera decidida per treure el país d’aquest pòdium de desgràcies. L’Oneyda i la seva família ho han viscut de primera mà, fins al punt que s’han vist obligats a refugiar-se a Catalunya per garantir la seva seguretat. En aquesta entrevista l’Oneyda ens explica la seva experiència i els passos que l’han portat fins a Llagostera, ens parla d’il·lusions i decepcions i de les dificultats d’aconseguir regularitzar la situació dels emigrants.
Quin és el procés que segueixen aquestes organitzacions de delinqüents per atemorir tant la població fins al punt de provocar una diàspora?
Jo soc de Choloma, la tercera ciutat en nombre d’habitants del país. Allà, tant el meu marit com jo teníem el nostre propi negoci. Ell en el món de l’automòbil i jo tenia una escola privada que havíem posat en marxa feia uns tres anys. Era la directora. Choloma és una zona molt conflictiva, sobretot per les maras. Són bandes criminals que es dediquen a reclamar diners i a extorsionar negocis com els nostres. Les maras ens van començar a exigir quantitats econòmiques importants per deixar-nos tranquils. Nosaltres ho vam denunciar a la fiscalia però al cap d’un temps vam veure que no era bona idea continuar amb la denúncia perquè, molt probablement, la policia també estava implicada en les extorsions i era part del problema.
Si no fos així seria difícil d’entendre com poden actuar amb tanta impunitat.
Quan vam descobrir el que ja intuíem, vam retirar la denúncia i vam haver de fer com si no hagués passat res. Nosaltres vivíem en una casa de dues plantes. Una part era destinada a l’escola i la part de dalt era el nostre habitatge. El curs escolar, a Hondures, acaba al novembre. Doncs nosaltres a l’octubre encara rebíem amenaces, fins que un dia ens van entrar a casa i això ho va canviar tot. Era de nit, els veïns no se’n van adonar, i els nostres fills tampoc. Però vam agafar molta por i vam haver de fugir. Vam marxar a una casa que tenia la meva mare en un altre poble, tot i que ella ja vivia aquí a Catalunya. Vam deixar la casa i el projecte de l’escola a mitges. Vam avisar les professores i els alumnes com vam poder, i vam haver de deixar de donar classes dues setmanes abans d’acabar el curs per culpa de la situació. També vam haver d’avisar les autoritats que tot plegat era per una raó de pes, és clar. El fet és que vam haver de tancar l’escola.
I llavors van decidir marxar del país?
La meva mare ens va aconsellar vendre tot el que es pogués vendre i reunir prou diners per poder viatjar a Catalunya, on ja estava instal·lada des de feia uns vuit anys. Vam vendre el cotxe i tot el que vam poder perquè els bitllets d’avió eren molt cars. Vam estar sis mesos sense sortir gairebé de casa perquè teníem por que la mara descobrís on vivíem. Però finalment vam poder marxar. Primer ho va fer el meu marit, al mes de maig, i al cap d’uns mesos vam venir jo i els meus fills. Això va ser a finals del 2019.
Vendre amb presses vol dir malvendre?
Evidentment, i en alguns casos també vol dir vendre a les mateixes màfies que t’estan extorsionant. Nosaltres vam vendre tot el que teníem a gent normal però per sota del preu de mercat.
I com els van rebre aquí?
Quan vam entrar a Catalunya vam matricular els fills en una escola a Sant Joan Despí, i ben aviat vam tenir una cita amb un servei d’estrangeria per saber com podíem regularitzar la nostra situació. Però res era tan fàcil com ens havíem imaginat. D’entrada, no vam poder demanar asil polític perquè havíem retirat la denúncia al nostre país i sense denúncia no hi havia res a fer.
Si haguessin mantingut la denúncia a Hondures haurien tingut problemes allà, i com que la van retirar els problemes els tenen aquí. Tot plegat sembla una mica esperpèntic, no?
Sí, sembla contradictori, però les coses són així i, per tant, aquesta via ja quedava descartada. Fa poc hem tornat a provar-ho però ens ho han denegat per segona vegada. Llavors ens van dir que no reuníem cap element per poder regularitzar la situació. Sabem que hi ha moltes persones que immigren a aquest país i som conscients que les lleis s’han de complir, però també ens desespera veure que no podem fer res per millorar la nostra situació.
I per si no era prou complicat, van arribar a un país que iniciava una lluita contra una pandèmia en la qual gairebé ningú sabia el que calia fer. Hi ha hagut dificultats afegides per aquest motiu?
Sí, tot es va fer una mica més difícil. Vam decidir traslladar-nos a Llagostera perquè a l’inici de la pandèmia vam perdre les feines, que eren irregulars, i no podíem pagar cap habitatge. Quedar-nos com a ocupes no era una opció, perquè tenim fills i no volem viure així. Però per sort una persona ens va oferir la possibilitat d’allotjar-nos en una casa, a Llagostera, i per això ens vam desplaçar. La casa estava gairebé en estat d’abandó, però hi vam fer obres i la vam arreglar. És una persona molt noble que ens ha ajudat en una situació molt dura.
Passar d’una situació de classe mitjana, amb la majoria de necessitats cobertes, a sobreviure com a emigrant amb totes les dificultats del món no deu haver estat gens fàcil?
