“Mai no és massa tard per tornar a començar”

La meva jove i el meu net van morir a principi del 2020 i poc després ens van confinar. Imagini’s el dol com l’hem passat..., a casa, amb la meva parella, el meu fill i la neta petita. Hem estat quatre persones passant el dol tancades. Ha sigut molt dur. A més, mentre vam estar confinats ens vam quedar sense feina, ja que tots treballem a l’hostaleria. Ens trobàvem econòmicament molt tocats. Teníem dos pisos de lloguer: el meu fill tenia el seu i jo el meu. I, és clar, pagar dos pisos amb tots els serveis, sense treballar i portant mesos sense cobrar..., com pot comprendre ens vam haver de gastar el poquet que teníem estalviat. Tot un caos.

Emocionalment tampoc estàvem bé. El que ens va passar abans del confinament va ser una experiència molt dura i els temps posteriors no van ajudar. Va ser molt complicat. Em feia pànic sortir al carrer. Quan vaig veure les notícies del que s’estava coent, vaig deixar de portar la nena al col·legi, pocs dies abans que tanquessin l’escola oficialment. En aquell moment em vaig gastar tots els diners que tenia en menjar perquè no ens faltés res, però en cap moment vaig pensar que ens faltaria la feina. I va passar tot el contrari: ens vam trobar sense feina, sense diners, però, això sí, amb la nevera i el rebost plens. Ens vam trobar tancats i desesperats. Sort vaig tenir de la meva parella, que era qui tenia el cap més serè, era qui ens anava ajudant tant amb la nena com amb el meu fill. Ha sigut el pal de paller. Nosaltres som una família una miqueta especial. La meva jove era filipina, la meva parella és africana. El vaig conèixer per casualitat i, tot i que no estem casats, fa set anys que estem junts. Ha sigut el pilar de casa, la meva força, ens ha sostingut a tots. Ha sostingut el meu fill, la meva neta i a mi. Gràcies a ell anem fent. Anem aguantant el tipus, com moltes altres famílies. Hem d’intentar pensar en positiu i entendre que a poc a poc ens n’anirem sortint de tot, de les males èpoques, encara que la tristor sempre és present.

Palamós em va transmetre seguretat. Tenia ganes de començar de nou per qüestions personals. M’hi vaig establir amb el meu fill l’any 2006. Aquí he anat fent, he treballat molt; el que passa és que ara estic malalta. Em van diagnosticar fibromiàlgia el 2015, però vaig continuar treballant fins fa poc. Amb la mort de la parella del meu fill i el meu net em vaig enfonsar. Els inicis a Palamós van ser molt bons. Vaig estar molt bé treballant al restaurant. En aquella època el meu fill encara era petit, tenia tretze anys, i no volia deixar-lo tant de temps sol, així que, al cap d’un temps, vaig buscar una altra feina i vaig anar a treballar al mercat. La feina del mercat em permetia tenir més temps lliure. Sortia a la una i després ja me’n podia anar cap a casa. Amb el temps he anat canviant de feina, però sempre he treballat (ara estic de baixa) estant de cara al públic i en el món de la restauració.

Arran de la pèrdua de la meva jove i el net. Vaig agafar una depressió que em tornava boja. Vaig decidir demanar ajuda quan estava al límit. El meu cap no podia pensar més. Ja no veia sortida per enlloc. Em vaig posar en contacte amb la meva doctora de capçalera i li vaig demanar d’anar al psicòleg. Al mateix temps jo el que demanava era ajuda per a la meva nena, perquè veia que amb quatre anys ho estava passant molt malament. Ella ha anat a teràpia a través de ls treballadora social. En demanar ajuda per a ella, em van recomanar fer quelcom per mi, i em van parlar de Càritas i les seves activitats d’acompanyament. Amb la fibromiàlgia i la situació personal, no podia més. A tot això s’hi ha d’afegir el confinament. En aquells moments em trobava molt malament, emocionalment estava destrossada. Anar a Càritas i participar en els tallers era un fet que em podia ajudar, més que res perquè jo em comencés a moure i pogués anar a algun lloc diferent. La veritat és que tot aquest procés, d’ençà que vaig demanar ajuda fins que la vaig tenir, ha estat força ràpid. M’he sentit molt acompanyada, tant per la treballadora social com per Càritas.

