Societat

FRANCESC PARDO

Bisbe de Girona i president de Catalonia Sacra

“El patrimoni de l’Església està al servei de tothom”

El cost en projectes de manteniment del patrimoni, només aquest any, és de més de dotze milions d’euros
La pandèmia ens ha fet adonar de la nostra fragilitat. Un bitxo microscòpic, ens ha dit que som humans i limitats

El bisbe de Girona, Fran­cesc Pardo, és el pre­si­dent de Cata­lo­nia Sacra, un pro­jecte dels deu bis­bats cata­lans per donar a conèixer el patri­moni cul­tu­ral, històric i artístic de les diòcesis de Cata­lu­nya que, en defi­ni­tiva, és molt bona part del patri­moni cul­tu­ral de Cata­lu­nya. A part dels iti­ne­ra­ris i les visi­tes pro­po­sa­des a la pàgina web de Cata­lo­nia Sacra, l’enti­tat orga­nitza una colla d’acti­vi­tats reco­lli­des en una agenda, amb dia i hora i a què la gent s’ha d’apun­tar. “N’hi ha una qua­ran­tena, entre visi­tes, con­ferències, tallers... El que passa és que aquest any és espe­cial i per culpa de la pandèmia n’hem hagut de sus­pen­dre algu­nes i tras­lla­dar-les a altres dates”, explica el bisbe, que admet que les havien pen­sa­des “amb l’afo­ra­ment que per­met el Pro­ci­cat, però amb la idea de poder viat­jar per tot Cata­lu­nya i que no hi hagués con­fi­na­ment comar­cal”.