Al meu país ho teníem quasi tot, almenys des del punt de vista material, el que es necessita normalment per viure amb dignitat, però la violència que patíem ens va obligar a marxar, com tants altres conciutadans, i vam arribar aquí sense res i havent de començar de zero i sense cap facilitat. Quan veus que la gent d’aquí està establerta, té una vida estabilitzada, amb cotxe, casa i ingressos suficients per viure, la comparació és molt dura, perquè tu ja ho tenies això, però les circumstàncies canvien completament. T’has de moure del teu país i t’acabes trobant amb una experiència completament diferent de tot el que esperaves.
Què va ser el primer que els va sobtar?
El primer que vam descobrir va ser que aquí es parlava una llengua, el català, de la qual no sabíem res. De seguida vam tenir clar que calia aprendre-la, que això ens facilitaria la integració.
Però continua la seva lluita per la regularització. Quines altres dificultats s’han trobat en aquest calvari?
Una vegada ens vam haver instal·lat a Llagostera, vam anar als serveis jurídics de Càritas per trobar alguna orientació sobre els passos que s’havien de seguir. Allà ens vam informar que per poder demanar arrelament ens cal passar tres anys al país. Però algú em pot explicar com es fa per passar tres anys en un país sense els papers necessaris per poder treballar? Com es fa això? A més, no és fàcil buscar feina sense papers en un poble petit. Sempre es poden aconseguir algunes coses, feines senzilles..., però el que és molt difícil és convalidar els títols que teníem allà perquè primer hem de regularitzar la nostra situació. Jo feia quinze anys que treballava de mestra a Choloma, però aquesta experiència ara no em serveix de res.
És com tornar a la casella de sortida, començar de zero.
Ja entenem que d’entrada no podem aspirar a les feines que fèiem allà, almenys fins a convalidar els estudis, però hem de trobar alguna feina que ens permeti tenir ingressos durant aquests tres anys. També hi ha el fet que quan tens fills no pots agafar feines que siguin de cura, per exemple, durant tot el dia, perquè t’has de fer càrrec dels teus fills també.
Quina és la situació que estan passant en aquests moments?
Ara mateix no tenim fonts d’ingressos. Estem a la borsa de treball i rebem ajuda del centre de distribució d’aliments de Llagostera. També ens ajuden de forma totalment gratuïta al servei d’atenció a l’immigrant de Càritas pel que fa a les consultes sobre la nostra regularització, als processos legals que hem de seguir per poder tenir papers. Tant jo com el meu marit participem en els tallers d’acollida lingüística i cultural de Càritas per aprendre la llengua i conèixer l’entorn cultural. D’altra banda, la meva mare, que continua vivint a Sant Joan Despí, ens intenta ajudar com pot. Els nostres fills van a l’escola a Llagostera; l’Hèctor, el gran, a l’institut, i el petit, en Kevin, a l’escola, i aprenen la llengua molt bé. A més, jo vull dedicar-los tota l’atenció que pugui perquè tinguin oportunitats. Jo al meu país era mestra i ho continuo sent encara que no pugui exercir. No necessiten cap mena de suport educatiu perquè ja els el podem oferir nosaltres. Emigrar tot sol no és el mateix que emigrar amb família. No pots deixar els fills sols, ni deixar-los desemparats.
Es van plantejar altres alternatives quan van tenir clar que havien de marxar d’Hondures, on la seva vida estava en perill?
Podíem haver intentat marxat als Estats Units. Teníem informacions que allà hi havia feina, però el recorregut per arribar-hi era molt més perillós, estàvem molt més exposats a tota mena de perills. Aquí vam venir amb avió, com a turistes, però el camí als Estats Units és molt més complicat i molt perillós. No podíem córrer aquests riscos, i encara menys amb els meus fills. Per tot això, després de reflexionar-hi un bon temps vam decidir venir aquí i començar de zero.
Preveuen la possibilitat de tornar al seu país?
Aquesta opció de tornar no la preveiem perquè tenim por de viure a Hondures. Tenim la sensació que el país continua igual que els últims temps. Hi ha moltes persones hondurenyes que han vingut per culpa de la violència, de la corrupció, de les maras, del narcotràfic, etc. El 2019 hi havia uns cent mil hondurenys empadronats a l’Estat espanyol i més de la meitat a Catalunya. És la segona comunitat més nombrosa, després de la dels Estats Units.
En aquest sentit, sembla que les xifres oficials els donen la raó. Tot i els esforços que fa alguna part de l’administració, els índexs de violència continuen, malauradament, molt per sobre d’una situació acceptable per viure-hi. Veuen alguna llum al final d’aquest llarg túnel?
Tenim l’esperança que algun dia pugui canviar i reorientar-se, però ara mateix no hi ha cap solució a la vista.
I Llagostera?
Estem contents de ser a Llagostera, perquè a Hondures també vivíem en un lloc una mica apartat i depeníem del transport públic. Hem trobat persones que ens han ajudat molt i vull assenyalar que hi ha hagut una gran empatia amb la majoria de la gent. De cara al futur espero que les coses millorin, que puguem trobar feines que ens permetin tenir ingressos per superar aquests tres anys tan durs i puguem regularitzar la situació i amb el temps convalidar les titulacions i tenir una feina adaptada a les nostres capacitats que ens permeti viure amb dignitat, sense necessitar ajuda, estalviar, emprendre o fins i tot arribar a tenir el nostre negoci com abans. Per què no? Res és impossible.