Em va costar molt fer el pas. Allà vaig conèixer la Fanny, de l’equip de Càritas local, que sempre m’ha animat a participar en les activitats que organitzen, sempre m’ha donat un cop de mà i ha estat al meu costat. Ella m’ha portat com si fos un cotó fluix, la veritat; ha tingut detalls molt bonics. Quan la vaig conèixer jo no podia ni parlar, jo plorava tant que no se m’entenia. Les primeres classes a què vaig assistir van ser plorant. Jo entrava plorant, sortia plorant. Escoltava i plorava, només feia això. Jo m’he fet un fart de plorar. Ara per sort estic més bé. A poc a poc hem de mirar de sobreposar-nos, hem de tirar endavant. Arran de tot aquest procés vaig descobrir una part de Càritas poc coneguda. Estic participant en diferents tallers. Un d’ells va ser una sessió de fengshui, que no sé si tornarem a fer, però em va encantar. Va ser molt divertida i molt bonica! Em va anar molt bé, la veritat; ens ho vam passar molt bé, va ser una manera de distreure’ns. Només diré que vam acabar ballant! Va estar molt bé! Jo ja seguia la noia que va impartir la classe per xarxes socials, ja que he hagut d’anar a viure a casa del meu fill per ajudar-lo. Per poder cuidar bé el meu fill, vaig pensar que això del fengshui podia ser interessant per poder estar més a gust. El que passa és que és un pis molt petit i costa una mica, però bé, vaig fent. A part d’aquest tipus de tallers, participo en altres de relacionats amb la cura d’un mateix. En David és qui ens imparteix les classes. Anem a una esplanada, sota una arbreda, i allà es respira una energia molt bonica. Durant la primera sessió va venir una psicòloga i aquell dia vaig entrar plorant i vaig sortir plorant. Com ja he dit, jo només plorava. Al principi jo no acceptava res. Em deien: “Has de ser forta, has de...”, i jo no podia. El meu cos en aquell moment no acceptava res. Però, per mi, la primera sessió va ser com un despertar. El que m’estava dient la psicòloga em ressonava. Tenia un efecte en mi. El meu cos no ho volia acceptar, però sabia que tenia raó. Estava tan enfadada amb el món... La sessió em va agradar molt. Fins i tot li vaig comentar a la noia “No saps el bé que m’has fet!” És com que em va canviar el xip. Vam estar parlant una estona i em vaig adonar que, és clar, jo no acceptava la situació que m’havia tocat viure. En la segona sessió ja va venir en David. Ell ens ha ajudat a posar en equilibri el cos, la tensió i el dolor, la vida i la mort. Hem après a escoltar el nostre cor, el nostre cos. I ens ha fet fer meditacions. Ara mateix estic molt i molt agraïda. Són tallers que ajuden la gent, les acompanyen, notes el caliu i que realment els importes de veritat. S’haurien de fer més activitats com aquestes. Càritas està fent molt bona feina. És increïble tota aquesta part d’acompanyament: no només et donen menjar o ajuden en el que necessitis, si és que ho necessites, sinó que s’ocupen i es preocupen de la salut emocional. Com que tinc fibromiàlgia, van insistir perquè provés el taitxí. I jo pensava: “Però si no em puc bellugar de dolor!” I sort que vaig fer cas! La meva neta té ansietat, només amb 6 anyets, per raó de tot el que ha passat. I la porto a taitxí amb mi. Aquestes sessions es fan en una altra arbreda, a davant del camp de futbol, i hi anem les dues els dilluns i els divendres. És una estona per nosaltres. Inicialment jo feia una miqueta d’exercici, però l’endemà no valia res. Tinc dolors des de fa temps, però faig el que puc, a poc a poc. Si no puc acabar un exercici, no el faig i cap problema. És una activitat molt suau però, per mi, molt forta. Pensava que les entitats socials hi eren per ajudar les persones necessitades en el menjar, la roba i tot el que això comporta. Però no m’imaginava que hi hagués tantes coses, tantes activitats, tants tallers, que estiguessin tan preocupats per la salut emocional de les persones. La seva ajuda va molt més enllà de donar la mà. T’acompanyen i t’acullen. No em pensava que fessin taitxí, que fessin aquests tallers de salut, no m’ho pensava. És un acompanyament a molts nivells. A vegades sembla que se’ns oblidi l’impacte en la salut emocional que representa trobar-se en una situació de vulnerabilitat, i en realitat és el més important. Aquesta setmana no hem tingut taller perquè fan un descans, i jo ja ho he trobat a faltar! M’ha anat molt bé, estic molt contenta d’haver-los trobat. No només és l’activitat, és tot el que genera. Hem creat una amistat, s’ha creat un vincle de família, un petit oasi de tranquil·litat. Tots amb una mirada ens coneixem, encara que no sé els noms de les persones que hi participen; quan et veuen sempre et saluden. És un vincle molt bonic.

Em va costar tant demanar ajuda perquè vaig quedar bloquejada. Pensa que ens va passar aquesta desgràcia i al cap de poc les notícies explicaven que hi havia una pandèmia i que havíem de quedar-nos a casa. En aquell moment no tenia el cap bé, cada dos per tres havia d’anar a Girona, estant confinats, perquè la nena m’agafava crisis d’ansietat. Ha sigut una època molt complicada, he perdut moltes amistats. M’he anat tancant perquè tot em feia mal. És que tot em feia mal. La gent em deia: “Has de ser forta”, i a mi aquesta paraula se’m posava malament. I sé que ho deien pel meu bé, que no m’ho deien amb cap mala fe, però jo aquesta paraula la vaig tenir entravessada. Em vaig anar tancant, tancant, tancant, tant que ja està. Tinc molt poques amistats, la veritat. La Fanny és amb qui més parlo, amb qui més m’he fet. La considero una amiga, algú en qui puc confiar. No me’n penediré mai, al contrari.

El meu fill, de moment, no ha volgut ajuda. Ho porta com pot. És més complicat, té vint-i-set anys, ha quedat viudo molt jove. Ell va anar a treballar de seguida, no va voler ni fer festa els dies que li tocava per arreglar la situació administrativa. Va descansar tres o quatre dies i després ja va començar altre cop a treballar. És una altra manera de passar el dol. Ell va de la feina a casa i de casa a la feina i poc més. Vull que el meu testimoni serveixi perquè les persones que es troben en un mal moment emocional sàpiguen que no han de passar aquest tràngol soles. Hi ha gent disposada a donar-te un cop de mà. Cal demanar ajuda. Mai és massa tard per tornar a començar. A mi m’han ajudat a sortir de casa, ara ja tinc els dies ocupats. El que estic intentant fer és tornar al meu equilibri; encara no el tinc, però ho estic intentant.