En pre­sen­tar l’agenda 2021 de Cata­lo­nia Sacra, va voler des­ta­car que el patri­moni de l’Església està al ser­vei de tot­hom.
I vaig fer ser­vir unes parau­les del bisbe Josep Maria Guix, que, com a bisbe de Vic que era, va ser l’encar­re­gat del patri­moni cul­tu­ral en nom de tots els bis­bes de Cata­lu­nya. En el pròleg de l’expo­sició The­sau­rus. L’art als bis­bats de Cata­lu­nya 1000-18000 i par­lant del paper que ha de tenir el patri­moni cul­tu­ral de l’Església en el con­junt de la cul­tura de tota la soci­e­tat, Guix va remar­car la hipo­teca social que té el nos­tre patri­moni perquè “és nos­tre, però és per a tot­hom” i va afir­mar que “l’Església té la res­pon­sa­bi­li­tat de posar el seu patri­moni al ser­vei de la soci­e­tat”. I això és el que volem remar­car aquest any, que Cata­lo­nia Sacra vol posar al ser­vei de tota la soci­e­tat el patri­moni de l’Església.
Cata­lo­nia Sacra té molt bona aco­llida.
Sí, perquè pre­sen­tem la relació que hi ha entre l’art, la cul­tura i la fe cris­ti­ana al llarg de molts segles; el diàleg entre l’art, la soci­e­tat, els seus valors i el cris­ti­a­nisme, i això interessa la gent. I, a més, és impres­cin­di­ble per saber qui som. Alhora, s’ha pogut veure l’esforç que hem fet per man­te­nir tot aquest patri­moni.
Con­ser­var el patri­moni deu ser molt car.
Hem fet un gran esforç, i aquí hem de donar les gràcies per l’ajuda que hem tin­gut de les admi­nis­tra­ci­ons. Aquest any, per exem­ple, estem fent 13 pro­jec­tes impor­tants amb el suport del pro­grama PO Feder de la Gene­ra­li­tat. El cost dels pro­jec­tes és de quasi 12 mili­ons d’euros, de què el govern paga la mei­tat i nosal­tres, l’altra mei­tat més l’IVA. Cal recor­dar que els deu bis­bats cata­lans ja ens havíem gas­tat un munt de mili­ons en el man­te­ni­ment del patri­moni els últims anys: 8,4 mili­ons el 2017, 11,6 el 2018 i 9,6 el 2019; en total, més de 29 mili­ons.
Quins són aquests pro­jec­tes que s’estan exe­cu­tant actu­al­ment?
S’estan fent la res­tau­ració dels vitralls de la cate­dral de Bar­ce­lona i la res­tau­ració de l’església del Sagrat Cor de Vis­ta­be­lla, a la Secuita, la reforma i museïtzació de l’església de la Pie­tat del museu dio­cesà d’Urgell, i el pro­jecte de tre­ball per l’acces­si­bi­li­tat del museu del Tapís de la Cre­ació de la cate­dral de Girona... També estem reha­bi­li­tant i posant en valor de l’església par­ro­quial de la Puri­fi­cació d’Algerri, reha­bi­li­tant la façana sud i la coberta de la basílica de Santa Maria de Vila­franca del Penedès i res­tau­rant l’orgue de la cate­dral de Sol­sona. D’altra banda, estem inter­ve­nint les pin­tu­res murals de l’absis del san­tu­ari de la Salut, res­tau­rant el retaule major de la cate­dral de Tor­tosa i, final­ment, recu­pe­rant i posant en valor de l’obra de Sert que hi ha a la cate­dral de Vic.
Par­lem de patri­moni molt gran i d’obres molt peti­tes, algu­nes de poc cone­gu­des.
El patri­moni de l’Església abarca tot el ter­ri­tori i hi ha grans obres i obres molt peti­tes i des­co­ne­gu­des, al Piri­neu, per exem­ple. Per això és impor­tant Cata­lo­nia Sacra, per tre­ba­llar con­jun­ta­ment per tot el ter­ri­tori i també en la for­mació dels guies que han d’expli­car-lo.
Què agrada més a la gent?
És veri­tat que agra­den molt les grans obres, les cate­drals, les basíliques, però també tenen molta atracció les peti­tes ermi­tes romàniques del Piri­neu i agrada molt par­ti­ci­par en actes cul­tu­rals, alguna pro­cessó espe­cial, alguna pre­sen­tació d’una con­su­eta medi­e­val, etc. Hem fet una xarxa d’esglésies i la gent pot con­sul­tar els dies que són ober­tes, quan es fan les visi­tes o, en tot cas, on s’ha d’anar a bus­car la clau o amb qui cal anar a par­lar perquè t’obrin. En molts llocs, el mossèn no viu en aquell poble.
Es coneix poc el nos­tre patri­moni?
A vega­des, la gent coneix més el patri­moni d’altres països, sigui perquè n’han vist repor­tat­ges o perquè hi han viat­jat, que les joies del patri­moni que tenim a casa. Cata­lo­nia Sacra vol aju­dar a des­co­brir aquest patri­moni i, sobre­tot, a con­tem­plar-lo i enten­dre’l.
