“Normalitzem el valencià”

És l’únic tea­tre pri­vat que fa tota la pro­gra­mació ínte­gra­ment en valencià. Va ser una decisió a l’inici del pro­jecte de la com­pa­nyia, el 1995, quan aca­bava de gua­nyar el PP a València. No ho vam fer per militància sinó d’una manera natu­ral. Perquè les tres per­so­nes que vam enge­gar el pro­jecte, Joan Peris, Ximo Solano i jo par­lem valencià. Som actors, la millor manera de comu­ni­car els nos­tres sen­ti­ments és la llen­gua materna. No vam pen­sar que estiguérem fent nin­guna cosa que fora excep­ci­o­nal. Joan i Ximo són de Cas­telló, jo soc d’Alcoi, i tots tres vam venir a estu­diar a València. A poc a poc ens vam ado­nar de la rea­li­tat lingüística que té València, bas­tant més com­pli­cada que als nos­tres pobles.

A València capi­tal, en aque­lla època, el 80% de la gent par­lava en cas­tellà. Ara sem­bla que està can­vi­ant un poc la situ­ació. València té una metròpoli molt gran en què els pobles par­len valencià, i ens hem ali­men­tat molt de públic dels pobles. La gent de València a poc a poc ha sabut que si venia al Mica­let es tro­ba­ria una obra en valencià. Moltíssima gent no el parla, però l’entén. I aquesta ha estat la nos­tra tasca, con­ver­tir en una nor­ma­li­tat uti­lit­zar la llen­gua en el tea­tre.

Ha millo­rat un poc en el sen­tit que la gent jove a l’escola aprèn valencià. Jo soc d’una gene­ració que el va apren­dre perquè em va fer falta per a lle­gir, perquè m’agra­dava, per a la meva feina... Jo el vaig apren­dre, no va ser una llen­gua que vaig estu­diar a l’escola. La gent jove ara l’estu­dia a l’escola, i això ha can­viat un poc la tendència. Però hem d’estar alerta perquè con­ti­nua sent una llen­gua mino­rit­zada, i com a tal s’ha de pro­te­gir.

Vam obrir amb una obra de l’autor napo­lità Edu­ardo de Filippo. Vam con­ti­nuar amb Pri­est­ley, un autor anglès; Molière, El somni d’una nit d’estiu de Shakes­pe­are... Últi­ma­ment hem fet El jardí dels cire­rers, de Txèkhov, i hem repre­sen­tat els autors irlan­de­sos Mar­tin McDo­nagh i Brian Friel. També obres d’autors valen­ci­ans, com Manolo Molins i Rodolf Sirera, entre molts altres. A vol­tes hem apro­fi­tat alguna tra­ducció que ens agra­dava i a vol­tes hem fet nosal­tres la tra­ducció. Aquesta és la nos­tra línia, bar­re­jar el reper­tori uni­ver­sal i els autors que ens apas­si­o­nen i que volem ofe­rir en valencià i amb un segell propi després de 25 anys.

Com que mai hem tin­gut massa diners, hem fet uns tre­balls molt aus­ters, molt essen­ci­als, molt basats en la feina de l’autor. Uns tre­balls en què inten­tem sem­pre con­nec­tar amb el públic, emo­ci­o­nar-lo. El Mica­let té una cosa que el fa espe­cial, i és que estem molt a prop de la gent perquè és un tea­tre menut, d’entre 250 i 300 pla­ces, i inten­tem fer que els espais canviïn segons els espec­ta­cles. Aquesta pro­xi­mi­tat amb el públic fa que con­nec­tem molt bé.

Estem dins de la Soci­e­tat Coral Mica­let, que és cen­tenària. Mol­tes vol­tes hem col·labo­rat amb actes de tipus social, per la llen­gua, pels refu­gi­ats... Hem cedit l’espai­per a qual­se­vol cosa que ha entrat dins de la nos­tra sen­si­bi­li­tat i del nos­tre parer. La Soci­e­tat Coral Mica­let és una soci­e­tat cul­tu­ral, un ins­ti­tut musi­cal que tenia un tea­tre que ha pas­sat per mol­tes cir­cumstàncies. Als anys setanta va donar aixo­pluc a la gent de la Nova Cançó, hi van pas­sar els Joglars, Dagoll Dagom... En aquell moment en què no es podia actuar en català en cap lloc, la Soci­tat Cul­tu­ral Mica­let ofe­ria el tea­tre. Al cap d’un parell d’anys d’haver entrat nosal­tres es va sig­nar un con­veni amb la con­se­lle­ria de Cul­tura i el tea­tre es va fer de planta nova. Vam col·labo­rar en aque­lla reforma del tea­tre. Som gent de la pro­fessió, i pense que ha que­dat un tea­tre fantàstic.

Estem immen­sa­ment con­tents. Pla­ta­forma per la Llen­gua està fent una feina impa­ga­ble per donar-nos a conèixer a Cata­lu­nya, el País Valencià i Bale­ars, perquè segu­ra­ment a Cata­lu­nya molt poca gent sap què és la Com­pa­nyia Tea­tre Mica­let. Tenim una llen­gua comuna i és una forma de par­ti­ci­par en l’esforç d’eixe pro­jecte comú.