Hi ha molta ignorància al vol­tant de la religió, sobre­tot entre la gent jove.
Això és cert, i per això molts no ente­nen l’art, ni l’arqui­tec­tura, ni la pin­tura... Nosal­tres tenim un pro­jecte per faci­li­tar als esco­lars la visita a llocs impor­tants del nos­tre patri­moni; encara l’estem tre­ba­llant. Cre­iem que seria una pro­posta molt impor­tant, pre­ci­sa­ment per aquesta ignorància que cons­ta­tem. Si no es conei­xen les arrels cris­ti­a­nes del nos­tre país i d’Occi­dent, no s’entén la soci­e­tat, no s’ente­nen els valors, no s’entén per què es van fer aques­tes obres, tam­poc mol­tes coses que tenen a veure amb el moment actual.
Estàvem acos­tu­mats a veure cues i cues per entrar a la Sagrada Família, cosa que també sig­ni­fi­cava molts diners. Amb la pandèmia, això també s’ha atu­rat.
La dis­mi­nució d’ingres­sos ha estat molt impor­tant. La bai­xada de visi­tants és un pro­blema que cons­ta­tem tots els bis­bats i, d’alguna manera, ens farà plan­te­jar les inver­si­ons en res­tau­ració i man­te­ni­ment, perquè la veri­tat és que les inver­si­ons que s’han fet en anys ante­ri­ors són impos­si­bles a causa dels dèficits que tenim. També cal dir que molts edi­fi­cis que for­men part del patri­moni ecle­sial no cobren entrada, eh! Els que cobren són, sobre­tot, els grans edi­fi­cis, perquè costa molt de man­te­nir-los. Tenim un patri­moni molt impor­tant que és de pro­pi­e­tat de l’Església, això és veri­tat, però que té una funció social. No és un patri­moni per fer negoci i per crear rique­ses, perquè no ens el podem ven­dre i, en tot cas, sem­pre té pre­ferència per com­prar la Gene­ra­li­tat o l’Estat; per tant, aquest patri­moni hau­ria de tenir una cata­lo­gació espe­cial de cara a les aju­des de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques.
A vostè què li agrada més?
El top és la Sagrada Família, però a mi m’agra­den molt les esglésies romàniques de la vall de Boí, i espe­ci­al­ment Taüll. També m’agra­den molt la cate­dral de Girona, Sant Feliu, la basílica de Cas­telló d’Empúries... De Bar­ce­lona, m’agrada molt Santa Maria del Mar, i de Tar­ra­gona, la cate­dral. Des dels llocs més petits a les grans ciu­tats, hi ha joies a tot el ter­ri­tori. Fins que no hi vas, no te n’ado­nes
Què pot dir de la reforma de la sala del Tapís de la Cre­ació, aquí a Girona?
Que serà magnífica. El Tapís de la Cre­ació estava en un espai petit, sense pers­pec­tiva; a qui l’anava a veure se li tirava a sobre. En aque­lla sala, els visi­tants gai­rebé no cabien i s’havia de mirar de tan a prop que no aju­dava a tenir-ne una visió glo­bal. Vam pen­sar a refor­mar el museu perquè aquest tapís fos la peça del museu, i ho hem remo­de­lat tot per dei­xar espais amplis, amb aire.
Quan estarà aca­bada la remo­de­lació?
A pri­mers de juliol, i serà la remo­de­lació que el Tapís de la Cre­ació es mereix. També volem alleu­ge­rir, d’alguna manera, les peces del museu i dei­xar-hi només les més emblemàtiques i impor­tants: l’estàtua de Car­le­many, l’arqueta... Penso que, avui, les per­so­nes que van a un museu, a vega­des, es can­sen si hi ha massa obres expo­sa­des; els causa una espècie de satu­ració. Pot­ser el que cal en un museu és posar menys obres amb una bona expli­cació, i aquesta és la idea amb què hem tre­ba­llat.
Estem encara en pandèmia. Què ens ha ense­nyat? Què hem d’apren­dre?
La pandèmia ens ha fet ado­nar de la nos­tra fra­gi­li­tat. Ens pensàvem que teníem el món a les nos­tres mans amb tot el progrés de la ciència, i un virus, un bitxo microscòpic, ens ha dit: “Sou humans i, per tant, sou limi­tats.” El con­fi­na­ment ens ha fet valo­rar a tots la nor­ma­li­tat de la vida que hi havia abans: poder rela­ci­o­nar-nos, tro­bar-nos amb els altres, anar a alguna festa, par­ti­ci­par en un dinar o en una tro­bada fami­liar... La pandèmia, doncs, ens ha fet ado­nar del valor de tot allò que era nor­mal i ritual i que pot­ser ja no valoràvem. Amb la tec­no­lo­gia moderna, anàvem pas­sant de les rela­ci­ons per­so­nals a les telemàtiques, i el con­fi­na­ment ens ha fet ado­nar de la importància que té la relació de tu a tu.
I la gent ha patit molt.
Les per­so­nes han sofert i sofrei­xen molt. La gent que ha estat malalta, molta en pateix con­seqüències; he par­lat amb per­so­nes que ho van pas­sar fa mesos i encara no poden fer vida nor­mal. Des del bis­bat, els cape­llans des de les parròquies van viure situ­a­ci­ons molt dures quan, per exem­ple, no podíem fer el comiat de la gent que moria. Ho havíem de fer amb tres per­so­nes al cemen­tiri! Tres per­so­nes! Això va ser ter­ri­ble. He par­lat amb famílies que no van poder entrar als hos­pi­tals per estar al cos­tat dels malalts i això vol dir que aquells malalts no podien rebre l’ajuda i l’afecte dels seus fami­li­ars.
L’Església ha pogut aju­dar la gent?
Crec que sí, d’una manera silen­ci­osa. Mol­tes per­so­nes han anat a tro­bar els mos­sens per par­lar-hi, s’hi han con­fiat i han dema­nat con­sol. Cal posar en valor els cape­llans i els equips de Pas­to­ral de Salut dels hos­pi­tals perquè, jun­ta­ment amb els pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, han subs­tituït la família. Això cal valo­rar-ho molt. Una altra cosa que ens pre­o­cupa molt és la situ­ació que vivim a Càritas, que ens mos­tra la greu crisi econòmica que patim. Pas­se­ges i veus boti­gues tan­ca­des, res­tau­rants que no podran tor­nar a obrir... I els artis­tes! Crec que ara mateix aquest és el pro­blema, i cal dir això als polítics, que el pri­mer, ara, és aten­dre les per­so­nes. Per­so­nal­ment, he incre­men­tat les visi­tes pas­to­rals perquè m’ha sem­blat que calia ani­mar les per­so­nes, sobre­tot en parròquies i en pobles petits que han que­dat una mica aïllats.
Amb ‘Lau­dato si’, el papa també fa una crida a sal­var el pla­neta.
No podem liqui­dar la natu­ra­lesa com s’està fent, no podem pen­sar a uti­lit­zar tots els recur­sos sot­me­tent la natura a situ­a­ci­ons degra­dants que, al final, ens reper­cu­tei­xen a tots, l’aigua, el clima, la salut... I totes les pos­si­bles malal­ties que poden venir. I la pandèmia també ens ha fet pen­sar en això.
Vostè es jubila en breu. Durant el seu man­dat, han pas­sat coses molt grui­xu­des a casa nos­tra: la repressió, hi ha pre­sos polítics. Vostè ha estat dels pocs que ha alçat la veu, però l’Església cata­lana, en gene­ral, ha man­tin­gut un dolorós silenci.
Jo he fet el que m’ha sem­blat que havia de fer, però aquí hi ha una cosa que cal dir: quan diem l’Església, a vega­des només pen­sem en els bis­bes, i això és un error, perquè l’Església la for­mem molta gent. En aquest cas, penso que en l’Església –i no dic la jerar­quia, ni els bis­bes– sí que hi ha hagut molta pre­o­cu­pació, molta par­ti­ci­pació, molt de dolor i de sos­te­ni­ment de les per­so­nes que han sofert per aquesta situ­ació. Cal dir que els bis­bes sí que hem fet alguna decla­ració con­junta quant als drets humans. Que s’espe­rava més? És pos­si­ble, però la situ­ació és la que és i les per­so­nes som les que som.

‘M’estimo Girona’

“El mes de juny, enviaré una carta al papa, com marca el punt 1 del cànon 40, presentant la meva renúncia perquè faré 75 anys. Aleshores, serà el papa qui ha de decidir si ja em puc jubilar”, explica el bisbe de Girona, Francesc Pardo, que té clar que, un cop jubilat, una situació que pot tardar encara uns mesos, es quedarà a viure a Girona, una ciutat que, admet, estima molt. La seva intenció és posar-se a disposició del nou bisbe “per ajudar-lo com un capellà més”. No ha estat un bisbe de despatx, diu, i explica que ha visitat més d’una vegada totes les 400 parròquies del bisbat i les escoles cristianes, on ha tingut molt contacte amb les persones. Que si la inauguració d’una exposició de fotografies, que si la presentació d’un llibre... el bisbe no para mai i intenta anar “a tot arreu” on el “conviden”. Admet que una cosa que troba a faltar és anar al camp del Girona a animar l’equip, que avui ha de seguir per la tele.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.